FLAMENC

L'escurçó desbocat

Niño de Elche publica 'No comparto los postres', ultima la seva intervenció a la Documenta d'Atenes i roda una pel·lícula que intenta acotar la seva esmunyedissa figura

Niño de Elche, amb casc, armilla antibales i farbalans. A la dreta, el seu llibre ’No comparto los postres’.

Niño de Elche, amb casc, armilla antibales i farbalans. A la dreta, el seu llibre ’No comparto los postres’.

3
Es llegeix en minuts
Nando Cruz
Nando Cruz

Periodista

ver +

Cada vegada resulta més complicat emmarcar l'obra de Niño de Elche. Aquest mes complirà 32 anys, però la seva trajectòria sembla unir set vides. Esquizofrènic per vocació, el flamenc se li va fer petit fa anys i el vestit de músic també li va molt estret. El seu instint i voracitat l'empenyen a ficar-se en tot tipus d'embolics. Només el 2016 va presentar a Barcelona mitja dotzena d'espectacles diferents. Mentrestant, en preparava en secret uns quants més.

Tan esmunyedissa i mutant és la seva singladura que acaba de publicar el llibre 'No comparto los postres'. És una desordenada introducció a la seva persona que es complementarà, tard o d'hora, amb un documental que està rodant Marc Sempere, protagonista d''El taxista ful' i director d''El ball del vetlatori'. Tan desafiadora, desbocada i aclaparadora és la seva personalitat artística, que ha sigut elegit per crear un espectacle per a l'edició grega de la Documenta de Kassel. El resultat, planejat a sis mans juntament amb el crític d'art Pedro G. Romero i el bailaor Israel Galván, es podrà veure a Atenes entre l'abril i el ­juliol.

EXFLAMENC

Encara que 'Voces del extremo' va ser escollit per diversos mitjans com el disc del 2015, les gravacions de Niño de Elche no donen la verdadera mesura d'un artista que esclata en tota la seva immensitat sobre l'escenari; sobretot, en diàleg amb creadors d'altres disciplines. Des que el 2011 es va llançar a la piscina de l'heterodòxia amb 'Vaconbacon', reinterpretant des de la seva posició de cantaor l'obra del pintor Francis Bacon, no n'ha sortit. L'evocadora 'Al baile', peça del coreògraf Juan Carlos Lérida, o els explosius directes que ha presentat al festival Sónar amb els videoartistes Los Voluble són dues de les mostres més excepcionals de la seva insaciable vocació exploradora.

Arribat a aquest punt, Niño de Elche es defineix com a exflamenc. És rector i alumne de l'escola dels traicionalistas, aquells que embeguts de tradició la traeixen amb afany. S'atreveix a cantar amb un raspall de dents dins de la boca, amorrat als llavis d'un ballarí o dins d'un vestit d'astronauta. De fet, afirma que es pot cantar flamenc sense emetre cap so; només gesticulant. Fins a aquest extrem arriba la seva temerària imaginació. Més enllà de Morente, més enllà del cante i més enllà del silenci. Ja se'l rifen al festival d'arts escèniques d'Avinyó. I mentrestant, propicia una tremenda paradoxa: que la multinacional Sony, la que als anys 90 es va negar a publicar el trencador 'Omega' d'Enrique Morente, reediti ara el seu aclamat 'Voces del extremo'.

Aquest escurçó desbocat pot interpretar flamenc sense obrir la boca, però quan l'obre crema Troia, perquè les seves intencions com a cantaor poques vegades es queden en l'àmbit estètic. Si 'En el nombre de' va denunciar les massacres perpetrades a les fronteres europees, 'Cantes tóxicos' escopia el més esglaiador al·legat antidesnonaments que s'ha vist en un escenari. El toreig, el sionisme, la SGAE i la vella esquerra són altres enemics als quals mossega sense contemplacions.

Niño de Elche no apel·la al duende. Té verí i no vol morir.

ORINAR ASSEGUT 

Notícies relacionades

Després de buidar-se en projectes del pelatge més variat, Francisco Contreras (aquest és el seu nom) es despulla com a persona a 'No comparto los postres'. El llibre alterna xerrades, aforismes i records. Explica que el seu pare cantava perquè l'acompanyés a la guitarra. «Era la seva forma de dir-me que m'estima», intueix. Explica que el seu primer ídol va ser Tino Casal. «La meva infància són records de quan la meva mare em va portar al metge perquè pixava assegut», també explica.

Al llibre aprofita per mossegar José Mercé El Lebrijano, José Menese i Pitingo. Però també reprodueix alguns dels qualificatius més insultants que ha rebut: mamarratxo, moderna, ignorant, groller, avorrit, matao, penós… Estem davant un creador amb una determinació i confiança en si mateix francament sorprenents. Segons explica, la seva extrema concepció de la llibertat l'hi va inculcar Sara quan ell era encara una criatura. «Sortia del pis al matí i tornava a la nit», explica, i «si necessitava aigua la buscava en cases alienes». La seva amiga Sara no era cantaora ni bailaora. Era la seva gossa.