Set cares de l'emergència grega

63.000 persones estan atrapades al país hel·lè a l'espera d'una resposta a la seva situació. Aquestes són algunes de les cares.

La desesperació dels refugiats als camps d’acollida grecs.

La desesperació dels refugiats als camps d’acollida grecs. / JAVIER TRIANA

Grècia, afectada per una profunda crisi econòmica, carrega amb bona part del pes de l’emergència provocada per l’abrupta arribada de milers de refugiats i immigrants. Encara que el pacte entre la Unió Europea i Turquia ha reduït el nombre de pasteres que s’aventuren en la perillosa travessa de l’Egeu des de costes turques, el degoteig continua.

Segons el Govern d’Atenes, gairebé 63.000 persones estan atrapades al país hel·lè a l’espera d’una resposta a la seva situació. D’aquestes, més de 15.500 estan en petites illes de l’Egeu com Lesbos, Quios o Kos, on la seva sola presència provoca un creixent malestar entre els habitants locals. Casos aïllats de furts o baralles serveixen per estigmatitzar el col·lectiu sencer a ulls d’alguns autòctons, i grups com el neonazi Alba Daurada aprofiten la situació per ampliar les seves simpaties

i el seu impacte

BERI NADIM

Kurdosiriana. 28 anys. Espera al centre de Vial, a l'illa de Quios, amb els seus dos fills, de 4 i 2 anys.

Queden pocs dies perquè Beri Nadim i la seva família abandonin el centre de detenció de Vial, a l’illa grega de Quios, i siguin traslladats a la Grècia continental. Una sèrie de protestes per part dels refugiats i immigrants allà confinats va aconseguir que Vial es convertís en un centre de règim obert, així que ara Beri i els seus no han d’estar confinats al seu barracó i el terreny del voltant. La refugiada explica que de tant en tant hi ha violència a Vial, una situació que la preocupa més pels seus dos fills que per ella mateixa.

«Som de Kobane i ens en vam haver d’anar per culpa de l’Estat Islàmic», comenta, i fa un gest amb la mà com si algú l’estigués degollant. Allò va ser fa dos anys, quan la localitat (al nord de Síria, fronterera amb Turquia i l’alliberament de la qual a principis del 2015 per part de les milícies kurdosirianes va ser una fita en la lluita contra l’Estat Islàmic) estava en mans dels gihadistes.

El seu fill petit, de dos anys, reclama la seva atenció i la mare li regira els cabells i li somriu. «Aquest va néixer a Turquia», explica. Hi van passar un any, i és un capítol del seu viatge que prefereix recordar poc, com la majoria dels refugiats entrevistats. De terres turques se’n van anar en pastera, com centenars de milers més, i van arribar a Quios, on llangueixen des de fa 10 mesos.

El fill gran té quatre anys i corre lliurement pel campament. El de Beri i la seva família és un dels casos considerats prioritaris o vulnerables en el sistema de procés de les sol·licituds d’asil: sirians (per a la comunitat internacional, la de Síria és la guerra de moda, cosa que crea no poc ressentiment entre els refugiats d’altres nacionalitats) i família amb nens petits. Per això viatjaran ben aviat a Atenes, on estaran en campaments menys congestionats que els de les illes hel·lenes. «Vull anar a Alemanya», assenyala, encara que com que no hi té família i, per tant, no pot optar a la reunificació familiar, Beri comptarà amb poca capacitat d’elecció del seu destí.

AHMAL XAMRIZE

Afganistan. 26 anys. Viu amb la seva dona i el seu germà al centre de detenció de Vial, a Quios.

Ajmal Shamrize està esperant la seva dona i el seu germà, encarregats avui de recollir el menjar que reparteixen els cuiners bascos del projecte Zaporeak –com cada dia des de fa mesos– just a l’entrada del campament de refugiats de Souda, a Quios capital, a l’homònima illa grega. Està assegut al costat d’un nen també procedent de l’Afganistan i tots dos s’entretenen fent avions de paper.

Ahmal fa dues setmanes que viu al centre de detenció de Vial, a Quios, però aquest és de règim obert i li permet llibertat de moviment per l’illa, com per anar a dinar a Souda, on els aliments són millors. «Comparat amb Turquia i l’Afganistan, em sento al paradís», assegura. A la cua del repartiment hi ha molt soroll i suggereix que ens en anem a parlar a prop de la riba. Hi va arribar en una de les pasteres noliejades per traficants des de Turquia. Va ser l’encarregat de pilotar-la. En la travessa de l’Egeu, on només el 2016 van morir almenys 429 persones, no va tenir contratemps. «Vaig venir aquí perquè havia treballat com a intèrpret per a les tropes dels EUA, perquè parlo bé anglès», relata. «Però quan aquests se’n van anar, l’estigma d’haver treballat amb l’invasor em va perseguir. Els talibans em buscaven». Per això va decidir fugir amb la seva dona i el seu germà. Aquí almenys està segur.

La dona d’Ahmal arriba amb el menjar i a l’afganès li falta temps per oferir el seu dinar a l’entrevistador. «¡Menja! Segur que tens gana». Xamrize ja ha entès que trigarà mesos a obtenir una resposta a la seva sol·licitud d’asil a Grècia i veu que els passatemps són inexistents. Així que està intentant reclutar alumnes per fer-los classes de kung-fu. «El kung-fu et fa millor persona», assegura.

KOSTAS TANIANIS

Grècia. 55 anys. Empresari turístic de l'illa de Quios.

«Sempre hem tingut uns quants refugiats a l’illa, però des del maig del 2015 va quedar clar que la situació canviaria», enuncia l’empresari Tanianis. «Vam tenir arribades molt nombroses l’any passat a l’estiu i el panorama era molt diferent del d’ara. La gent va col·laborar durant quatre mesos, però després no hi podíem fer front amb els nostres recursos. I les autoritats locals van decidir començar amb el campament de refugiats de Souda».

Kostas explica que últimament ha notat un augment en el nombre d’habitants de Quios que està en contra dels refugiats. «Pensen que, si els refugiats no estiguessin aquí, l’economia aniria millor. Però algunes coses són inevitables. Per exemple, el 2015 vam decidir canviar de Govern. ¿Per què? Perquè algú ens estava dient que reduirien el deute, que la situació econòmica milloraria... Era una cosa que tothom volia escoltar. Però era fals. I aviat ens en vam adonar. Això mateix passa ara», il·lustra.

Segons el parer del restaurador, res farà que Quios deixi d’estar davant de Turquia, ni que Turquia deixi de tenir molts refugiats. «Fins que no ens en adonem i seguim amb els ulls tancats desitjant que desapareguin, no ho solucionarem». Per això Tanianis advoca per seguir treballant en la millora de l’atenció humanitària i creu que, fins i tot des del punt de vista financer, es poden aconseguir recursos i fer que el problema no afecti l’economia local.

«Al principi vaig ajudar, però vaig veure que feia falta alguna cosa més. Em venen records de la meva família: la meva àvia va venir de Turquia com a refugiada. Històricament em toca. Ara mateix, tinc a casa una família siriana des de fa més de dos mesos». Kostas també explica que ha tingut problemes per ajudar els refugiats. Algunes persones oposades a la seva presència l’han insultat, amenaçat i fins i tot han atacat el seu restaurant i els projectes en què col·labora. «Però no em sento amenaçat –matisa el grec–. Em fa pena».

DAWUD AMINI

Bakhlan (Afganistan). 47 anys. Està acampat a l'antic aeroport d'Atenes, a Elliniko.

La tenda de campanya de Dawud Amini, excomandant de l’Exèrcit afganès que tenia 470 soldats al seu càrrec, està entre les portes d’embarcament 20 i 21 de l’antic aeroport d’Atenes, una terminal abandonada reconvertida en campament de refugiats a Elliniko. Ell s’ha erigit en un dels líders i s’encarrega d’organitzar els torns de neteja del recinte. La seva autoritat, no obstant, no aconsegueix arribar a tots: «A vegades alguns joves beuen i molesten les dones quan van al bany. Els he dit que no beguin, però no em puc enfrontar jo sol a ells. Beuen perquè no tenen res millor a fer», explica.

Amini –que té dos familiars a Berlín, el seu destí desitjat– lamenta l’estancament que viuen a Elliniko els 600 afganesos que, com ell i la seva família, fa 10 mesos que estan a l’edifici. «L’ONU ens va donar 200 dòlars una vegada i estem esperant que ens donin una mica més. Però no vaig venir a Europa perquè em donessin diners, sinó per poder guanyar-me la vida», comenta. I parla de la insalubritat del lloc, del fred de les nits i de la falta d’atenció mèdica. «La meva filla està malalta de l’estómac, i els metges li han dit que begui aigua. Però no li passa». Una estona després, davant la sospita d’apendicitis, avisen una ambulància, Dawud s’acomiada i se’n va amb la seva filla.

NICHOLAS MILLET

Londres. 26 anys. Coordina l'única escola per a refugiats a l'illa de Quios.

Nick Millet parla de pressa i de forma apassionada sobre els resultats que està donant l’única escola a la qual poden assistir els refugiats a l’illa de Quios, amb 80 places de primària i 50 de secundària. A més, al tenir els nens a l’escola, eviten que aquests vagaregin als campaments de refugiats o passin el dia al carrer, cosa que els pares aprecien i agraeixen. L’assistència és voluntària i, diu Millet, els nens que hi van una vegada hi tornen sempre que poden.

«L’organització Be Aware and Share [una cosa així com tingues consciència i comparteix] té el mandat de respondre al que veiem que fa falta, mètode que és una bona manera de funcionar. Hem creat un sistema educatiu aquí, no tan sols una escola», assegura orgullós Millet.

«En el món humanitari és difícil veure l’impacte del teu treball, però aquí el veus. Eduques nens que no han anat mai a una escola i que estan traumatitzats. Pots veure la diferència en la seva conducta quan estan a les aules. I la realitat és que, si no estiguéssim aquí, no hi hauria un lloc segur per a aquests nens», puntualitza. I el britànic afegeix: «Les classes no estan totes plenes, però gairebé. I la majoria dels menors que hi assisteixen són afganesos».

HAYAT ABUSILAH

Damasc (Síria). 12 anys. Viu al campament de refugiats d'Eleonas. Al febrer es reunirà amb el seu pare a Alemanya.

«¡Hola! ¡Hola!», saluda Hayat des del seu barracó al campament de refugiats d’Eleonas, a Atenes, convidant a començar un conversa. Al seu cubicle hi conviuen ella, un germà gran, dos germans petits més i la seva mare, que reparteix amb parsimònia el menjar d’avui entre els nens mentre fuma. Ha cuinat ella perquè el menjar que reparteixen les oenagés –es queixen els nens– no és gaire bo. Estan tots asseguts a terra, ja que l’únic mobiliari de la seva habitació són dues lliteres.

Hayat i la seva família són de Damasc, la capital siriana. La nena, morena i d’ulls grans i desperts, té 12 anys i parla anglès amb molta desimboltura. «Fa un mes que som aquí–explica Hayat–, i d’aquí poc temps, el 12 de febrer, tenim el bitllet per anar a Alemanya amb el meu pare i el meu germà gran, que ja són allà».

Com en molts altres casos, el sistema d’asil dona prioritat als sirians. Ser família i aspirar a la reagrupació familiar redueix notablement el temps d’espera. Diversos casos més es concentren al mateix campament on viu Hayat, a Eleonas, on resideixen sobretot famílies, menors no acompanyats i altres grups vulnerables.

«Em passo el dia jugant. Quan vivíem a Quios [l’illa grega de l’Egeu on van arribar en pastera des de Turquia] sí que anava a l’escola. Però aquí no, no em ve de gust», explica. «Ja hi aniré a Alemanya», diu. De fet, li agradaria ser metge. El seu germà gran, Ade, sí que va a l’escola, però diu que no li interessa aprendre grec, perquè només hi estem de pas.

«¿I tu què fas per aquí? ¿Treballes per a l’ONU?», s’interessa Hayat. «¡Ah! ¡Periodista! Fes-me una foto, per favor. ¿La puc veure? Una altra», demana, animada. Se’n va corrent de l’habitació i travessa a la sala oposada del barracó, on viu una altra família. En surt amb una altra nena. «Mira, aquesta és la meva amiga Rama, que també és de Síria. Viuen aquí al costat. Fes-nos una foto, per favor. ¿Ens en fas una altra amb la seva mare?».

MUZAFAR MUSA

Afganistan. 17 anys. Viu al campament d'Eleonas i vol fixar residència a Grècia.

Zafar, com li agrada que li diguin, ha viatjat sol des del Pakistan, on la seva família viu com a refugiada des de fa 15 anys. Ara està esmorzant davant del barracó on viu al campament de refugiats d’Eleonas, a Atenes, on explica les seves aspiracions i la seva història: «Jo em vull quedar a Grècia. Estic bé aquí. Altres se’n volen anar, però les fronteres estan tancades. Vull trobar feina aquí. M’agradaria ser fuster, com el meu pare».

Muzafar és baixet, però té cos fornit: «Durant el dia faig exercici», explica. Va en bicicleta pel campament, per exemple. Parla anglès molt bé i ara està aprenent grec. Porta

una gorra per protegir-se del sol d’un bonic dia d’hivern i la màniga curta de la seva samarreta deixa a la vista dos tatuatges als avantbraços. Li agrada escoltar rap i música electrònica en urdú.

«Vaig viure els primers dos anys de la meva vida a l’Afganistan i després, com a refugiats al Pakistan», on segueixen la seva mare, el seu pare i les seves dues germanes: una de gran i una altra de més petita. «Parlem per internet sovint», diu. «Nosaltres som de l’ètnia hazara. Se’ns reconeix per la cara quadrada que tenim. Els talibans ens veuen i ens maten», explica, sobre els motius de la fugida de la seva família al país veí.

Notícies relacionades

«Jo vaig arribar al febrer a Mitilene [capital de l’illa grega de Lesbos]», rememora, en un moment en què l’arribada a les illes hel·lenes de l’Egeu des de la pròxima Grècia era molt més senzilla, ja que encara no s’havia posat en marxa l’acord antimigratori entre Turquia i la Unió Europea. «Vaig arribar després a la plaça Victòria [al centre d’Atenes, on es reunia gran part de la població migrant que arribava a la capital grega] i uns voluntaris ens van portar en autobusos a Eleonas».

«És un campament tranquil, la majoria som afganesos», indica. Després mostra el barracó de dues habitacions en què viu. Una estança per a ell sol [«el meu company se’n va anar un dia sense avisar i no sé on és»] i una altra per a una parella amb una nena.

Temes:

Més Periódico Refugiats Grècia

Inicia sessió 0 Comentaris