Palestina: 50 anys de submissió

Aquesta terra ens pertany, va ser un regal de Déu el 1967», defensa Nahum Schwartz, pioner de la colònia jueva d’Amona, construïda al territori palestí de Cisjordània el 1996 amb el beneplàcit extraoficial del govern.

sometimiento es refereix a l’any en què els israelians van originar la guerra dels sis dies (5-10 de juny de 1967) i van ocupar Gaza, Cisjordània, Jerusalem est (territoris on la comunitat internacional recolza crear el futur Estat palestí), la península egípcia del Sinaí i una part dels alts del Golan sirians. Després, Israel es va annexionar Jerusalem est i el Golan. 

Els terrenys d’Amona pertanyien a famílies palestines que van portar el seu cas al Tribunal Suprem d’Israel. Després d’anys de lluita van guanyar, i les autoritats israelianes van demolir Amona fa quatre mesos. No obstant, els palestins no poden accedir a la seva terra perquè l’Exèrcit israelià l’ha declarat zona restringida. 

Mariam Hammad, propietària d’una de les parcel·les, té 82 anys i en fa 20 que no posa un peu al seu terreny, que per a ella és «com un fill».

    «Quan Egipte i Israel van fer la pau, el 1979, hi havia 6.000 colons. Quan el 1993 es van firmar els acords d’Oslo (entre Israel i l’Organització per a l’Alliberament de Palestina), n’hi havia 160.000. Ara n’hi ha més de 600.000», apunta Nabil Xat, assessor d’afers internacionals del president palestí.

Segons dades de l’oenagé israeliana B’Tselem, a Cisjordània s’han edificat 127 assentaments jueus amb l’aprovació del govern (sense incloure les colònies d’Hebron). A Jerusalem est, la part de la ciutat ocupada per Israel, hi ha 15 colònies i cases de colons disseminades.

A Cisjordània hi ha un centenar d’assentaments anomenats outposts, il·legals davant la llei israeliana, encara que molts van obtenir el vistiplau oficial per fundar-se, com Amona. El dret internacional considera il·legals totes les colònies. L’oenagé israeliana Yesh Din indica que l’executiu ha legalitzat de forma retroactiva –o està en procés de fer-ho– un terç dels outposts. La Knesset (Parlament israelià) va aprovar al febrer la llei de regularització de gairebé 4.000 vivendes en terra palestina privada.

B’Tselem assenyala que els colons de Cisjordània, inclosa Jerusalem est, són més de 588.000. Als alts del Golan hi viuen 23.000 colons, mentre que la població nativa siriana és de 25.000 habitants que controlen només el 5% de la terra.

La inversió de diners públics en les colònies és enorme i hi ha incentius per als que s’hi instal·len. També els diners privats són clau en la seva expansió. «Les associacions d’ultradreta israelianes i de colons tenen més fons per invertir en la colonització de Jerusalem est que l’Autoritat Palestina per a tot el seu projecte», assegura Sergio Yahni, codirector del Centre d’Informació Alternativa, una oenagé palestino-israeliana.

Els assentaments suposen la confiscació de terres i l’apropiació de recursos naturals. Els israelians controlen ara el 87% de l’accés a l’aqüífer a Cisjordània, segons la coalició d’oenagés EWASH. 

Un colon consumeix de mitjana 300 litres d’aigua per persona al dia, un palestí de Cisjordània, 73 litres. Una de les zones de Cisjordània més riques en aigua i terres fèrtils és la vall del Jordà. Els palestins tenen vetat l’accés al 91,5% d’aquesta àrea, on els colons posseeixen granges, plantacions de palmeres, verdures i flors que el 2015 (últim any computat) els van suposar un benefici de 547 milions d’euros, segons l’OAP. En aquest territori fèrtil hi vivien abans de 1967 uns 250.000 palestins. Ara en queden 70.000. 

ENFONSAMENT DE L'ECONOMIA

L’ocupació és responsable d’una bona part de l’enfonsament de l’economia palestina, segons un informe recent de la Conferència de l’ONU sobre Comerç i Desenvolupament (CNUCD). El document denuncia «destrucció de béns productius, fragmentació de mercats locals, separació de mercats internacionals i dependència forçosa de l’economia israeliana». 

Cisjordània està dividida en tres zones: A, B i C, segons el pacte d’Oslo. L’àrea C, que representa el 60% de Cisjordània, està sota control militar i administratiu israelià. La CNUCD calcula que l’ocupació a l’àrea C costa als palestins el 35% del seu PIB (4.000 milions d’euros el 2015). 

A Gaza, els israelians neguen l’accés dels pagesos a la meitat de les terres cultivables i priven els pescadors del 85% dels seus recursos. Israel va desallotjar de la franja el seu Exèrcit i els seus colons el 2005, però la manté sotmesa des del 2007 a un bloqueig per terra, mar i aire, amb ajuda d’Egipte, i entre el 2008 i el 2014 va llançar a Gaza tres ofensives militars.

Una altra font d’ingressos que els palestins veuen minvada per l’ocupació és el turisme. A la zona C de Cisjordània, Jerusalem est i el Golan, els israelians controlen l’accés als llocs d’interès turístic i els administren com a propis. 

A l’àrea C i a Jerusalem est, els colons hi edifiquen sense problemes, però els palestins gairebé mai obtenen permisos de construcció. Per necessitat, acaben construint sense llicència i s’exposen a la demolició de les seves vivendes.

Israel ha destruït al llarg dels anys milers d’edificacions: cases, escoles, clíniques, granges, parcs infantils. Hi ha pobles sencers, com Susia, sobre els quals pesen ordres de demolició.

Les excavadores israelianes van arrasar la llar de Mariam Majambre, de 71 anys, al poble de Yinba, als turons del sud d’Hebron, una zona que el Ministeri de Defensa israelià va declarar Zona de Foc 918 per a entrenament militar. 

«És la segona casa que em destrueixen els militars», explica Majambre, que vivia amb 10 familiars, entre ells cinc nens. A Yinba i Halaweh, l’Exèrcit israelià va aixafar estructures finançades per la UE i l’ONU.

ATACS DE COLONS

A la zona C, els palestins sovint són víctimes d’atacs de colons: assassinats, violència física, crema de cases, destrucció d’arbres i cultius i robatori de collites.Yesh Din assegura que només l’1,9% de les denúncies palestines acaben en condemna dels perpetradors. Diverses oeganés alerten de l’alt grau d’impunitat de les forces de seguretat israelianes, els membres de les quals gairebé mai són processats encara que hi hagi proves que van disparar a un palestí sense justificació. Els palestins que llancen pedres en protesta contra les forces israelianes, en canvi, s’enfronten a dures condemnes. A Israel –on s’aplica la llei civil, a diferència de Cisjordània, on regeix la llei militar–, la Knesset va donar llum verda a les sentències a 20 anys de presó per tirar pedres.

A Cisjordània, els palestins són jutjats en tribunals castrenses, en processos que segons les oenagés no compleixen amb els estàndards internacionals de judicis justos. Els arrestats denuncien maltractaments, amenaces i tortures als interrogatoris. Entre els que pateixen aquestes mesures hi ha menors, alguns detinguts amb 12 anys. 

A mitjans del 2016, segons dades de B’Tselem, 319 menors estaven tancats en presons israelianes com a «presos de seguretat», 10 d’ells sota detenció administrativa (sense càrrecs ni judici i prorrogable indefinidament).

A Cisjordània, els nens palestins compleixen penes de presó a partir dels 14 anys. I des del 2015, a Israel els adolescents també poden ser empresonats a aquesta edat per «actes de terrorisme». L’objectiu són els palestins de Jerusalem est.

Des que va començar l’ocupació, gairebé 800.000 palestins (aproximadament el 20% de la població), segons l’oenagé palestina Addameer, han passat per les presons d’Israel. Actualment, hi ha uns 6.300 empresonats.

Entre els civils que han estat a la presó hi ha l’actor i cineasta Ramzi Maqdisi, nascut a Jerusalem fa 36 anys. «Tot el que penso està relacionat amb l’ocupació, no tinc valors com les persones normals, com els meus amics europeus. Sempre penso a explicar històries de Palestina, trobo a faltar fer-ne una no vinculada al patiment de viure sota ocupació», diu 

Maqdisi.

Israel restringeix la llibertat de moviments dels palestins i això afecta totes les facetes de la vida. La cultura no n’és una excepció. Una obra amb actors de Cisjordània no es pot portar sense permís israelià a Jerusalem est, on la policia segueix suspenent espectacles. 

«L’ocupació talla i limita la nostra identitat, separa uns palestins dels altres, sota un règim d’apartheid. No puc anar a Gaza a presentar una pel·lícula a la meva gent», subratlla Maqdisi.

El seu carnet d’identitat és de resident a Jerusalem est, que els israelians consideren seu. Amb aquest estatus es pot moure per Israel i Cisjordània sense permís, però no entrar a Gaza.

PÈRDUA DE LA RESIDÈNCIA

«Als palestins de Jerusalem, Israel ens pot desposseir de la residència quan vulgui. Em sento privada de la meva identitat nacional. Soc com una estrangera, no una ciutadana amb drets», lamenta Nora Kurt, nascuda el 1954 i que gestiona el Centre Cultural Wujoud al barri cristià de la ciutat vella de Jerusalem.

Els jerosolimitans palestins poden perdre la seva residència si estan a l’estranger més de set anys, segons la llei, encara que en la pràctica, tenen dificultats a partir dels tres anys. Des de l’any 1967, Israel ha retirat la residència a Jerusalem a almenys 14.000 palestins. Els de Cisjordània i Gaza necessiten permís per entrar a Jerusalem est i en territori israelià. Hi ha més de cent tipus d’autoritzacions, entre aquestes de feina i mèdiques.

Uns 70.000 palestins de Cisjordània treballen a Israel amb permís i uns milers ho fan de forma il·legal. Aquests últims passen a Israel franquejant de diverses maneres el mur que els israelians van aixecar en aquest territori, que confisca terres i divideix poblacions.

Notícies relacionades

Sis dies que expliquen la tensió a la zona

Yerushalayim, Al-quds

Milers de palestins reben permisos perquè els atenguin en hospitals a Israel –despeses pagades per l’ANP– perquè a Cisjordània i Gaza no hi ha tractament per a les seves malalties. A vegades, perquè Israel impedeix que hi arribi el material necessari. El ministeri de Sanitat de l’ANP assegura que el 2016 Israel va rebutjar la meitat dels permisos per a malalts de Gaza.

«L’ocupació és una realitat on milions de persones estan desposseïdes de drets i dignitat», opina Yehuda Shaul, de 34 anys i fundador de l’oenagé israeliana Trencant el Silenci. «Hi ha palestins de la meva edat que ni tan sols entenen el que significa ser lliure, que no han vist mai el mar. ¡És demencial!».