EL TEXT I LA TEXTA

Ja no sóc 'belieber'

El cervell de Kevin, el fan al qual Justin Bieber va propinar un cop de puny, i el meu han experimentat la mateixa sensació de desencant, encara que paradoxalment ha sigut provocada per motius inversos

2
Es llegeix en minuts
Juan Carlos Ortega

L'altre dia, a Barce-lona, Justin Bieber li va propinar un cop de puny a Kevin, un fan que va decidir tocar-li la cara a través de la finestra del cotxe amb què viatjava el seu ídol. El noi agredit li va dir a Júlia Otero en el seu magnífic programa d'Onda Cero que està decebut amb el cantant i que el cas ja està en mans d'advocats.

Perquè es produeixi una decepció és necessari que hi hagi prèviament un sentiment positiu. És una cosa perfectament òbvia. Kevin sentia afecte i admiració per Justin Bieber i el cop de puny a la cara el va fer canviar d'opinió. Abans de l'agressió, el fan tenia al seu cap un conjunt de pistes relacionades amb el cantant que van ser desallotjades violentament en el moment de l'impacte.

El cervell de Kevin i el meu han experimentat la mateixa sensació de desencant, encara que paradoxalment ha sigut provocada per motius inversos. Jo no havia sentit fins ahir cap cançó de Bieber, o almenys no d'una manera conscient. Tot el que en sabia estava relacionat amb el seu estrany comportament fora de l'escenari. Per mi, Justin era un xaval de fèrria fragilitat que s'aixecava enmig de les entrevistes per tocar el dos sense dir adéu a ningú, o el que responia de manera irònica a les estúpides preguntes dels seus interlocutors, gairebé sempre plenes de dolorosos tòpics. La seva forma de comportar-se em resultava admirable, em queia bé el noi, perquè hi veia algú capaç de burlar-se dels llocs comuns, de tot allò que s'esperava d'ell, sense importar-li perdre estima, seguidors o compradors de discos. Fins i tot (i creguin-me que no me'n sento orgullós) no em va semblar del tot malament el cop de puny que li va propinar al noi que es creia amb dret de violar la seva privacitat introduint la mà per la finestra del cotxe.

Notícies relacionades

Ara sé que estava terriblement equivocat. Des d'ahir a la nit, ja no sóc belieber. Al llegir la notícia de l'agressió a Kevin, vaig estar navegant una estona per internet i vaig acabar tafanejant en pàgines en què no hauria d'haver entrat mai. ¡Vaig veure vídeos en què l'artista interpretava les seves cançons! No m'ho podia creure. Hauria jurat que ell no era així. Vaig presenciar, per primera vegada, l'autèntica cara de Justin. Déu meu, els puc assegurar que allò va ser terrible. ¡Que equivocat que havia estat! El noi que em despertava simpaties per la seva irreverència, per la seva valentia inconscient, es va mostrar davant meu amb la seva verdadera cara; la d'algú que, amb veu melosa i cara de nen bo, deia coses tan cursis i convencionals com: «No necessitem ales per volar, oh, no, no. No necessitem ales; només agafa'm la mà», i també: «Mantinguem-nos units, nena, somrient, encara que el teu cor estigui trist».

¿Com vaig poder haver estat tan cec? Justin m'havia enganyat. Les seves lletres em van impactar a la cara amb la mateixa força que el seu puny va impactar a la cara del jove Kevin. I, com el fan violentat, jo també vaig sentir una profunda decepció. Per a la meva desgràcia, no obstant, no puc fer com ell i posar el meu cas en mans d'advocats, perquè les agressions generades per lletres de cançons no estan contemplades al codi penal.