L'univers no ha començat

Probablement encara estem dins de l'autèntic 'big bang' i no ens en assabentem. A l'estar ficats a dins, en aquesta sopa densa que diuen els físics, som incapaços de percebre-ho.

Lunivers no ha començat_MEDIA_1

Lunivers no ha començat_MEDIA_1 /

2
Es llegeix en minuts
Juan Carlos Ortega

Els científics sempre ens parlen del principi i del final de l'univers. A nosaltres, simples aficionats a aquests temes, ens fascinen els dos extrems. Ens imaginem situats en un terreny intermedi entre la creació del cosmos i la seva destrucció final. Són dos esdeveniments que ens omplen d'estupor; el primer per incomprensible i el segon per angoixant.

Com que l'univers va néixer ja fa moltíssim temps, donem per descomptat que ja deu estar bastant format. Res que tingui gairebé 14 mil milions d'anys pot anar de grapes encara. Si féssim una analogia humana, ens l'imaginaríem com una persona de cinquanta anys i escaig, canosa, amb un sòlid passat i moltes històries per explicar. Però, ¿per què n'estem tan segurs? ¿I si tot això no hagués fet sinó començar? No només això, ¿i si l'univers, pròpiament dit, encara no hagués començat?

Pensin un moment en això: les galàxies, els milers de milions d'estrelles, els planetes, nosaltres mateixos amb la nostra vida, els nostres sous i hipoteques, les nostres amistats, nòvies, exnòvies, pares i fills, tot el que existeix, potser no és res més que el preàmbul del que passarà quan les coses comencin de veritat.

Sempre que els físics teòrics parlen de l'origen de l'univers, el descriuen com una sopa densíssima plena a vessar de fotons xocant esbojarradament amb partícules elementals. Tot molt desordenat i espès. Aquesta és la imatge dels primers segons després del 'big bang', l'univers nadó que ens descriu la ciència moderna. Després a tot això li va agafar per expandir-se i van començar a formar-se estrelles amb l'hidrogen que amuntegaven. Més tard, es van formar les galàxies, els planetes i, almenys al nostre, formes de vida que, si les mires fixament, resulten aterridorament estranyes.

Notícies relacionades

Però potser l'univers embrionari és el d'ara, aquest en què habitem i que degut a la maleïda brevetat de la nostra vida ens l'imaginem erròniament antiquíssim. Probablement estem encara dins de l'autèntic 'big bang' i no ens en assabentem. A l'estar ficats a dins, som incapaços de percebre-ho. Potser d'aquí milers de milions de trilions d'anys, l'evolució còsmica farà que aparegui l'univers d'una maleïda vegada, i sorgirà també la vida, la de veritat, la xula, la que molarà viure, i no aquesta a la qual ens aferrem perquè no en tenim una altra amb la qual comparar. Llavors, els científics d'aquesta futura època parlaran d'aquest cosmos nostre d'ara, amb les seves galàxies espirals, els seus planetes, les seves persones, les seves serralades, els seus cérvols i els seus gratacels, com nosaltres parlem ara dels primers segons després del 'big bang', com un caos esbojarrat i espès on gairebé res s'acaba d'entendre molt bé.

Tant de bo sigui així. M'encantaria pels nostres descendents, als quals desitjo una vida de veritat, sense malalties ni mort, i no aquesta que, ben mirat, tampoc és que sigui res de l'altre món. Lectors d'EL PERIÓDICO, de veritat els dic que l'univers encara no ha començat. Estem encara en la sopa primordial, on no s'entén res i on les equacions xoquen entre si formant incòmodes infinits. Encara no hem sortit d'aquesta singularitat en què els físics es queden anguniosament estancats, fent-se un embolic, mentre esperen l'arribada d'un altre Einstein que els desfaci el nus amb elegància.