Juan Echanove, el conte s'ha acabat de 'Cuéntame'

L'enquesta televisiva de la setmana tindria una sola pregunta: ¿Què en pensa de Juan Echanove? «Un gran actor que sembla bona gent», respondrien molt probablement els que diguessin que el coneixen. I serien legió després de 12 anys i més de 200 episodis a Cuéntame, la sèrie de TVE-1 més popular de l'última dècada i mitja. Però els responsables de Ganga Producciones, el seu equip de guionistes en concret, li han ensenyat la porta de sortida. «El seu paper és al final del seu recorregut… Patirà un gir dramàtic», va puntualitzar en un comunicat la productora, al mateix temps que elogiava la seva «professionalitat, talent i treball».

Les usuals paraules aduladores no van alleujar gens el cabreig de l'actor. Va ser ell mateix el que va revelar la notícia al seu compte d'Instagram. Antonio Alcántara (Imanol Arias) es quedarà, en definitiva, sense el seu germà Miguel. «A vegades s'ha de maltractar un personatge», va apuntar Arias davant la pèrdua familiar. És cert, però resulta molt fàcil dir-ho quan no és el teu.

Segur que l'enuig li passarà aviat a Juan Echanove Labanda (Madrid, 1961). Fa massa anys que és a l'escena, a la gran i la petita pantalla perquè l'escalfada li duri. Perquè és un optimista, diu, i això que és seguidor de l'Atlètic, un equip que si bé avui viu els seus millors dies arrossega un passat de desgràcies com El Pupas. Amb aquesta filiació futbolera, ¡com vols que no oblidi aquesta derrota!

LA CRIDA DE LES TAULES

Fill d'un enginyer basc (queda clar amb el seu cognom), la seva família veia en ell un futur advocat i es va matricular a Dret. Encara que va fer fins a tercer, passava més temps al bar de la facultat que a les aules. La crida de les taules es va imposar a les lleis, i va anar a parar a l'escola Resad de Madrid. «Als 16 anys ja havia decidit que volia estar en un escenari», recorda. Va ser després de veure Juan Diego a Noche de guerra en el Museo del Prado, de Rafael Alberti. L'ímpetu juvenil el va portar a enrolar-se molt aviat en companyies de teatre professional, de manera que tampoc apareixia per les classes i va deixar a mitges els estudis d'Art Dramàtic.

Probablement la falta de constància s'explica perquè va néixer ensenyat. «Des que vaig començar a treballar, vaig tenir molta sort, la meva feina es va reconèixer, vaig començar a guanyar molts premis, en cine, en teatre, en tele, meravellós, tot fantàstic», va comentar en una entrevista amb el Dominical d'aquest diari. Va debutar al cine amb El caso Almería (1984), i al teatre sota el paraigua d'un il·lustre com Guillermo Marín. A la tele, els seus primers passos els va fer a Turno de oficio (1986), una altra sèrie molt recordada. Allà va coincidir amb qui considerava el seu «germà gran», Juan Luis Galiardo, tot un referent de vida i obra per a ell. Com Juan Diego o Fernán Gómez. Segons sembla, el que no portava de casa ho va aprendre dels seus grans.

FRANCO I EL PORC

Enumerar la llista de premis de què parlava Echanove resulta un exercici exhaustiu. Però és obligat al·ludir a la seva caracterització de Francisco Franco a Madregilda (1993) que li va donar el seu primer Goya com a actor principal. Sis anys abans ja havia guanyat el de repartiment amb Divinas palabras. Al teatre, amb El verdugo va guanyar el Max per al millor actor de l'any 2000. Però va ser una altra obra la que va propulsar abans una passió escènica forjada sota el magisteri de Lluís Pasqual a El Público (1986) o Comedia sin título (1989), les dues peces de Lorca. En la mateixa època de Madregilda, el monòleg d'El cerdo el va impulsar a surfejar a dalt de tot de l'onada. Va tenir un impacte brutal. I és que per interpretar un porc no va dubtar a preparar-se en una explotació porcina de Còrdova. Actor de mètode, sens dubte. L'obra li va donar, sempre ho ha comentat, tant èxit com un pòsit de gran tristesa en una de les baixades emocionals que l'han portat més d'una vegada a qüestionar tot el que envolta la seva feina.

GANCHO POPULAR

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Però Echanove, per sort, no ha deixat mai ni el cine, ni el teatre ni la tele. Els productors veuen en ell un ganxo popular, i els directors, com Calixto Bieito, un intèrpret multiusos que es llança a una piscina sense aigua. En la seva època de director del Romea, Bieito el va reclutar per a l'aclamat muntatge de Plataforma (2006), a partir de la novel·la d'Houellebecq. Una altra experiència al límit. Es van reunir un altre cop a Desaparecer (2011).

Amb la mateixa passió que sempre ha viscut el seu ofici, ha expressat un compromís polític d'esquerres i una pública vocació gastronòmica, avui ben cuinada al blog echanoverecomienda. La seva segona i actual dona, Cuchita Lluch, és la presidenta de l'Acadèmia de Gastronomia valenciana. Igual de capaç amb els fogons que amb els seus personatges, ja molt abans d'aquest matrimoni deia que la seva especialitat són els arrossos. «Els faig tots». Potser una bona paella valenciana amb la gent de Ganga Producciones hauria evitat el tumultuós i el conte s'ha acabat de Miguel Alcántara.