Alberto Garzón: "El PCE de la transició es va autoenganyar i va enganyar els militants"

Es va fer marxista estudiant el capitalisme, però després va xocar amb la cultura de ‘partit vertical’ del vell PCE. El jove líder d’Izquierda Unida creu que han quedat enrere els anys en què definir-se com a comunista restava punts per intervenir en política.  .

zentauroepp37926568 madrid 04 04 2017 entrevista al diputado de izqui9erda unida170406144041

zentauroepp37926568 madrid 04 04 2017 entrevista al diputado de izqui9erda unida170406144041 / JUAN MANUEL PRATS

7
Es llegeix en minuts
Juan Fernández
Juan Fernández

Periodista

ver +

Al despatx d’Alberto Garzón al Congrés dels Diputats no hi ha banderes vermelles ni attrezzo d’inspiració comunista. Només una bandera de la República reclama l’atenció darrere la seva taula de treball. Els que l’acusen d’haver liquidat la memòria del PCE al coaligar-se amb Podem trobaran coherents les seves objeccions davant la litúrgia del vell partit, amb el passat del qual és molt crític. No obstant, se sorprendran a l’escoltar-lo: vet aquí un comunista de 31 anys que demana tornar la lluita del marxisme als carrers. 

¿Per què es va fer comunista? El meu cas va ser tardà i rar. La majoria de la gent de la meva edat es va afiliar seguint els passos dels seus pares. Els meus votaven Izquierda Unida, però no militaven al partit. A l’adolescència vaig començar a moure’m en l’espai de l’esquerra progressista i als 17 anys em vaig afiliar a IU. A partir d’aquí vaig fer el camí contrari a l’habitual i vaig passar de la moderació del republicanisme democràtic al comunisme més radical. Als 20 anys vaig entrar a les Joventuts Comunistes després de llegir una biografia de Julio Anguita.

¿Què va descobrir? En Anguita hi vaig veure un compromís polític amb el qual em vaig sentir identificat. Vaig entendre que aquelles idees que jo també compartia només podien portar-se a la pràctica si la gent s’implicava. Curiosament, això em va passar mentre estudiava Econòmiques a la Universitat de Màlaga. Allà ensenyen el funcionament del capitalisme per optimitzar-lo, però jo vaig descobrir que aquelles teories eren fantasies que no es corresponien amb la realitat, que la vida l’explicaven millor els textos de Marx. Jo em vaig fer comunista estudiant el capitalisme. Però no vaig voler limitar-me a analitzar el marxisme, sinó que em vaig proposar treballar per fer realitat aquelles idees. Per això em vaig afiliar.

Las claves de la noticia

  • Fill d’un professor de Geografia i Història malagueny i d’una farmacèutica riojana, va néixer a Logronyo però va créixer a Rincón de la Victoria (Màlaga). 
  • El seu activisme durant el 15-M va disparar la seva carrera política. El novembre del 2011, amb 26 anys, es va convertir en el diputat més jove del Congrés, on segueix com a diputat. 
  • L’any passat va rellevar Cayo Lara com a coordinador d’Izquierda Unida.

¿Què hi va trobar al partit? Un munt de famílies que interpretaven el comunisme cada una a la seva manera. Teníem discussions llarguíssimes sobre la revolució del 1917, la primavera de Praga, la caiguda del Mur de Berlín, el carrillisme… Jo venia del moviment llibertari i la democràcia radical, així que vaig impugnar el model vertical i centralista que imperava al partit. La meva anàlisi era molt crítica, perquè vaig trobar discutibles molts moments de la història del PCE.

¿Per exemple? El seu paper en la transició. El PCE va cometre l’error de racionalitzar la seva derrota. Sabia que no havia aconseguit el que perseguia, però es va autoenganyar i va enganyar els militants dient-los que la Constitució del 78 era el camí al socialisme. A partir d’aquí, el partit va adoptar una estratègia conservadora amb un deix molt institucionalista i va moderar el seu discurs per competir en les eleccions. Va renunciar al leninisme, va assumir la bandera monàrquica i va firmar els Pactes de la Moncloa, que van ser la primera mesura neoliberal que es va prendre a l’Espanya democràtica.

¿Carrillo no havia d’haver firmat aquell pacte? No coincideixo amb els que diuen que Carrillo va ser un traïdor al comunisme, però crec que es va equivocar a l’apostar per la moderació. La relació de forces era la que era, hi havia un clima de violència insuportable i es va fer el que es va poder, però si en demanes 10 no pots conformar-te amb cinc. Carrillo va pensar que si es mostrava responsable esborraria la imatge que havia creat el franquisme del comunisme, però va ser una trampa. Els militants no es van sentir identificats amb aquell discurs i en dos anys vam passar de 200.000 afiliats a la meitat.

¿Va arribar a parlar de tot això amb Carrillo? Vam coincidir un parell de cops i sempre el vaig tractar amb molt respecte. Em sembla injust que la memòria d’aquest país l’hagi equiparat a Fraga, igualant un lluitador contra la dictadura amb algú que justificava la repressió, però això és una altra conseqüència de la cultura de la transició, que es va basar en l’oblit. De sobte, tots érem germans i ningú parlava del que havia passat. No es podia dir que Suárez havia sigut un líder falangista ni que Fraga havia sigut el ministre que va justificar l’afusellament de Grimau. La transició va imposar aquell silenci, i Carrillo va ser un dels promotors d’aquella cultura. 

"No coincideixo amb els que  "No coincideixo amb els que diuen que Carrillo va trair el comunisme. El seu error va ser apostar per la moderació"

Anguita, el seu referent, veia les enquestes i clamava: «No m’estimeu tant i voteu-me més». ¿Per què el comunisme no ha connectat amb l’electorat d’aquest país? Per al poder econòmic, el comunisme ha sigut sempre un malson. Hi ha qui opina que amb aquesta por ja hem complert la nostra missió, perquè així els capitalistes són més sensibles a les demandes dels treballadors. Des del poder econòmic s’ha promogut una propaganda anticomunista que ens pinta com uns diables amb banyes i cua que ha acabat calant en la societat. Avui mateix, en una comissió del Congrés, m’han dit tres cops «comunista» pensant que així m’ofenen.

Però el comunisme tampoc ha sabut contrarestar aquesta estratègia. L’única manera que hi ha de lluitar contra la propaganda anticomunista és construint teixit social a través de la pràctica política. Els comunistes italians ho van fer durant anys. Van crear associacions de veïns, ateneus, clubs esportius i fins i tot bars comunistes que demostraven que la societat podia organitzar-se d’una altra manera. El PCE també ho va fer durant la dictadura, però a l’arribar la democràcia va renunciar a aquella estratègia i va dedicar tots els seus esforços a la contesa electoral. Al final, el partit i el carrer es van allunyar, i les classes populars van deixar de votar els partits que diuen que les representen.

¿No és paradoxal? Sí. Segons tots els estudis, el votant majoritari d’IU, PSOE i Podem és de classe mitjana il·lustrada. ¿On són els desposseïts? El repte de l’esquerra d’aquest país és resoldre aquest dilema si no volem veure’ns com a França, on els fills dels treballadors comunistes dels anys 70 que van patir la desindustrialització liberal dels anys 80 i 90 es veuen sense indústries on treballar i abracen el discurs feixista de Le Pen. Ser comunista avui no consisteix a votar un partit que demana nacionalitzar les grans empreses, sinó que consisteix a construir xarxa social, implica activisme. 

"El comunisme tindrà  "El comunisme tindrà sentit fins que superem el capitalisme. El que importa menys són els instruments per assolir-ho"

¿Com porta que la vella guàrdia del PCE l’acusi de ser l’enterramorts del comunisme pel fet de coaligar-se amb Podem? Curiosament, els més grans entenen millor el concepte d’Unitat Popular que els que es van criar en la transició. El vell moviment obrer pensava en la classe social, no en el partit. Els que es van formar en la cultura de la transició es van obsessionar amb l’instrument, diguem-ne PCE o IU, i van començar a veure’l des d’una òptica empresarial. El seu únic objectiu era maximitzar els resultats electorals. Precisament, aquests són els més crítics amb Units Podem. 

Notícies relacionades

¿Per fer realitat el seu objectiu polític, creu que suma o resta presentar-se com a comunista? Hem estat molt temps assumint que dir que ets comunista restava. En temps de Carrillo es pensava d’aquesta manera, per això intentaven fer veure que no ho eren i van perdre la batalla cultural. Comunista equivalia a ser defensor de la democràcia i res més. Tinc la sensació que aquesta idea està canviant. Fa poc vaig fer una xerrada sobre marxisme a la Universitat Complutense i es van presentar 1.300 joves a escoltar-me. Els vells deien que no havien vist res igual des del començament de la democràcia. Aquesta recuperació està sent possible perquè avui reclamem ser comunistes, perquè ja no ens n’amaguem. 

¿Celebrarem el 50è aniversari de la legalització del PCE o d’aquí 10 anys parlarem d’unes altres sigles? El comunisme tindrà sentit fins que superem el capitalisme. El menys important són els instruments per aconseguir-ho, es diguin PCE, IU, Podem o Unitat Popular. El Partit Comunista, tal com jo el concebo, s’hauria d’encarregar de construir aquesta nova societat, però ho ha de fer de baix a dalt, començant al carrer. Parlo d’un projecte a llarg termini. I d’una batalla política, perquè dins del partit no tothom ho veu d’aquesta manera.