Les dames que miraven al cel

La de la ciència és, en general, una història escrita per homes i protagonitzada en la seva immensa majoria per homes. Només s’ha de fer un cop d’ull a l’orla del Nobel per comprovar-ho: entre les més de 500 ments preclares que han sigut llorejades en les disciplines de Física, Química i Medicina des del 1901, a penes hi ha una quinzena de dones. No obstant, aquest marcat accent masculí amaga multitud de situacions en què el treball dur dels laboratoris l’han portat a terme elles, i a vegades també els autèntics descobriments, però la glòria ha sigut per a ells. La de les calculadores de Harvard és una d’aquestes pàgines de la història de la investigació en què l’aportació de les dones ha acabat sent ignorada pels que han escrit el relat científic. 

A LA CUINA DEL BIG BANG

Entre els anys 1886 i 1919, un grup de dames van viure entregades a l’ímproba tasca de localitzar, identificar i numerar totes les estrelles del firmament visible en aquell moment. Van mapar el cel al complet des d’una sala de l’Observatori de la Universitat de Harvard (EUA), una entitat que en aquells anys encara tenia vedada l’entrada de les dones a les seves aules. Algunes d’elles acabarien convertides en astrònomes de cert prestigi, però la majoria van ser eclipsades pels descobriments que altres científics –aquests homes i amb nom propi en la història de l’astronomia moderna– van portar a terme a la primera meitat del segle XX. El més paradoxal és que moltes d’aquelles troballes, algunes tan transcendentals com la teoria del big bang o la fórmula per calcular la distància entre els cossos celestes, es van basar en els càlculs que, calladament i sense aplaudiment, van fer aquelles dones.

«La ciència té un deute amb elles», afirma el novel·lista i divulgador científic Miguel Ángel Delgado, que ha intentat saldar aquest compte  pendent a través del seu últim llibre. 'Las calculadoras de estrellas' (Destino) no és un assaig històric ni un tractat de ciència sinó una novel·la en què un personatge de ficció, la protagonista principal, condueix el lector per la vida d’aquelles dones. Té sentit l’elecció del gènere literari, perquè convé conèixer la dimensió humana de les seves biografies per arribar a calibrar la rellevància de les seves figures.

FILANTROPIA ESTEL·LAR

El context històric també compta. A finals del segle XIX, algunes de les fortunes nord-americanes més grans es van llançar a la carrera d’apadrinar projectes filantròpics que aportessin beneficis a la societat i prestigi als seus cognoms. Com el cerveser Matthew Vassar, que va posar en marxa el 1861 la primera universitat femenina d’elit d’aquell país, on María Mitchell, una de les protagonistes d’aquesta història, va impartir classe. O la viuda de l’astrònom Henry Drapper, que va donar gairebé mig milió de dòlars per fer realitat el somni del seu marit: catalogar, un per un, tots els astres del firmament. Som en una època en què el cel conservava les qualitats insondables que segles enrere, en l’època dels descobriments, havien tingut els oceans. 

La missió va recaure en l’Observatori de la Universitat de Harvard. El seu director, Edward Pickering, va tenir l’ocurrència de contractar dones perquè portessin a terme aquesta tasca. No el movia cap aspiració feminista, sinó el pur interès econòmic i pràctic: a elles els podia pagar la meitat del que cobraven els becaris i, segons les observacions que va deixar escrites, les dones feien millor que els homes una feina que no exigia pensar, sinó només ser metòdic, detallista i constant.

El que no havia previst l’acadèmic, voltat d’un grup de comptables amb faldilles de qui es burlaven a Harvard anomenant-lo l’'harem de Pickering', era que a aquelles dones els pogués donar per pensar i que, a força d’anar prenent notes sobre les dimensions, la brillantor i l’espectre de les estrelles, acabessin establint teories astronòmiques i lleis còsmiques. 

DE SERVENTA A PIONERA

Però això és el que va passar. El primer fitxatge del director de l’Observatori va ser la seva pròpia serventa, Williamina Fleming, una emigrant escocesa abandonada pel seu marit al quedar-se embarassada i que en poc temps va passar de deixar lluent  la coberteria de Pickering a descobrir notables fites celestes, com la nebulosa estel·lar Cap de Cavall o les nanes blanques. Mina –així la coneixien a Harvard– va exercir de capitana d’un grup de dames pel qual van passar, al llarg de tres dècades, figures com Cecilia Payne, que va descobrir que les estrelles estaven formades per hidrogen, o Antonia Maury, que va establir un sistema per classificar els astres que marcaria un abans i un després en la història de l’astronomia.

 

Cap de les transcendentals troballes que van fer les van salvar del menyspreu amb què les va mirar la comunitat científica del moment. ¿Què es pot esperar d’una societat que posava el crit al cel davant la idea que unes noies estiguessin de matinada mirant les estrelles sota la cúpula d’un observatori? «La moral de l’època dictava que una senyoreta no havia d’estar fora de la seva alcova després de les deu de la nit. Poc es podia estudiar astronomia en aquelles condicions», diu Delgado, que va arribar a utilitzar les cartes que Mina Fleming es va intercanviar amb el seu patró demanant-li un augment de salari. Pickering s’hi va negar advertint-li que havia de donar-li les gràcies perquè almenys li pagava alguna cosa.

UN COMETA I UN CRÀTER

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

L’única que es va escapar d’aquesta maledicció va ser Maria Mitchell, titular d’una biografia de novel·la. Familiaritzada amb les estrelles a força de veure el seu pare ajustant els cronòmetres dels vaixells baleners que sortien de l’illa de Nantucket, després d’estudiar astronomia es va especialitzar en l’estudi del cel i als 29 anys va descobrir un cometa que més tard rebria el seu nom, igual que un cràter de la Lluna. Va viatjar per Europa, va tenir el privilegi de trepitjar l’observatori del Vaticà, vedat fins llavors a les dones, i està considerada la primera gran astrònoma dels Estats Units, on també s’aprecia la seva tendència feminista. «Va lluitar pels drets de les dones tota la vida. Els seus escrits són tan avançats i moderns que semblen d’avui», assenyala Delgado.

 Altres van tenir menys sort. Absorbides per la seva fascinació pel cel, la majoria van envellir sense compromisos matrimonials ni criances que les apartessin de les estrelles. A algunes se’ls va arribar a perdre la pista. Com a Henrietta Swan Leavitt, que anys més tard d’abandonar Harvard va ser nominada per al premi Nobel. Quan el carter va trobar el seu domicili, la científica feia uns quants anys que havia mort.