Cançons per ocupar el Penyal

De l’extens catàleg de cançons que els Beatles van gravar en la seva molt gloriosa carrera, només un títol va merèixer la reprovació absoluta de la censura franquista. Ni les al·lusions a les drogues de 'Lucy in the sky with diamonds' o 'Tomorrow never knows' ni les insinuacions sexuals de Ticket to ride o Why don’t we do it in the road van fer saltar les alarmes del règim fins al punt d’aconsellar un veto. Però allò de 'The ballad of John and Yoko', publicada com a single el maig del 1969, era una altra cosa. Una ofensa. Un atac directe a la sobirania nacional i a la integritat territorial. El vers que deia que els dos protagonistes de la cançó es podien casar «a Gibraltar, cerca de España» traspassava els límits del que era admissible. ¿A prop d’Espanya? La cançó va ser prohibida.

L’Imperi Britànic comptava amb els Beatles per apuntalar l’administració colonial de la Roca, però Espanya tenia José Luis ý su Guitarra per denunciar els incompliments de les condicions fixades al Tractat d’Utrecht. Els Beatles contra José Luis. Moda estrangeritzant davant casticisme ancestral.

«Si ells tenen el beat, nosaltres tenim el Cid», deia una pancarta que exhibien els fans de Manolo Escobar a la pel·lícula Pero ¿en qué país vivimos? En aquell mateix film, Escobar cantava una cançó titulada  'Moderno, pero español'.La locució adversativa li quadrava la mar de bé a José Luis Martínez Gordo, de Jaén, considerat el primer cantautor modern de l’escena espanyola i patriota com no n’hi ha, que, aferrat a la seva guitarra, va aconseguir un gran èxit l’any 1958 amb 'Mariquilla', una peça dedicada a la seva nòvia Mari Carmen. En plena fama, José Luis va canviar la música per una plaça d’enginyer a la Prefectura Provincial d’Obres Públiques de Còrdova i només va sortir del seu retir per defensar l’espanyolitat del Penyal en un disc memorable.

Publicada el 1966, 'Gibraltar' és una composició totalment singular. En una època en què les lletres del pop espanyol no anaven més enllà dels quatre clixés de l’amor romàntic («te quiero, chica», «me has hecho daño», «¿por qué no vuelves?»), José Luis dictava lliçons d’història del segle XVIII entre cors ululants i arranjaments d’harmònica dignes d’un spaghetti western. «Unos años más tarde / por un tratado / hacemos concesiones en Gibraltar / dándole a los ingleses / varias atribuciones / pero sin posesión territorial», cantava aquest brau soldat de la cançó amb el gest tens d’impotència davant el greuge històric. Però el millor arribava al final, quan José Luis, amb la veu trencada per l’emoció, llançava l’al·legat definitiu: «No tienen razón / bien lo sabe Dios / no tienen razón / ¡Gibraltar español!».

EL MÓN NO HA OBLIDAT

«Em molestava que encara fossin allà els anglesos i em va sortir la cançó», rememorava José Luis Martínez Gordo molts anys després en una entrevista al diari 'Córdoba'. Incomprensiblement, els britànics no es van sentir commoguts per les raons de l’enginyer cantant i van seguir al Penyal, però no s’ha de descartar que els versos de Gibraltar («a pesar de todo / el mundo no ha olvidado / que Gibraltar será siempre español») tinguessin alguna cosa a veure amb la resolució 2231 de les Nacions Unides, que, a penes uns mesos després de la publicació del single, instava els governs d’Espanya i el Regne Unit a entaular converses per posar fi a la situació «colonial» de la Roca.

En els tumultuosos anys que van seguir (els anys del referèndum i el tancament de la Reixa), el valerós crit de José Luis va ser secundat per altres artistes de raça com Antonio Molina, Los Dos Españoles i Pedro Quesada, però a poc a poc l’escena pop es va anar oblidant del Penyal per centrar la seva atenció en assumptes més frívols i contingents. Potser ara ha arribat l’hora de tornar a la cançó protesta. Al rock de Gibraltar. 

ALTRES 'ACTIVISTES'

---

PEDRO QUESADA

Amb les ulleres d’ala de mosca i el seu fulard de piquets, Quesada era un esforçat treballador de la ‘copla’ d’orguenet que va aconseguir un petit ‘hit’ als expositors de cassets de gasolinera amb l’himne  'Taxista español'. Rigorós investigador de tòpics rancis, també es va ocupar del Penyal a la cançó ‘Gibraltar español’ (com veuen, l’home no s’esforçava gaire amb els títols), una contundent diatriba («‘fuera los ingleses, ¡fuera!’») que té almenys el lloable detall de demanar que el conflicte es resolgui «sense violència». 

---

---

LOS 2 ESPAÑOLES

Aquest duo de Benavente format pels germans Isaac i Paco Carrasco va viure el seu moment de més activitat els anys 70 i avui és recordat sobretot pel clàssic 'Vive deportivamente', que posa fons sonor cada nit a l’entrada al plató dels tertulians d’‘El chiringuito de Jugones’. Aquesta dada ja hauria de donar-los una pista sobre el contingut de ‘Lamento español’, una jeremiada que relata com pateixen els espanyols de bé al veure la Roca en mans estrangeres.   

ANTONIO MOLINA

El malagueny de la veu vertiginosa, un habitual de les festes que Franco es muntava al Palau de San Ildefonso cada 18 de juliol, es va apuntar amb entusiasme torero a la causa territorial. La seva ‘Gibraltar’ és un rotund pasdoble que no s’està per mitges tintes: «‘Todo el mundo lo proclama / que tú eres Andalucía / que tú eres parte de España’». 

---

LOS TRES SUDAMERICANOS

No contents de bolcar a 'Gracias, España' la seva gratitud cap al país que els va acollir a mitjans dels 60, els paraguaians Alma María, Johnny i Casto Darío es van apuntar a reivindicar a ‘Gibraltareña’ l’espanyolitat de la Roca en clau d’idil·li transfronterer. Martes y Trece van brodar una delirant paròdia de la cançó en l’oblidada pel·lícula ‘La loca historia de los tres mosqueteros’.

---

VÍCTOR MANUEL

Seguint els passos de John i Yoko, Víctor Manuel i Ana Belén es van casar pel civil a Gibraltar l’estiu del 72. Tres lustres després, el de Mieres va publicar ‘Como los monos de Gibraltar’. A la cançó surten uns militars, però estan tan atribolats amb el seu fill i net transsexual («‘es alta y rubia y se llama Gaspar’») que no tenen temps de pensar en la sobirania del Penyal.

---

ARLEKIN

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Abans de disfrutar del seu minut de fama catòdica com  a exnòvio de Tamara al circ de ‘Crónicas marcianas’, Arlekin va intentar construir-se una carrera comicomusical amb cançons com ‘Penetra en mí’, ‘Los cajones del Sr. Mateos’ o la que ens ocupa, ‘El peñón de Gibraltar’, versió apòcrifa d’un clàssic de Lauren Vera que exhorta tots els espanyols a emportar-se una pedra del Penyal per deixar els anglesos sense colònia. El millor és el diàleg inicial, rematat pel ‘punchline’ «‘me están entrando unas ganas de jiñar, colega’...». 

---

NO ME PISES QUE LLEVO CHANCLAS

Les possibilitats humorístiques de l’assumpte del Penyal (anglesos amb accent de Jerez, quina gràcia) no van escapar al radar de Pepe Begines i la seva ‘troupe’, que a ‘Gibraltar’ van aplicar al conflicte territorial el seu particular tractament d’humor de tuna i agropop. «‘Si aquello de allí es Marruecos / y esto de aquí es España / no me explico, yo no entiendo / que esto sea Gran Bretaña’».