Anar al contingut

HOMENATGE A UN FOCUS MUSICAL

Manchester: ànima del nord

Kiko Amat

Manchester sempre ha anat de bandes i clubs i discos. Bandes i xuleria, roba encegadora, sons diferents. Subcultura juvenil anglesa, 100% del nord, que de sobte rebenta com un globus ple de pintura i esquitxa el món. A Manchester els joves són els amos del lloc. Ja des de l’època victoriana, quan els Scuttlers (una de les primeres bandes de delinqüents juvenils amb look propi) dominaven la terra. Alguna cosa bombolleja sota les clavegueres: les ànsies de conga, l’electricitat dels instruments, el bzzz dels codis secrets i els ritus d’afiliació. Manchester sempre s’ha anomenat a si mateixa «la capital anglesa dels clubs », i amb raó. Potser té menys clubs (en nombre) que Londres, però Manchester té més clubs per persona i metre quadrat.

¿D’on surt tot aquest estil 'no-anava-a-sortir-però-m-he-embolicat'? ¿Per què en aquest turmell del cosmos, una ciutat no gaire de postal i amb un clima antihumans, la població fa gala d’aquesta inaudita predisposició pel ball? Potser és el contacte directe amb la costa est americana, els discos i balls i aromes que arribaven per via transatlàntica. Potser és la nombrosa població jamaicana, els sound systems que van proliferar com la molsa, inundant les nits d’estiu amb calypso i blues. Potser és el tradicional associacionisme de classe obrera, que fa pinya quan van mal dades. Potser és el desinterès per Londres i els seus capritxos, que ha gestat bandes i tribus sense equivalent al sud. O potser es tracta només que, com passa a la nostra València, allà ningú vol anar a dormir. Mai. 

Comencem pels 60. Liverpool va guanyar la partida i tenia el gentilici, però de Manchester en van sortir The Hollies, Billy J. Kramer & The Dakotas, i també Herman’s Hermits i els ximplets Freddie & The Dreamers. Dit així sembla territori cursi, però gratin una mica i apareixeran avatars de la cosa mod dura i negra i obsessiva: herois underground com St. Louis Union o The Richard Kent Style, ducs dels pantalons de cintura baixa i el xiscle soul, amb discos que avui valen el mateix que un petit utilitari. Wimple Winch, el grup més violent i protopunk del mod, no eren de Manchester, però la ciutat els va acollir. Un dels millors compositors pop dels 60, Graham Gouldman, n’era natiu i va fer els seus primers passos jazz mod als locals The Mockingbirds.

A Manchester són cabuts. Aquesta tossuderia, unida a la passió per la música negra, va gestar el northern soul, una de les subcultures europees de postguerra més fascinants. Classe obrera, antiarty, sense grups ni posats: només passió. El northern soul anava de discos de soul estrany, germandat, amfetamina i ball acrobàtic. Tot molt mod, només que sense les sabatetes. Manchester va ser l’eix. No va tenir la «millor discoteca del món», com la seva veïna Wigan, però sí el club especialitzat en soul i R&B més mític: el Twisted Wheel. Els millors artistes negres van debutar allà. La primera sessió de tota la nit del Regne Unit va ser seva. Una placa encara assenyala el vell edifici, «'birthplace of northern soul'». 

Els 70 van portar una certa desil·lusió i inconsistència a la ciutat (Sad Cafe, 10cc), però el punk hi va aportar la vacuna, fent salts i brandant la hipodèrmica. El punk de Manchester és insolent, divertit, molt pop, càustic: Buzzcocks són l’epítom. Cançons d’amor frustrat i camises pop art, i un cantant fent brams amb cognom de poeta. I autogestió, sempre: segell propi, fanzín propi. Res de recórrer a les grans companyies d’allà baix. 

Als 90, Oasis

va ser el grup més

gran, i també

són d'allà The

Stone Roses i

Happy Mondays

La llavor Buzzcocks va germinar com els arbres d’aquell Astèrix, de la nit al dia i sense control parental. El postpunk de la ciutat té fama d’obscur –per Joy Division, que sí que arrossegaven una certa aurèola sepulturesca; The Durutti Column, que sonaven com Satie de ressaca– però també traspua melancolia i humor 'kitchen sink' (The Smiths), patxanga amb xiulets i crema solar (A Certain Ratio) o pop electrònic cada vegada més lúdic (New Order). I mala llet, com la de The Fall, el grup que vestia normal, i l’accent nasal del seu líder Mark E. Smith, gra al cul del rock. Magazine. Ludus, grup favorit de Morrissey (i meus). Els inescoltables Big Flame, favorits de Manic Street Preachers. The Distractions, The Freshies, Stockholm Monsters, Blue Orchids…

INSÍGNIA DEL 'MADCHESTER'

Després d’ells va venir el diluvi. Als 90 van arribar Oasis, indie supersized, sense la gràcia o la cultura dels seus predecessors immediats, però amb moltes penques i uns quants riffs mig Lynyrd Skynyrd, mig Free, afiliació futbolera i roba que semblava que els hi hagués prestat un pivot de la NBA. Oasis van ser el grup més gran del món, i eren de Manchester. The Stone Roses i Happy Mondays també. Anaven pentinats com bolets, però no sortien de sota d’un d’ells: els tres grups insígnia del Madchester tenien vincles d’adolescència, família o vestuari amb subcultures d’estil mod, northern o scooterista local. Discoteques d’importació, vespes amb tios, etcètera. Eren com els germans petits dels mods dels primers 80, i van reduir el credo modernista al seu mínim esquelètic: ball i drogues a dojo i alguns drapets de marca (talla XXL). 
    

El cèlebre club The Hacienda va fer de pont entre el postpunk de Factory Records i la contagiosa cultura rave i acid house (808 State, pioners del gènere: Manchester fins al moll de l’os). The Hacienda va passar de capelleta anglicana (buida, austera, de mal rotllo) a catedral gospel-amb-descontrol del house i el tecno, dolç o àcid tant li feia. Una nova mutació de la vella estirp: de The Twisted Wheel a The Hacienda. Mateixa passió subcutània, mateixos ritus, mateixa joventut. Només van canviar les eines. Des d’aleshores la llegenda continua, imparable; no és una cosa que es pugui aixafar. Continuarà.