ENTREVISTA

«Matar terroristes em va fer sentir com un futbolista al marcar un gol»

El món es divideix en bons i dolents i ell anava amb els primers. Aquest antic membre dels SEAL s’aferra a aquest raonament binari per conviure amb el record dels insurgents que va aniquilar amb el seu fusell a l’Iraq, experiència que ara ha relatat en un llibre. 

7
Es llegeix en minuts
Juan Fernández
Juan Fernández

Periodista

ver +

Va formar part del grup d’operacions especials més exigent de l’exèrcit nord-americà –els temibles SEAL–, va participar en la guerra de l’Iraq, va veure morir companys i per la mira del seu fusell va observar com es dessagnaven els cossos dels insurgents que acabava d’abatre d’un tret. 

El perfil

Amb aquestes credencials, esperes trobar-te un home dur, un sociòpata tèrbol i esquerp, però assegut en un hotel madrileny al costat de la seva dona, amb qui ha escrit el llibre on relata la seva experiència militar –'El último francotirador' (Crítica)–, Kevin Lacz podria passar per un feliç turista nord-americà d’excursió per Europa. Afable, de somriure fàcil i maneres suaus, el soldat que va assessorar Clint East­wood per muntar la seva pel·lícula El francotirador, en què ell mateix apareix, només t’inquieta quan et mira –no et mira, et travessa amb els ulls– i et parla. Ell no parla: dispara refle­xions compactes i tancades com bales. Un franctirador no dubta. 

Després de l’11-S, va decidir allistar-se a l’exèrcit. ¿Què li passava pel cap en aquell moment?

La meva única idea era matar tots els terroristes que pogués. L’11-S em va tocar molt de prop, un bon amic del meu pare va morir a les Torres Bessones. En aquells dies jo era un estudiant universitari, però vaig veure molt clar que la meva obligació era defensar el meu país del terrorisme. Seixanta anys abans, el meu pare s’havia allistat després de l’atac a Pearl Harbor. Vaig entendre que ara li tocava a la meva generació fer el mateix. Creia que m’enviarien a l’Afganistan però al final em van enviar a l’Iraq. No em va importar, perquè allò era ple de terroristes i en vaig poder exterminar molts, que és el que més desitjava.

Quan un pren una decisió així, ¿valora que li pot costar la vida?

Evidentment, sobretot quan tries ser un SEAL, com vaig fer jo. Des del primer dia assumeixes que la teva vida estarà en joc, però a continua­ció apartes aquests pensaments del teu cap, perquè si no ho fas et paralitzen, i en una situació de guerra no pots permetre que et passi una cosa així. La por és real, la pots tocar, però has d’impedir que et bloquegi. 

¿Recorda el moment en què  aquesta  por va estar més a prop de dominar-lo?

Claríssimament: el 2 d’agost del 2006, el dia que van matar el meu company Mark Lee. Després de lluitar durant hores amb l’enemic, quan ja tornàvem a la base, vaig acompanyar Mark en els seus últims minuts de vida. En aquell moment ja no em trobava en perill, però de sobte em vaig sentir molt vulnerable, més que mai en la meva vida. La bala que va matar el meu amic em podria haver matat a mi. 

¿Es va arribar a plantejar la retirada?

Això mai. En la guerra no et pots aturar perquè maten el teu company, has de continuar. Sobretot si ets un SEAL. El nostre compromís amb l’objectiu ens distingeix d’altres grups, i allà l’objectiu el teníem clar. Matar terroristes estava per sobre de tot. 

En el seu llibre descriu amb fredor el moment en què va matar per primera vegada.

La sensació que vaig tenir va ser de satisfacció, com quan fas bé la teva feina. I res més. Em vaig sentir com un home de negocis que tanca una bona operació o un futbolista que marca un gol. Missió complerta, treball bé executat, punt.

La diferència és que vostè va acabar amb una vida.

Quan vaig disparar a aquell terrorista, i als que van venir després, no vaig sentir que estigués matant un ésser humà, perquè algú que està disposat a posar un cotxe bomba per mutilar dones i nens, a atropellar una multitud amb un camió, com van fer a Niça, o a metrallar una discoteca, com van fer a París o a Istanbul, no és una persona. És un salvatge, un carnisser, una ment recargolada, algú que he d’eliminar abans que vingui al meu país a fer el mateix. Això és molt senzill: nosaltres som els bons, i ells, els dolents, i la meva missió és acabar amb ells.

Però vostè arriba a veure les seves cares abans de disparar, al llibre descriu la nebulosa rogenca que es forma al voltant de la seva víctima quan esclata la sang després d’impactar la bala. ¿Veure tot això no l’afecta?

Em fa tenir una relació especial amb la vida. La missió del franctirador consisteix a eliminar els dolents, un a un, per protegir els seus companys. Et sents molt bé quan saps que matant aquell individu has salvat els teus de morir per les seves bales o les seves bombes. 

¿Quants n’ha matat?

Permeti’m que no respongui a aquesta pregunta. Aquesta dada està entre ells i jo. Vaig matar prou terroristes per sentir-me satisfet. I li asseguro que tots s’ho mereixien.

¿El commou pensar que entre les seves víctimes potser hi havia innocents?

Aquí és on un SEAL actua de forma diferent. Nosaltres tenim un protocol d’actuació molt exigent, ens assegurem que el blanc sigui un enemic clar, fem un treball molt quirúrgic, no matem de manera indiscriminada. 

Però a vegades es produeixen errors. ¿No el preocupa?

Miri, això és la guerra. Els nord-americans no vam parpellejar quan els aliats van bombardejar Dresden en la segona guerra mundial, ni vam vacil·lar al llançar les bombes d’Hiroshima i Nagasaki. Hi van morir molts innocents, però el mal va ser exterminat. Li parlo d’individus que no han dubtat a fer servir dones i nens com a escuts humans, ho he vist amb els meus ulls. Això dificulta la feina, però no ens impedeix complir amb el nostre compromís. 

La setmana passada, una bomba va matar cinc civils a Ramadi, la ciutat iraquiana on va estar vostè. ¿Va valer la pena aquella missió? ¿Quina opinió té del desenvolupament de la guerra?

Les polítiques fracassades d’Obama ens van impedir complir el nostre objectiu. Quan ens en vam anar de l’Iraq estàvem guanyant la guerra, però aquella sortida tan abrupta va deixar el territori dividit entre sunnites, xiïtes, kurds i cris­tians sense una transició prevista. Això va permetre a l’ISIS introduir-s’hi fàcilment. Per culpa d’Obama, avui seguim veient violència a Ramadi, Fal·luja, Mossul... Amb Trump, hi acabarem tornant per acabar la feina que vam deixar a mitges per culpa d’Obama.

«Amb Trump,  tornarem a  l’Iraq per acabar la feina que vam deixar a mitges per culpa d’Obama»

¿Creu que això és el que passarà?

Trump marcarà una gran diferència respecte a Obama. D’entrada, ell anomena l’islam radical pel seu nom i identifica clarament l’amenaça. Estic convençut que el nou president lluitarà amb més força contra el nostre enemic. 

¿Què creu que s’hauria de fer?

És un procés amb diverses fases. Primer s’ha de seguir caçant terroristes siguin on siguin. Però amb això no n’hi ha prou, també s’ha d’impedir que segueixin captant nous fidels. L’ISIS és atractiu per a joves que no tenen feina ni futur i de sobte es veuen amb dones, armes i sentint-se importants. S’han de crear llocs de treball i oportunitats als països destrossats per la guerra. I s’ha de comptar amb els musulmans no violents, necessitem que ells també es rebel·lin contra els terroristes. Necessitem bons imams que els diguin que no aniran al cel amb 70 verges si posen una bomba. 

¿Es veu tornant al front?

No, jo ja vaig complir la meva missió, vaig estar vuit anys a l’exèrcit i vaig conèixer la guerra, ara li toca a la següent generació. El meu lloc és avui en el camp de la medicina. Em dedico a curar ferits. Segueixo col·laborant amb els cossos especials, però ara no amb una arma a la mà. 

Hi ha qui torna tocat del front. Segons explica al seu llibre, no va ser el seu cas.

Matar terroristes no ha sigut una experiència dramàtica que m’hagi regirat per dins. No soc un ésser insensible, estimo els meus fills, la meva família i el meu país, estimo la vida. Quan assumeixes que has matat gent que estava disposada a acabar amb els teus, llavors pots recordar els seus cossos dessagnant-se després de disparar-los sense que això t’afecti. Ells no tenien dret a tornar amb les seves famílies. 

Notícies relacionades

¿L’ha canviat en algun aspecte  aquella experiència?

Matar terroristes m’ha fet valorar més la vida. Ara, quan estic amb els meus fills, intento aprofitar al màxim aquests minuts, més que mai, perquè sé que poden ser els últims. La guerra m’ha fet més bona persona, més compromès amb el que faig, perquè ara soc cons­cient que tot es pot acabar en qualsevol moment.