Històries de Manson i les seves 'noies'

Fa molts anys, l'actriu Winona Ryder va declarar que si algú intentava realitzar una versió fílmica d'El vigilant en el camp de sègol ella bombardejaria personalment l'estudi cinematogràfic. Un no pot fer res més que compartir la seva (histèrica) reacció al pensar en fenòmens que tant Hollywood com la televisió han demostrat no comprendre en absolut. És estrany. ¿Per què (és lícit preguntar-s'ho) la guerra del Vietnam o la màfia han sigut font d'inspiració per a alguns dels millors artefactes de ficció del segle XX, mentre que els crims de la família Manson només han originat excrement fumejant?

És fàcil i a la vegada difícil de comprendre. En principi, els assassinats de 1969 de Charlie & The Mansonettes semblen pensats per a màxima explotació fílmica. Ho tenen tot: l'era (d'Aquari); la filosofia dement que els va generar, barreja d'estafa carcerària i xerrameca hippy i distopia apocalipticoracial; una figura messiànica, malvat xalupa de llibre d'estil, dirigint el cotarro i les ments dels seus acòlits, a la vegada que balbucejant sorprenent gasòfia pseudoprofunda (¡fins i tot gravant discos!); una secta fervent i fanàtica composta gairebé completament per adolescents de classe mitjana-alta californiana amb el cervell rentat i les tetes a l'aire; sexe porc a cabassos, orgies a dojo; una increïble connexió pop, amb cameos o implicació directa d'una infinitat de personalitats del rock and roll o el cine (en el paper de víctima, l'estatuesca Sharon Tate; el viudo destrossat, Roman Polanski; passant per allà, Dennis Wilson dels Beach Boys i el productor Terry Melcher, fill de Doris Day; sonant de fons i aportant subtext (fora de context): el 'White album' dels Beatles; etc.); drogues per avorrir un Freak Brother; un judici de pel·lícula anglesa, ple de llenguatge legal i estratagemes judicials i un superfiscal desentranyant l'embolic (Vincent Bugliosi); melenes i campanes; un parc mòbil de buggies tunejats; una repercussió contracultural i un credo subjacent («mata els teus pares») que subscrivia fins i tot el més abúlic 'hippiota' de Haight/Ashbury; una investigació policial plena de pífies, febrils persecucions motoritzades, assassinats paral·lels, connexions xocants; i els crims en si, una cosa com de pel·li de terror dels 80, nauseabunds i gore com poques vegades s'ha vist en el món real (no en John Carpenter). Després de llegir això, només cal pensar el marxandatge, deuen dir vostès. La pel·lícula ja està feta.

Però no. Potser és el més improbable del cas, l'halo novel·lesc i delirant que envoltava Manson, La Família i els crims de Cielo Drive i la residència LaBianca, el que ha provocat que la televisió i el cine (i la novel·la) hagin sigut incapaços de realitzar una aproximació digna al fenomen. Potser la realitat era més rara que la ficció, com diu el clixé. I la ficció va sortir carbassa.

'MANSON'S LOST GIRLS'

Lifetime s'endú el Zurullo de Plata del meu article per aquesta espectacularment cega revisió de La Familia, centrada en la figura de Linda Kasabian, una de les poques Mansonettes reticents i penedides. El seu Charlie Manson (Jeff Ward en marmòria ganyota) sembla Jess Franco sortint del gimnàs en un fotograma descartat de Los vigilantes de la playa. Eh, colla de Lifetime: el verdader Charlie feia 1,57, tenia les dents frontals separades i molsoses i mai es va tirar aigua als engonals. Devia emanar una sempiterna olor d'areng, i emmagatzemava nius d'ocell als cabells. Per descomptat no tenia els aires de Liam Gallagher. I les (pesades) escenes d'orgia estan més expurgades que el 'Pocahontas' de Disney. Com sabem tots els penjats que hem llegit el 'Helter Skelter' de Vincent Bugliosi repetides vegades, en les orgies de l'Spahn Ranch el primer que feia Manson era obligar que et donessin pel darrere. Per eliminar el teu penjament homosexual o edípic (agraïts, Charlie).

'HOUSE OF MANSON'

Zurullo d'Or amb manilles. La premissa original, que Manson era una espècie de hippy maligne, ja confon gimnàstica amb magnèsia. Qualsevol mansonòleg aficionat sap que Charlie era un con-man, un estafador, danyat, psicopàtic i sobretot camaleònic, que es va aprofitar de la candidesa patològica d'unes quantes pijas de llars desestructurades, amb traumes edípics no resolts, venent-los la proverbial moto hippy. A més, Ryan Kiser (Manson) sembla un C3P0 a qui haguessin donat un cop amb una biga d'acer enmig de la cara (i no et pots treure aquesta imatge del cap, que t'impossibilita creure en la seva interpretació). I les escenes d'«orgia psicodèlica» semblen el vídeo de Sowing the seeds of love de Tears For Fears.

'LAS CHICAS' (EMMA CLINE)

No m'endinsaré en una lectura crítica de l'escriptura d'aquesta novel·la presumptament inspirada en les noies Manson. Si a vostès els agrada llegir frases com «les seves paraules em van tallar amb un desig científic» no és assumpte meu, per descomptat. Jo només em permeto apuntar que tant de bo la Cline hagués decidit ambientar el seu llibre d'inseguretats i banalitats púber a la Tomatina de Bunyol, o els Sanfermines. Perquè és clar que sobre el cas Manson l'autora no s'ha documentat gaire. La primera aparició de «Russell» (Manson) a la novel·la és inconscientment còmica: un santó misteriós i inquietant, com una barreja del Ripley highsmithià i Pablo Abraira, que va repartint la seva perversa benedicció enmig de l'orgia, per (després de molta persistència) aconseguir una fel·lació més o menys matussera de la protagonista. ¡Manson! Que es passava el dia dient que els tallaria els pits a les noies i els clavava cops de puny a la cara sense motiu aparent. I més tard, després d'atipar-les d'àcid lisèrgic, les sodomitzava brutalment en públic, a manera de benvinguda, simulant que era el seu pare. I més tard, després d'impregnar-les, feia que li cosissin una jaqueta. La versió Cline és tan semblant al que passava al ranxo Spahn o el ranxo Barker com 'Sexo en Nueva York' s'assemblava a la meva joventut a Sant Boi. Potser l'autora va treure la seva informació d'una festa «anys seixanta» del Pachá Ibiza, no ho sé. El que és clar és que no es va molestar a llegir els dos llibres canònics i irrefutables sobre el tema: 'Helter Skelter', de Vincent Bugliosi, i The Family, d'Ed Sanders. O no van penetrar en la trama, que per al cas és el mateix.

'HELTER SKELTER'

Estaba perfectament predisposat a mofar-me del telefilm de Lorimar de 1976 que molts de nosaltres vam veure de petits per La 2, en algun punt dels primers vuitanta. Només recordava un fotograma: quan Charlie fixa la seva mirada en el fiscal Vincent Bugliosi i a aquest se li para el rellotge (cosa que va passar de veritat, encara que per descomptat va ser pura xamba). La sorpresa és que aquesta precipitada minisèrie televisiva d'exigu pressupost és l'aproximació més fidel al 'cas Manson' de tots els que he arribat a veure. Steve Railsback, rapat o melenut, és un Charlie convincent, amb accent del sud i pertorbada expressió de Kris Kristofferson en ple mal viatge de calmant hemorroidal. Els crims estan plasmats amb esfereïdora veracitat proto-gore, sense grans efectes visuals ni lents distorsionades: només gent assassinada de manera espantosa. La font (el 'Helter Skelter' de Bugliosi) també hi ajuda. Ja que basaràs la teva ficció en una cosa, basa-la en la millor. És el que dic sempre.

'MANSON'

Tothom hauria de veure aquest documental, encara que només sigui perquè es va gravar l'any 1973, quan els supervivents (vius i no empresonats) de La Família encara estaven en actiu i el judici als principals acusats acabava de finalitzar (es van salvar de la cambra de gas d'un pèl, com és ben sabut).

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Dona una perspectiva completament esbiaixada i enganyosa de Manson & The Mansonettes, però per una altra banda dona llum sobre segments poc documentats de la saga. Vincent Bugliosi no para d'acaparar la càmera, i això sempre és un ídem. Krewinkel, Atkins i Van Houten, les tres noies 'Manson' de pòster, apareixen gairebé per casualitat, mentre que l'elenc secundari de La Família apareix contínuament, i sense talls. D'aquí es va extreure el cèlebre clip de Lynette, 'Squeaky', Fromme (en la meva versada opinió, la boja #1 del tinglado, encara que no matés a ningú), Sandy Good i Nancy Pitman amb els rifles i matxets, els cabells a l'estil garçon i dient insensateses pseudorevolucionàries de to punible per la llei.

Hi ha moltes altres preses de la divisió B de la Family en massa a les portes del jutjat, cantant aquell folk-gòspel tenebrós que parlava d'amor però et gelava la sang a les venes, amb el cap rapat i les esvàstiques d'entrecella. I desenes d'interludis (reals) de festa àcida al ranxo que recorden els fotogrames pagans de The wicker man. En horrible i verídic. H