Emilio Aragón: "El dia que no senti vertigen, deixaré aquest ofici"

Dimarts passat, Emilio Aragón no va dormir en tota la nit i l'anterior a penes va aconseguir fer-ho un parell d'hores. Antena 3 estrenava la sèrie Pulsaciones, de la qual és creador, coguionista i director de diversos capítols, i feia tota una setmana que tenia la panxa convertida en una gàbia de papallones. Però una dada apareguda al seu mòbil li ha tornat la calma: la seva nova creació, seguida per tres milions d'espectadors, ha sigut líder d'audiència. El rei mides de la tele l'ha tornat a encertar, i ho ha fet en un registre, el del thriller psicològic amb elements fantàstics, en què el seu públic de tota la vida no el tenia ubicat.

¿Tanta experiència i tants èxits no el prevenen a un dels nervis de l'estrena? Jo segueixo somatitzant aquest moment com quan era un principiant. Tinc malsons, no dormo, em surten panses a la boca, pateixo contractures… Ahir a la nit [la nit de dimarts] vaig veure l'emissió del capítol a casa, amb la meva família. Me'l sabia de memòria, l'havia muntat infinitat de vegades, però l'instant de llançar-lo a l'aire és màgic. I quan s'acaba, et quedes atrapat en l'interrogant: ¿què passarà?

¿Què canvia tenir un punt més o menys de 'share'? Això és un debat inacabable. La tele generalista es regeix per la dada que donen els mesuradors d'audiència, això funciona així. ¿És just? És el que hi ha, ni més ni menys. Alguns opinen que hi hauria d'haver un sistema per mesurar l'aspecte qualitatiu. Bé, per a això hi ha la crítica i el judici del públic. Tinc molt clar que tenir més audiència no significa que siguis millor, però t'alegra saber que la gent ha respost a la teva proposta. Sobretot en un cas com aquest, en què el que oferíem era molt arriscat.

Si surto al carrer i dic «Emilio Aragón», la gent pensa en programes de perfil familiar i to amable, però 'Pulsaciones' és un 'thriller' psicològic recargolat, amb una fotografia fosca i freda que planteja un fet tan boig com que l'ànima d'un donant de cor s'hereta després de trasplantar-lo. ¿Volia sorprendre el seu públic?  El públic ha vist molta ficció en els últims anys i avui espera que li ofereixin alguna cosa diferent. Sens dubte, era més fàcil emetre aquesta sèrie a HBO o a Netflix que en el prime time d'una cadena generalista, però que s'emeti a Antena 3 i tingui èxit és una gran notícia per a tots els que ens dediquem a anar darrere de les càmeres amb un paper en blanc.

¿La tele ja no és aquell electrodomèstic familiar que veien junts des de l'avi fins al net? És que la tele ja no es veu només a la tele, ara es consumeix a la tauleta, a l'ordinador, al mòbil mentre anem a l'autobús... La meva filla gran té 31 anys, i el petit, 22. Aquesta generació veu moltíssima ficció, i ho fa en altres suports i per altres vies. Els continguts tampoc són els mateixos. Després de Los Soprano, les cadenes van començar a confiar en els productors executius i aquests es van atrevir a oferir històries arriscades. El començament de Breaking Bad hauria sigut impensable fa 15 anys. La ficció televisiva viu avui un moment apassionant.

I de sobte, vostè decideix unir-se a aquesta festa. Jo soc un ratolí de sèries, intento veure tot el que em cau a les mans per confirmar l'enorme talent que hi ha pel món. No parlo només de ficció nord-americana o britànica. També em refereixo a les grans sèries que s'estan fent a Escandinàvia, Dinamarca, Israel i fins i tot a Turquia. El meu últim descobriment és The night of, amb John Turturro de protagonista. És magnífica, l'hi recomano. Explica una història coneguda, però porta els personatges a situacions mai vistes. Això és el que és complicat.

¿Com ha après a utilitzar aquest nou llenguatge narratiu? Veient sèries i tenint dos companys de viatge com Carmen Ortiz Carbonero i Francisco Roncal, amb els quals he escrit la sèrie i dels quals he après moltíssim. És gent jove, d'una altra generació, però ens uneix la mateixa passió per la ficció televisiva. Vam estar considerant diverses idees fins que un dia vam sentir la història d'una doctora francesa que estava investigant els casos de pacients que, després de rebre un trasplantament de cor, heretaven els gustos del donant. Això ens donava peu per muntar un thriller que tingués també connotacions emocionals.

El resultat està als antípodes de 'Médico de familia'. Per a mi tenen una cosa en comú, i és la sensació de salt al buit. Médico de familia va ser la primera ficció que feia, jo venia de presentar programes d'entreteniment i no sabia com sortiria, però això és part de l'encant d'aquesta feina. Un dia, a El Club de la Comedia, Amparo Baró em deia nerviosa darrere l'escenari: «No puc sortir, això és un salt mortal». Després va sortir, es va menjar el públic, i quan va acabar va arribar cridant: «¡Vull tornar!». El dia que no senti aquest vertigen, deixaré aquest ofici.

Però diu que s'ho passa malament. ¿És masoquista? No és masoquisme, és responsabilitat. I respecte al públic. El meu pare em va ensenyar que havia de respectar la persona que ha tingut la cortesia de pagar la seva entrada a la taquilla o de dedicar-te el seu temps veient-te a la seva tele. Per això, soc dels que s'arremanguen i s'impliquen fins al fons en els projectes i fins i tot trec hores de la meva vida personal perquè tot quedi tan bé com sigui possible. En els sis mesos que va durar el rodatge, dormia una mitjana de quatre hores al dia. Quan hi vaig, m'entrego. Després la cosa pot sortir bé o malament, però per mi que no quedi.

Hi ha creadors que triomfen de cara al públic i després se'n van als despatxos a dirigir empreses de l'espectacle i desapareixen. Vostè és dels que tornen. Perquè no m'hi he trobat mai gaire bé als despatxos, no és el meu lloc. He ocupat càrrecs importants en empreses, però gairebé sempre han sigut honorífics. A mi el que m'agrada és això, baixar a l'arena. Tinc un despatx, però hi tinc un piano, i li asseguro que el primer que va entrar per la porta va ser el piano, abans que la taula.

Va començar sent pallasso, va fer humor absurd, va presentar programes, va ser actor de sèries familiars, va rodar pel·lícules i ara arriba amb un 'thriller' televisiu. ¿Busca demostrar alguna cosa? Em mou la curiositat, el ¿i per què no? És apassionant endinsar-te en un terreny que no coneixes i fer-ho en companyia d'un equip. Perquè jo soc la cara visible, però aquí hi ha molta gent al voltant, i aquesta responsabilitat també és un estímul. Del fet que l'encertis o t'equivoquis depèn que et segueixin contractant, i això significa feina per a tots.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Però vostè, com deia Lola Flores, ja té la llum pagada per a la resta de la seva vida. Hi deu haver un altre interès per seguir exposant-se. Potser és que no sé fer una altra cosa, que aquesta és la meva feina. També hi ha la sensació d'estar aprenent tota l'estona, que és molt interessant. El meu pare em deia: «Et sorprendràs de les poques coses que saps». I tenia raó, en aquest ofici no pares mai d'aprendre.

Fa 20 anys, 'Médico de familia' aconseguia índexs d'audiència del 60% però avui el panorama és molt diferent. 'Pulsaciones' ha començat amb el 17% i es considera un èxit. ¿Li fa por conviure amb aquest ecosistema televisiu tan fragmentat? Sincerament, no. Quan vam presentar Médico de familia ens van contraprogramar amb Terminator, però vam poder seguir endavant. No és cert que avui sigui més difícil fer televisió, cada època té els seus reptes. De tota manera, estic mentalment preparat per al fracàs. Acostumo a llegir biografies de figures que admiro i em sorprèn descobrir les patacades que es van emportar al llarg de les seves vides. Si no l'encertes, no passa res, t'aixeques i ho segueixes intentant.