LA SITUACIÓ D'UNA REGIÓ DEPRIMIDA

Haití es dessagna

Els successius desastres naturals, l'abandonament del Govern i l'abús històric de França i els Estats Units castiguen el país més empobrit d'Amèrica. Hem comprovat de prop com els haitians malviuen per unes ferides que no s'acaben de cicatritzar mai.

7
Es llegeix en minuts
PAU FARRÀS

Josette VilmaMarie per als amics, deixa de remenar l'arròs amb mongetes per explicar com millora el món. Marie té 50 anys i n'ha passat 26 cuinant al mateix racó del carrer del Mercat de Ferro. Fa molt de temps que va decidir no cobrar la peça de pollastre i la cullerada de guarnició que li demanen i s'emporten els nens que recorren a ella. Són els nens del carrer, part del paisatge d'Haití en general i de Port-au-Prince en particular, orfes o abandonats, però també n'hi ha que han fugit de la violència de casa seva, potser perquè l'home amenaça i maltracta els fills de la dona amb qui s'acaba de casar, o potser perquè repudia els seus i posa al davant els que té amb la seva nova esposa. Entre una cosa i l'altra, hi ha milers de menors vagabunds. «No puc comptar quants en són», confirma Marie, però ella no va fallar alimentant-los ni quan casa seva es va ensorrar després del terratrèmol del 2010. «He parit dos nens, però tinc moltíssims fills», somriu. Per què ho fa, pregunta el periodista. «Perquè tenen gana», respon, senzillament, Marie.

A deu minuts de la cuina i les olles de Marie, hi ha la presó civil de la capital. Cada dia, davant de les seves portes, dotzenes de dones fan cua per portar menjar als seus familiars presos. Saben que, allà dins, una carmanyola és mitja vida. Els funcionaris no saben com omplir el rebost des del mes de setembre, segons va saber la Xarxa Nacional de Defensa dels Drets Humans (RNDDH), i el penal, que va ser construït per a 800 presos, avui n'alberga més de 4.200. Després de parlar amb el director de la presó i visitar el centre, aquesta organització va denunciar que els 19 primers dies del 2017 havien mort 14 interns per fam, còlera o tuberculosi. La mare de Shal David, que s'escriu diàriament amb el seu fill i li porta menjar, ho confirma: «Cada dia mor algú». A Shal, de 20 anys, el van capturar per una baralla fa tres anys; la parella de Sismith Saturné, de 32, en fa cinc que és dins per conduir sense llicència; el marit i el germà de Fabienne Saint Preux en sumen sis per robar uns plàtans. Cap ha sigut jutjat. Tampoc John Gideon, de qui el seu germà Wil no té notícies des de fa tres mesos: «Em costa tenir esperança; potser ha emmalaltit».

L'INFERN

I és que no és fàcil. Livia Bouvier, activista de RNDDH, explica que quan la policia va intentar fer una batuda a la presó la tardor passada, els gossos que havien de detectar droga es van negar a entrar-hi i la mateixa tarda els animals van caure malalts, aclaparats per la multitud amuntegada i intoxicats per les olors d'unes cel·les en què qualsevol cantonada serveix de latrina. L'hi va dir el director a Bouvier: «Si vol trobar un lloc a la Terra que s'assembli a l'infern, vingui a la presó civil de Port-au-Prince».

Al mateix carrer, a 300 metres de les files solidàries, hi ha la redacció de Le Novelist, el principal diari del país, però el cas no ha sortit mai a les seves pàgines. Malgrat la mala fama de la premsa, un home de cabells canosos insisteix a veure el periodista, però demana allunyar-se de la multitud. Explica que la seva neta va ser infectada de VIH per la Creu Roja. Als nou dies de néixer, va rebre una transfusió de sang, després va emmalaltir i una anàlisi de sang va revelar que era seropositiva. Els pares van passar les proves per veure si ells n'havien sigut els transmissors i van donar negatiu, de manera que només podia haver sigut la Creu Roja. És el que també va deduir un jutge, que va condemnar l'ONG a pagar 300.000 dòlars el 2015.

Però Jean-Gardel Edymé, el pare de la nena, no ha vist ni un gourde. Li ensenya la sentència al periodista, a qui accepta rebre a casa després de la trucada de l'avi, i també del justificant de recepció de la Creu Roja. «No paguen, diuen que nosaltres no som els pares de la nena». Però ho són. O pateixen com si ho fossin. La mare ha perdut uns quants quilos i no surt de casa. Han gastat l'equivalent a 1.800 dòlars en medecines i ni saben quant en advocats, malgrat que el PIB per càpita del país és de 840 i la venda de mobles de la qual viuen no sembla anar bé. Cinc escoles diferents han rebutjat la nena quan han sabut que tenia VIH, de manera que ara ho amaguen. I han sigut amenaçats: «Un noi va cridar el meu nom, em va ensenyar una foto meva i va assenyalar la seva pistola; tinc por, la meva vida ha sigut amenaçada. En aquest país pots morir sense que ningú relacioni la teva mort amb res, suposarien que ha sigut un segrest».

L'ESTAT NO EXISTEIX

Ningú pot ajudar Edymé perquè es compleixi la llei. Ningú el castigarà per amagar que la seva filla té la sida. L'Estat no existeix, i és una frase gairebé literal. Són els salesians els que acullen i eduquen nens del carrer a les seves residències i escoles de formació professional, són els defensors de drets humans els que denuncien la degradació de les presons, i així es podria seguir fins a anomenar les 3.000 organitzacions no governamentals que operen al país. Però és que part del problema és que aquestes entitats han construït una mena de govern paral·lel, en paraules d'un alt càrrec de l'Organització Mundial de la Salut a Haití, que demana anonimat. ¿Com demanar al Govern que inverteixi en hospitals si les oenagés els munten gratis? ¿Per què exigir un sistema de sanejament d'aigua si tradicionalment l'han pagat les agències de l'ONU?

Per això, Oxfam va apostar per un altre model. Va reunir mig centenar d'haitians de tots els camps i, després de més de 50 hores de debats i estudis conjunts, van entendre que el principal problema és de governança. Les metes, segons el seu director, Damien Bendorf, són tres: una descentralització que eviti les migracions massives del camp als slums de la capital; la sobirania alimentària com a solució a la fam; i una justícia fiscal que possibiliti els punts anteriors. La lliçó és que s'ha de superar l'almoina, que els haitians són durs i llestos -Haití es va independitzar de França gràcies a una revolta dels seus esclaus, un fet insòlit i que no es va tornar a repetir mai en la història-. N'hi ha prou de recolzar-los perquè puguin agafar les regnes del seu país.

HURACÀ MATTHEW

Però les emergències pesen més que els plans a llarg termini. Serveix d'exemple el pas de l'huracà Matthew aquesta tardor. Van tornar a proliferar les campanyes d'emergència, i les agències internacionals i les oenagés van prioritzar la reconstrucció, el repartiment de llavors i el sanejament de l'aigua. El Matthew va deixar un miler de morts i desenes de milers de persones damnificades, ja fos per la pèrdua de la seva forma de subsistència , de casa seva o de la font d'aigua dolça de la qual depenien. Però l'actitud amb què van respondre va ser de resistència. «Ja hi estem acostumats», explica Jean Mance, nascut al sud i els pares del qual, que són pagesos, van perdre una vaca i tota la collita. Malgrat que és diminut, Haití és el tercer país més afectat al món pels fenòmens climàtics. El país està en una zona de pas de ciclons, i per tant pateix un huracà o tempesta tropical cada dos anys, la desforestació afavoreix les inundacions i com que, per sota, xoquen les plaques nord-americana i caribenya, els sismes són freqüents. Però cap com el Goudou Goudou. Així es refereixen, en crioll, al terratrèmol del 2010.

Notícies relacionades

El 12 de gener de fa set anys, Icavis Celné va perdre la cama. Li va quedar atrapada entre la moto i un tros de la catedral que va caure després del primer moviment. Va ser una entre cinc milions d'històries. A la capital tothom té la seva i moltes inclouen un nom d'entre els 300.000 que aquelldia es van plorar.

Icavis no va saber mai quant temps va estar desmaiat, però recorda els tres dies que va aguantar amb la cama desfigurada, dormint entre cadàvers enmig del carrer: «El Govern no va retirar els cossos, van ser les forces internacionals, que eren les que tenien diners». Icavis conduïa una moto taxi i sense cama ho va haver de deixar, però el que més li va doldre va ser l'abandonament de la seva dona i mare dels seus tres fills. Els dos grans viuen amb el seu oncle als afores, però el petit es va quedar amb ell. Viuen sota una tenda de campanya i ha aconseguit el seu objectiu, que el seu fill vagi a l'escola, i sembla que amb això en té prou. «Els meus amics em donen diners cada setmana i el meu fill tindrà oportunitats. L'ajuda no va arribar per a mi, ni es van complir les promeses que ens van fer», lamenta referint-se a l'ONU, les oenagés i el govern, «però em mantinc fort».