Anar al contingut

EL LLENGUATGE DE LA INDUMENTÀRIA

Càndids polítics

Toni Aira

Té uns ulls blaus que tempten molt els seus assessors per posar-li una camisa a joc, ¿però, al seu avatar de xarxes socials, de quin color és la camisa del candidat Emmanuel Macron que avui es pot convertir en president de França? Blanc. De fet d'aquí ve la paraula «candidat», de la descripció «túnica càndida» (blanca), que ja lluïen en l'antiguitat romana els aspirants a representant del poble, engalanats amb un color diàfan, impol·lut, sense màcula, net com en teoria les seves intencions. I així segueix triomfant aquest codi no escrit, especialment en campanya, però més enllà, per projectar missatge sense paraules, i amb les polítiques en millors condicions de revestir-se amb ell en moments clau.

GENI I FIGURA

Esperanza Aguirre ens ho va demostrar fa pocs dies, en la compareixença per anunciar la seva dimissió com a regidora de Madrid, després de la detenció de qui havia sigut durant anys el seu número dos i després successor a la presidència de la Comunitat de Madrid, Ignacio González. Molts es pregunten, amb l'empresonament de la seva antiga mà dreta, que se suma al de la seva antiga mà esquerra, Francisco Granados (que ja fa dos anys que és a la presó), si Esperanza Aguirre no sortirà esquitxada amb algun dels casos de presumpta corrupció que protagonitza el PP de Madrid. Però aquí la teniu a ella, que dimiteix perquè diu haver-ho decidit així, però neta. Com el radiant blanc que lluïa en la roda de premsa de la seva dimissió, que molts al PP de Mariano Rajoy confien que sigui la definitiva. Operació Púnica, operació Lezo, Gürtel… i a ella que no se li troba, de moment, cap màcula personal.

I amb el seu blanc que ho va reivindicar, com l'any passat a la portada del seu llibre Yo no me callo (Espasa). O com l'any 2015, en el seu cartell electoral de candidata a l'alcaldia de Madrid. O com en el de les eleccions autonòmiques del 2011, amb l'eslògan Centrados en ti. Geni i figura.

ESCENOGRAFIA A LA MONCLOA

erò el blanc per al líder polític és un color amb missatge a explotar de forma molt transversal. I ens ho va demostrar al seu dia una política que desgraciadament ens va deixar fa poques setmanes i que va apuntar i va arribar molt amunt: Carme Chacón. En la seva etapa de ministra, primer, el 2007, de Vivenda, i, a partir del 2008, de Defensa, es va especular molt que Chacón era una mena de delfí polític d'un José Luis Rodríguez Zapatero que per exemple li va regalar estampes com una que es va fer especialment famosa, amb ells dos a les escalinates de la Moncloa, cadascun amb el seu faristol, i amb ella vestida de blanc de cap a peus.

A Roma, els que

aspiraven a dirigir

el poble lluïen

la "túnica càndida".

D'aquí ve el terme

"candidat"

«Blanca i radiant va la ministra», va escriure algun cronista. Aquest blanc nuclear que lluïa, a joc amb el seu ampli somriure, era l'anunci no escrit de la seva candidatura a alguna cosa important. No se sabia exactament a què, però candidata a alta magistratura ho seria. I ho va ser: cap de llista del PSC en les eleccions generals del 2008, 2011 i del 2015, i aspirant a líder del PSOE el 2012. En el seu últim cartell electoral com a cap de llista del PSC, acompanyava l'eslògan Som la solució i el hashtag #FemForaRajoy, amb la seva imatge amb brusa blanca, somriure blanc, sobre fons blanc i amb filtre blanc de foto, a l'estil dels anuncis de detergent que asseguren que renten més blanc.

ÉSSER ANGELICAL

I és que el blanc pot anunciar bones intencions, venir a dir que un amb la taca de la corrupció no hi té res a veure, o fins i tot projectar subliminalment que un líder és el més pròxim a un ésser angelical sobre el qual no pot ni insinuar-se la idea de complicitat amb alguna cosa tan greu com una mort.

Així, en la línia d'això últim, la presidenta Cristina Fernández de Kirchner es va plantar davant l'audiència argentina, en missatge televisiu, i amb ella en cadira de rodes (postrada per la malaltia) i vestida tota de blanc, per mirar de sortir al pas de les acusacions que la relacionaven amb la mort del fiscal Nisman el 26 de gener del 2015, que fins a aquell moment havia estat investigant presumptes (i grossos) casos de corrupció que implicaven el nucli dur del kirchnerisme. I ella, allà, parlant de regeneració, fins i tot amb les arracades i les ungles de blanc. Assegurava en el missatge que es va assabentar «que alguna cosa passava» la matinada que es va trobar mort el fiscal Nisman al seu domicili, i que quan li van trucar i li van explicar el primer que s'havia vist al pis, a l'espera que arribés el jutge, va pensar que era «un acudit». Total, que aquella candidesa («túnica càndida», recordeu-ho) era sinònim d'innocència clara. En la ment de qui va idear aquell missatge, com a mínim.

Igual que aquella Hillary Clinton que es va enfrontar de blanc de cap a peus en el seu últim debat presidencial contra un Donald Trump amb elèctrica corbata vermella. ¿Qui era el Bé i qui era el Mal? Però aquí, sigui com sigui, la candidesa de la candidata no va colar. Com en tants altres casos, però una altra cosa és que elles i els seus assessors almenys ho intentin. Igual que els seus companys masculins amb la camisa blanca. Recordeu si no els cartells de Pedro Sánchez