Cristina Cifuentes: la rossa que no era allà

La biografia política de la presidenta de la Comunitat de Madrid sembla una d’aquelles antigues còpies en paper carbó sobre la trajectòria política del president del Govern. Costa apreciar alguns detalls però el cos del text es llegeix amb nitidesa. Fills tots dos de pares acostumats a manar, jutge a Pontevedra, un, i general d’artilleria a Madrid, l’altre, igual que Mariano Rajoy, Cristina Cifuentes es va aficionar a la política estudiant Dret, encara que no va esperar a tenir assegurada una plaça de buròcrata per llançar-se a l’acció. 

Tots dos han escalat amb ambició i disciplina la cadena de comandament del Partit Popular per arribar dalt de tot d’una jerarquia on les lleis de l’evolució de Darwin constitueixen l’única legislació vigent: sobreviuen aquells que  s’adapten millor i, com bé diu Mariano Rajoy, saben mirar cap a un altre costat quan s’ha de fer. Són gent de partit, coneixen les seves regles i han demostrat moltes vegades que si han d’escollir entre les seves idees o el partit, la veritat o el partit, les institucions que governin o el partit, sempre trien el partit. 

Tots dos han sobreviscut a hiperlideratges que devoraven tot el que tenien al seu voltant i preferien envoltar-se dels més aduladors abans que dels més capaços. Cifuentes ha heretat el populisme liberal d’Esperanza Aguirre i el règim de culte absolut a la lideressa que va constituir l’aguirrisme. Rajoy va sobreviure dues vegades, primer a Madrid i després a Galícia, al lideratge colèric de Manuel Fraga i després va guanyar contra pronòstic la carrera successòria disputada sota el règim de terror de l’aznarisme i la seva mortal llibreta blava. 

Rara habilitat

Són supervivents nats però tots dos comparteixen la rara habilitat de ser-hi sense que sembli que hi són. Han sabut ocupar les magistratures més altes sota aquests règims i al mateix temps ser percebuts com a distants, fins i tot lleument crítics. Rajoy era el ministre moderat i raonable a qui tots miraven al topar de nassos amb la cara freda i impassible de José María Aznar, i Cifuentes era la rossa moderna i actual a qui tots van mirar quan el casticisme i els xotis d’Esperanza Aguirre van començar a saturar. Qui parla dels seus tatuatges o de les seves postures respecte a la gestació subrogada per argumentar el seu caràcter més progressista, segurament mai l’ha sentit recitar amb passió l’argumentari més caspós del partit per guanyar punts durant els seus anys de tertuliana al TDT party. En això s’assemblen més aviat poc: a Cristina Cifuentes li agraden les càmeres i la fama, Mariano Rajoy prefereix la discreció, la millor amiga del governant.

Durant aquest temps de corrupció que acaba de donar per acabat com si ella mai hagués estat allà, Cifuentes ho va ser  tot: diputada a l’Assemblea de Madrid des del 1991, en què va ar-

ribar a vicepresidenta de l’Assemblea i portaveu adjunta del grup popular. Va estar en la junta directiva del PP de Madrid, al Consell General de Caja Madrid i fins i tot al Consell Taurí fins a arribar a delegada del Govern a Madrid. Mentre la Púnica i la Lezo saquejaven impunement les arques públiques, la delegada Cifuentes es va fer famosa per perseguir els indignats del 15-M com si ella fos el costat fosc de Sarah Connor i els policies fossin terminators armats fins a les dents. 

Quan va haver de començar a desarticular l’aguirrisme i preparar-se per a la contingència d’haver d’usar Esperanza Aguirre com a tallafoc, a Mariano Rajoy no li va costar gaire decidir-se. Tots dos comparteixen fins i tot en la seva biografia dos accidents importants de trànsit dels quals  van emergir amb la seva capacitat de resistència notablement endurida i les seves habilitats de supervivència millorades. No és per casualitat que han demostrat ser els únics dirigents populars que saben governar en minoria i amb notable estabilitat fins i tot quan més creixen els temporals de la corrupció.  

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

La corrupció

Tots dos també tenen el mateix problema polític i el seu futur suporta la mateixa amenaça. Encara que es comportin com si la corrupció fos cosa del passat, Mariano Rajoy va nomena Luis Bárcenas director d’alguna de les campanyes que es van finançar de manera opaca i era el responsable d’organització del partit mentre la trama Gürtel s’engreixava. Cristina Cifuentes es va fer la rossa mentre era consellera del Canal de Isabel II i els González el saquejaven i ha hagut de prescindir de gairebé la meitat de la llista amb què va guanyar les eleccions autonòmiques el 2015. Abans o després pot ser que el passat els persegueixi… o no.