Escala com puguis

La paròdia és com una bossa feble de badulaque pakistanès: fa la seva funció portàtil elemental, però no pots sobrecarregar-la amb massa pes, perquè corre el perill de desfonar-se. Bill Bryson, el celebrat autor divulgatiu humorístic, afirma al seu pròleg per a 'Hasta arriba', de W. E. Bowman (1911-1985), que «és possible que no hi hagi una altra classe d'humor més difícil de sostenir al llarg de tot un llibre que la paròdia». És cert: la sàtira funciona millor en els 100 metres llisos que en la marató. No sé si recorden 'Bienvenido Mr. Chance' (Hal Ashby, 1979), un film on Peter Sellers interpretava un jardiner curt de gambals les bestieses i atorrollats balbucejos del qual tots prenen per veritats insondables, popular fa uns quants anys galàctics. La premissa d'aquell mordaç llargmetratge era que qualsevol poca-solta podia arribar lluny (perquè els peixos grossos de la política eren incapaços de distingir els ous de les castanyes), una idea còmica que es repetia en una infinitat de contorsions al llarg de dues hores de metratge, reblant la sàtira a la closca de l'espectador, fins que un tenia ganes de cridar, amb les dues mans d'altaveu: ¡HO HE ENTÈS, ¿D'ACORD?!

'Hasta arriba', de W. E. Bowman, publicada ara al nostre país per Blackie Books, és una divertida paròdia dels llibres de muntanyisme que, així mateix, s'atura a l'antesala del fins-als-ous. Igual que 'Un ianqui a la cort del Rei Artús', de Mark Twain, la novel·la té l'extensió idònia per entretenir sense empatxar, i el seu autor estampa el 'The End' en el precís instant en què estàvem posant-nos drets per anar a fer encàrrecs. A la contraportada se'l defineix com a «clàssic de l'humor britànic» i «llibre de culte», però per dir la veritat 'Hasta arriba' té més de la segona cosa que de la primera (perquè ningú n'ha sentit a parlar; a les illes tampoc), i això tractant només de la subcultura dels escaladors.

En tot cas el que fa té bastant mèrit. La paròdia sembla fàcil, i en essència ho és. Un només ha d'agafar una comunitat que es prengui a si mateixa molt seriosament, i assenyalar de forma comicoinsolent els seus tics i carències fonamentals. Testimonis de Jehovà, Earth First!, els neoludites, els crudivegans, l'esquerra 'abertzale', l'Opus en ple i Pablo (o Julio) Iglesias en concret: són gent que es veu a si mateixa d'una manera tan solemne i greu que és impossible no plantificar-los un amigable cagalló (imaginari) al cap, com diuen que feia Dalí amb els encarcarats. El que és complicat i, com dèiem, meritori és fer d'aquest satíric totxo una obra d'art disfrutable.

Conya de tot

W. E. Bowman, ignot autor anglès amb un front més ampli que la pantalla d'un autocine, ho aconsegueix. Al Regne Unit sempre s'ha fet conya de tot, però molt especialment de les coses solemnes, i ningú es posa més en pompa (per a aquesta conya) que un explorador pompós, acabat de tornar de terres llunyanes, en actitud de començar a glossar el seu periple (recordin 'Patata', aquell capítol de 'L'Escurçó Negre' on es fa escarni de l'aventurer Sir Walter, 'Mireu quin vaixell més gran que tinc', Raleigh). El 1956, l'època en què es va escriure 'Hasta arriba', les adustes novel·les o biografies sobre muntanyisme i expedicions a cims llunyans tenien un èxit notable a tot el món. Bowman, que per un altre costat només era un «apocat enginyer d'estructures de Guilford», i qui (a l'estil de Lobsang Rampa, encara que sense les connotacions fraudulentes) el més a prop que havia estat de coronar un cim va ser un digestiu passeig de sobretaula per la regió dels Llacs, l'emprendria amb aquell gènere de manera ben jocosa. Va prendre com a model un relat de 1937 de Bill Tilman sobre l'expedició al Nanda Nevi, a l'Himàlaia, de la mateixa manera que -per posar un parell d'exemples- 'Los caballeros de la mesa cuadrada' havia pres el d''El Príncep Valent', o 'Aterriza como puedas' el de 'Zero Hour!'. En tots aquests casos el subjecte era risible de naixement i estava demanant a crits un parell de bromes. En tots aquests casos, de més a més, la paròdia resultava infinitament millor que la parodiada. 'Hasta arriba' no és una excepció a aquest fet.

La novel·la de Bowman la clava en tots els fronts que reclamen clavisme. Narra les desventures d'un equip d'alpinistes ineptes i escassament preparats en el seu ascens al cim més alt del planeta (els 40.000 metres del fictici Kurda Rarí). Són el que s'anomena un 'motley crew': un grup divers i més aviat grotesc, en aquest cas per la seva tenaç inoperància i incapacitat manifesta: Selvat és un explorador que està permanentment perdut; Constant és l'«experto en lenguas» que, pels seus repetits 'faux pas' lingüístics, està sempre a punt de costar-los un linxament; Puag és el cuiner «yoguistaní» que només sembla capaç de cuinar «un potingue nauseabundo que habría hecho que las brujas de Macbeth hubieran salido corriendo despavoridas»; Propens és el metge de l'expedició a qui, ja s'ho imaginen, en el segon dia d'expedició agafa una «neumonía doble agravada por una tos galopante». I galteres. I, unes pàgines més endavant, varicel·la. Etcètera.

Encara que tot el que es narra és perfectament hilarant, i encara ho són més les catàstrofes que es precipiten a sobre del grup, el riure de debò s'origina en la veu narrativa, l'encert capital de la novel·la. Si 'Hasta arriba' arriba a bon port és, sobretot, per la gloriosa creació de Tostón, el càndid líder de la colla, que esdevé hilarant per al lector precisament per la seva completa immunitat (o estat d'inòpia) a la xiulada. És impossible no petar-se de riure en veu alta amb l'extensa escena de la borratxera, quan tots menys Tostón han caigut en una esquerda i van demanant el xampany que transporta el grup «con fines medicinales».

Càntics embriacs

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Tostón malinterpreta una vegada i una altra els càntics embriacs que provenen del fons de l'avenc i el mareig generalitzat una vegada ha aconseguit rescatar-los:«Los miembros del equipo, que habían formado una cadena humana cogidos por los hombros, se pusieron a brincar de un lado a otro sobre el hielo, sin romper filas, cual hilera de coristas, al son de 'Don't put your daughter on the stage, Mrs. Worthington'. Los pobrecillos seguían ligeramente enajenados por los efectos del suplicio padecido».

Entre Jerome K. Jerome i el Massagran de Folch i Torres, amb una mica de 'Merienda de negros' d'Evelyn Waugh, es troba situat 'Hasta arriba', de W. E. Bowman, un llibre que puja fins al cim i, contra tot pronòstic, broda la paròdia al llarg de 191 pàgines (una gesta més formidable que fer-se la cara oest del Naranjo de Bulnes armat només d'un martellet i cordill). En vida no va vendre gaire i va acabar descatalogat, però va trobar un públic fidel entre friquis de la muntanya i grimpadors de cims, i això explica la quantitat d'emplaçaments mundials que homenatgen i al·ludeixen avui a l'inventat Kurda Rarí ('Rom Doodle' en l'original). Un testimoni més de la seva gràcia i sal.