Josep Maria Pou: "Em sento decebut, escèptic i molt, molt, molt cabrejat"

El Premi Gaudí d'Honor ­lloreja la seva trajectòria ­cinematogràfica, composta per més de 50 pel·lícules, diversos protagonistes -'Amic/amat', 'Barcelona (un mapa)'- i molts papers de repartiment. El seu talismà, opina, és el seu físic: «La meva envergadura, la meva barba i la meva veu m'han aportat singularitat, que és el millor que li pot passar a un actor. Als 25 anys ja m'oferien papers de 40, ­gairebé sempre personatges amb autoritat: policies, jutges, cardenals, presidents, gent que mana», observa. Diu que pensa en la jubilació, però menteix: acaba de rodar 'La catedral del mar', té dues pel·lícules per estrenar -'Las leyes de la termodinámica' i 'Abracadabra'-, estarà a 'Nit i dia' i el 9 de març torna amb 'Sócrates' al Romea.

jjubierre37037046 barcelona  25 de enero de 2017   m s peri dico   josep maria170129100338

jjubierre37037046 barcelona 25 de enero de 2017 m s peri dico josep maria170129100338 / RICARD FADRIQUE

7
Es llegeix en minuts
Juan Fernández
Juan Fernández

Periodista

ver +

A mitjans d'a­questa setmana, Josep Maria Pou encara no havia preparat el discurs que pronunciarà aquesta nit a l'Auditori del Fòrum al recollir el Premi Gaudí d'Honor-Miquel Porter que li concedeix l'Acadèmia del Cinema Català. Diu que l'inquieta que alguns esperin les seves paraules com qui espera el missatge d'un oracle, però el tranquil·litza saber que només li deixaran el micròfon cinc minuts. «Millor, així no tindré temps de dir gaires barbaritats», esbufega irònic. A aquestes hores només té clar que més que parlar del panorama polític d'aquí i d'allà, que el té indignat, parlarà del treball de l'actor, un ofici que en el seu cas no és ofici, sinó aire per respirar. Aquest any complirà mig segle inspirant i exhalant interpretació als escenaris i els platós.

-¿Com ha viscut els dies previs a la recollida d'aquest premi?

-Sense parar, com sempre. Ahir a la nit vaig sortir a les tres de la matinada de la gravació de la sèrie Nit i dia, on participo en la nova temporada, i avui m'hi passaré tot el dia. A finals de desembre vaig acabar de rodar La catedral del mar i em vaig fer el pla d'agafar-me dos mesos sabàtics abans de tornar amb Sócrates al Teatre Romea al març, però ha sigut impossible. Soc un senyor de 72 anys que va per la vida com si en tingués 18. No ho sé, a vegades em pregunto per què em fico en aquests embolics, si jo ja només vull estar tranquil, ser un gandul i no fer res.

-¿Què l'hi impedeix?

-Que no sé dir no als personatges que m'ofereixen. I és increïble però cada dia me n'ofereixen més. Seria normal que a la meva edat m'arribessin menys propostes, però és al revés, avui rebo més ofertes que mai. I és clar, quan m'envien un guió en què hi ha un personatge que fa que em caigui la bava al llegir-lo, com el de Nit i dia, llavors m'agafen unes ganes boges de fer-lo i ja no puc parar, encara que el cos em demani descansar.

-¿Igual que el llaminer que no es pot frenar davant una safata de pastissos?

-Sí, igual. En el meu cas es produeix un compromís molt estrany amb el personatge. A vegades m'envien un text i, al llegir-lo, sento com si aquell paper que m'ofereixen em cridés: «¡Cony, Josep Maria, que m'han escrit per a tu, m'has de donar vida!». Això que dic és literatura, però la ­realitat s'hi acosta. Si veig que tinc a dins material per aportar a un personatge, no li puc dir no.

-¿És un addicte a la feina o amb vostè es compleix allò de càrrega que plau no pesa?

-En el meu cas és així, si em plau no em pesa. Perquè tenir aquesta actitud amb la feina implica molta càrrega i molts horaris descontrolats, però no ho puc evitar: sempre acabo buscant l'espai on sigui, em quedo nits sense dormir i vaig d'un rodatge a l'altre, però ho faig. ¿Per què? Això va més enllà de la vocació, això és passió, enamorament, un impuls estrany que em porta a entregar-m'hi. També hi influeix el desig de seguir sumant bons personatges a la meva carrera. Aviat compliré 50 anys en aquest ofici i no he conegut l'atur ni un sol dia. Em fa vergonya dir-ho, però és ­així.

-¿Com ho ha aconseguit?

-Hi ha un factor de sort. He tingut la fortuna de no haver-me vist obligat mai a acceptar treballs que m'avergonyissin per poder pagar el lloguer del pis o la lletra del cotxe. Però també penso que la sort se la fabrica un mateix a poc a poc a partir dels treballs que tria. He procurat escollir títols i personatges que em permetessin anar amb la cara ben alta. I després hi ha la forma de treballar de cadascú.

-¿Com és la seva?

-La tècnica és molt important i s'ha d'aprendre, però tots aquests anys m'han ensenyat que és decisiu donar-te en cos i ànima en el moment que estàs a dalt de l'escenari o en el set de rodatge. Els dies que tinc funció, mentre sóc al tea­tre, el món no existeix per a mi. Cap pensament se'm creua dins el cap, res em distreu, el temps s'atura. I m'hi entrego.

-¿Quan deia que càrrega que plau no pesa, es referia a aquest plaer? 

-Aquesta és la droga d'aquest ofici. No conec un plaer millor que estar enmig d'una escena i, de sobte, provocar una pausa que no estava prevista en el guió, però que jo decideixo crear a consciència. Aquesta dècima de segon, aquest instant, és droga dura. Notes el públic pendent de tu, bevent de la teva mà i ¡uh! ¡et sents tan poderós! És com si els diguessis: «Agafeu el món, he aturat el temps per a vosal­tres». Aquesta joia és superior a la dels aplaudiments i els visques del ­final.

-¿Ha reflexionat alguna vegada sobre la utilitat social de la seva feina? ¿Tantes hores d'assaig, tantes representacions, tantes pel·lícules, han aportat alguna cosa a la comunitat?

-Sí que hi he pensat en aquest tema, i sempre he considerat que la utilitat social de la tasca de l'actor està marcada per la seva decisió d'acceptar certs treballs i rebutjar-ne d'altres. Mai he fet una obra que no considerés que faria que l'espectador sortís del teatre més ric de com hi ha entrat. Em nego a fer perdre el temps a la gent. Més enllà de la vocació política que cadascú pugui mantenir, crec que el compromís d'un actor amb la seva societat es mesura per les obres que tria fer, no pels aldarulls al carrer en què participa o per les declara­cions que fa en les manifestacions.

-Precisament, vostè és dels que no callen. Li agrada opinar i mullar-se. A vegades, en articles com els que escriu per a aquest diari. ¿Com porta aquesta experiència? 

-Dir el que penso ha fet que m'hagi emportat moltes garrotades. Sobretot aquí, a Catalunya. A vegades crec que no val la pena.

-Si aquesta conversa l'haguéssim mantingut fa un any, no sabríem que el 'brexit' guanyaria al Regne Unit, ni Trump als Estats Units, i que després de dues eleccions Rajoy seguiria a la Moncloa. ¿Què ha passat?

-Això m'agradaria saber a mi. Fa un any tenia esperança, encara creia que les utopies són possibles i que entre tots podem millorar el món. Ara m'agafa en un moment de pessimisme absolut. I de confusió. No entenc res. No comprenc com el gruix de la classe obrera nord-americana ha elegit com a president un dels representants del capitalisme més salvatge. Ni entenc això dels meus amics britànics, que em tenen molt enfadat.

-¿Quina explicació hi troba?

-Ha triomfat un terme que detesto, el populisme, que ha sabut adular els instints més baixos de la població, i la gent s'ha tornat boja. No hem après res, no tenim memòria històrica, no recordem el que va passar a Europa als anys 30 del segle passat. M'aterreix pensar-ho, però sembla que els cicles es repeteixen. El que passa al nostre país tampoc ho entenc.

-¿Quin diagnòstic fa de l'últim any de política nacional? 

-Em sento molt decebut amb el nostre sistema de partits. Amb tots, fins i tot amb els que sempre he sentit com a més pròxims. El problema és la baixa qualitat de la classe dirigent d'aquest país. En la transició trobaves fàcilment polítics humanistes i cultes, gent intel·ligent i formada. Avui no els veig enlloc.

-¿Com viu aquest moment, perso­nalment? 

-A la meva edat, tot es veu diferent. Si m'hagués enxampat amb 20 anys, seria combatiu, com ho vaig ser de jove, encara que mai anés a la primera fila. Però ara la meva reflexió és: mira, que s'apanyin com vulguin. No m'agrada parlar així, perquè em porta a autoexcloure'm, però em nego que m'identifiquin amb aquesta gent, no vull formar part d'aquest món. Resumint: em sento decebut, escèptic i molt, molt, molt cabrejat.

Notícies relacionades

-¿Se li acut alguna solució?

-Ara mateix no, i assumeixo que aquesta actitud no hi ajuda, però no puc dir-li una altra cosa. A vegades s'ha acusat els intel·lectuals de ser responsables, almenys en part, que estiguem com estem per no haver alçat la veu fa temps. Hi estic d'acord. Jo no em considero un intel·lectual, però sí que soc un home de la cultura, i reconec que hauríem d'haver sigut més bel·ligerants. Potser, algun dia passa alguna cosa o arriba algú que m'anima a posar-me al capdavant de la manifestació. M'agradaria moltíssim, però de moment no ho veig. Estic de retirada, no vull saber res d'aquest món. El meu refugi és el teatre.