Eugene Kelly: «M'irrita que la gent digui que som 'cuquis'. No ho som»

Eugene Kelly m’espera al vestíbul. Porta gavany fins als genolls, estoig de guitarra, ulleres de pasta negra. Fa molt que va perdre la seva vella melena. Em saluda, es mira les sabates. Sembla incòmode, com si portés tèrmits als calçotets. Kelly va formar el 1986 The Vaselines (juntament amb Frances McKee), una d’aquestes bandes magnífiques que, a més, et fan quedar molt bé a l’esmentar-les. 

The Vaselines van vendre molt poc, però es van fer famosos post mortem gràcies a Nirvana. Kurt Cobain n’era fan compulsiu, gairebé assetjador, i va versionar tres de les seves cançons (una d’elles al milionari MTV Unplugged in New York). Kelly no es va quedar a admirar les flors: va formar Captain America, després Eugenius, es va unir a la gira de Nirvana, va reformar The Vaselines, va gravar dos àlbums més sota aquest nom i va recollir amb puntualitat els xecs de royalties nirvaners. El músic va estar fa uns dies tocant cançons al K’17 del CCCB com a part de Neu! Reekie!, un paquet itinerant d’artistes escocesos.

Les crítiques a The Vaselines van plenes d’adjectius crítics, com «naïf», «infantil», «matussers»... I parlo de les laudatòries. Oblides la més habitual: twee (cuqui). Un adjectiu molt paternalista. Als vuitanta hi havia grups que eren twee per voluntat pròpia, però no nosaltres. Ni jo ni Frances tenim veus rockeres. La meva és monòtona, com la de Lou Reed. Quan cantes rock and roll sense veu agressiva la gent no et pren seriosament. Als Buzzcocks els passava igual; Shelley tenia veu d’elf cursi. Encara que pertanyem a aquesta tradició de punk rock gentil, m’irrita que la gent digui que som «cuquis». No ho som. 

El seu és un grup bastant fosc, de fet. No hope parla d’alcoholisme. Tot va anar malament des del dia que vaig néixer. No és gaire twee. N’hi va haver que van decidir creure que era irònica, i per això ser la van prendre menys seriosament que si la cantés Nick Cave, per exemple. A l’estar encaixada entre cançons felices semblava menys profunda. És culpa nostra, per ser divertits.

La seva carrera té un arc clar, però la crítica va canviant d’idea segons la temporada. Li passa a moltes bandes. Mira Teenage Fanclub. Acaben de treure disc nou després de cinc anys, i la premsa l’ha deixat pels núvols. Però l’anterior era igual de bo. La premsa s’avorreix de tu, però de cop alguna cosa canvia i els sembles rellevant. Es tendeix a creure que les males o bones crítiques poden salvar o enterrar un disc, però ja no és així. El nostre últim disc va obtenir molt bones crítiques. No va ser un èxit.

¿Per què els grups escocesos de la seva quinta tenen aquesta obsessió amb el que és americà?

Als vuitanta ens encantaven els grups anglesos dels seixanta: Beatles, Stones, Who. També el punk anglès. Però a la vegada miràvem cap a l’escena alternativa americana del moment: Dinosaur Jr., Pussy Galore, Lemonheads… Era nou, era excitant i venia de lluny. La música anglesa ens semblava massa familiar. M’agradaven The Smiths i altres bandes de l’època, però la fornada americana em flipava.

Entre el 1989 i el 1991 el Regne Unit semblava el Club d’Apreciació de Hüsker Dü. Anglaterra estava sota influència americana, sí. Llavors va arribar el brit pop i ho va aixafar tot. La idea de l’anomenat grunge, amb Sub Pop, Mudhoney, Nirvana, es va desintegrar amb la mort de Kurt. Va ser natural, perquè la banda insígnia havia desaparegut. A la premsa anglesa li va encantar el brit pop; era nou, estava de moda, era nacional. Sempre passa, és cíclic. Només has d’acceptar que el teu moment s’ha acabat, i ja està [riu].

Molts grups copien la matusseria de The Vaselines, sense adonar-se que era innata. [Riu] No érem grans músics. Frances acabava d’aprendre a tocar la guitarra i jo només feia un any. Per això sonàvem d’aquella manera. Frances toca estrany, segueix el ritme d’una manera diferent. A l’ajuntar la seva guitarra amb la meva el so s’entrebanca. És un so únic, gairebé imperceptible. Ens agradaven duos com Lee Hazlewood i Nancy Sinatra. També Velvet Underground i Sonic Youth. Ens hauria encantat sonar com Sonic Youth, però no sabíem tocar. Vam acabar sonant a nosaltres.

Que mai assagessin i els agradés beure es va afegir a la imperícia general. No crèiem que fóssim importants. Fèiem el que fa tothom quan és jove i estudiant: divertir-nos. Telonejàvem The Pastels per defecte, mai vam ser caps de cartell. Jo tenia 21 anys. M’agradava emborratxar-me i armar sarau amb la guitarra. Quan van sortir els discos vaig veure que hi havia gent que hi estava interessada. Em va sorprendre (en directe érem terribles). Per això quan hi vam tornar, anys després, vam incorporar una bateria seriosa i un baix competent. Estàvem farts de sonar com The Cramps.

Els grups de R&B blanc anglès volien fer R&B negre americà, però els sortia estrany. ¿Qué van aportar els nois de Glasgow a l'indie americà? ¿Timidesa? Timidesa, sí. Inseguretat. Alcoholisme [somriu]. Vam alterar el concepte. Millor, perquè sonar igual que Nirvana no té cap interès. Les teves influències han de fer-te únic. Els grups escocesos gairebé sempre tenien un bateria que tocava dret, però només era perquè ningú podia tocar (ni comprar) una bateria sencera. No era qüestió d’estil.

La gent romantitza els vuitanta. Va escriure I hate the 80’s. Quan vam fer la cançó hi havia programes de televisió com I love the 80’s, i molta gent celebrava la dècada. Apareixien Spandau Ballet, Duran Duran… Grans grups, però no era el nostre terreny. Els odiàvem, vaja [somriu]. La cançó té doble sentit, perquè parlem del que odiàvem de joves: la Thatcher, Duran Duran, l’apartheid… El que diem és: us poden agradar els vuitanta, però sigueu realistes. I una altra cosa: per culpa dels programes nostàlgics tothom creu que la gent anava pel carrer vestit de New Romantic. Ningú anava així. 

Gairebé mai li pregunten per Euge-nius, una gran banda. Eugenius va ser el meu intent de tenir un grup seriós. Sorollós. Amb una bateria enorme. Potent atac sònic [s’escura el coll]. Volia ser capaç de tocar amb Nirvana i no passar vergonya per sonar feble. La gent que va entrar a Eugenius va ser seleccionada seguint aquest precepte. Havien de tocar bateries fortes i guitarres ensordidores. Volia expressar-me amb volum.

En el rock hi ha personalitats destinades a la fama i altres que hi topen per accident. Vostè em sembla de la segona opció. No m’agrada que la gent em conegui. Em va angoixar veure’m de sobte a la portada de revistes musicals i que estranys comencessin a dirigir-se a mi. Soc educat per naturalesa, així que acabava parlant amb desconeguts tota la nit. El meu petit contacte amb la fama em va resultar incòmode. No sé si a mesura que et fas més famós aprens a portar-ho millor. Et tornes menys retret.

La meva patologia em porta a seguir artistes reticents. Ray Davies, Vic Godard, Bill Withers, vostè… Gent per a qui la fama és una molesta seqüela del seu art. Per a Liam Gallagher ser famós és instintiu, i ho porta amb desimboltura. N’hi ha altres, entre els quals em trobo, que són molt més insulars. La contradicció és que vols que et prestin atenció, però la rebutges quan la reps. Soc insegur, vull agradar a la gent i que aplaudeixin el que faig, però quan venen a dir-m’ho m’entra pànic. A més, soc molt poc interessant. Només vull anar en bicicleta i escriure cançons. Fer-me el sopar. Veure la tele. S’emportarien una decepció. 

El pitjor deu ser que, després de tantes cançons pròpies, la gent li segueixi preguntant «com era Kurt en realitat». No em molesta. Comprenc que s’utilitzi la connexió Cobain per promoure qui soc. Nirvana fa que la gent no giri full. M’alegra que gravessin les nostres cançons, i ens donessin diners, i ens invitessin a la seva gira. Em va ajudar a viure de la música durant anys. Mai rebutjo parlar de Nirvana. Per un altre costat, no puc evitar progressar. Soc un artista, miro cap endavant. Desitjo que la gent escolti les coses noves que faig i no es deprimeixi si no toco Molly’s lips. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Per cert, ¿com era Kurt en realitat? [Riu] Crec que era una combinació d’introvertit i extravertit. Jo puc ser molt introvertit amb estranys, però després, amb els meus amics, faig broma, faig el pallasso. Depèn de la situació. A Kurt li passava una cosa semblant, però a una escala més gran. L’incomodava ser el focus d’atenció quan anava a la seva, però a l’escenari estava en la seva salsa.

Al clip de Reading’91 en què s’uneix a Nirvana per a Molly’s lips també se’l  veu en la seva salsa. Era conscient que allò era una mica ridícul, així que em vaig posar excessiu. Vaig tocar guitarra aèria, vaig fer postures de kung-fu… Era la primera vegada que estava en un macrofestival. Kurt em va dir al camerino si volia unir-me a ells per a la versió de The Vaselines, així que em vaig beure una llauna de cervesa d’un trago i vaig sortir. Hi havia quilòmetres de persones. No et pots posar tímid en una situació així. Només pots fer kung-fu.