25 anys sense Freddie Mercury

D'estrella a llegenda

Fa 25 anys, el 24 de novembre de 1991, moria Freddie Mercury, cantant del grup britànic Queen i una de les estrelles més carismàtiques i trencadores de l'era clàssica del rock. El temps ha corregut a favor de la seva figura única, de múltiples perfils i influent en el pop actual.

Promoció ’Més Periódico’. 25 anys sense Freddie Mercury. / MÒNICA TUDELA

8
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

La majoria de les estrelles musicals dels anys 70 estan associades a un estil, una tendència, una estètica, però Freddie Mercury els va sobrevolar a tots amb els seus aires imperials i el seu punt de farsa i cartró pedra, imposant la seva figura d'extrems, lluint una veu bella i salvatge i colant a través del kitsch­ missatges d'alliberament sexual al just centre del mainstream. Han passat 25 anys des de la seva plorada mort i es diria que el temps ha jugat a favor seu engrandint la seva aura.

La caiguda del teló no va poder ser més descoratjadora: 48 hores abans de morir, a través d'un comunicat, Mercury donava la raó a tots els tabloides britànics que feia mesos, anys, des del 1986, que especulaven sobre la seva salut i deixaven caure la paraula aids, sida, als articles. Sí, s'havia sotmès a controls de sang i sí, era portador del virus, i a la nota afegia la seva intenció de seguir mantenint la seva circumstància vital en l'esfera privada. No va tenir gaire temps. La nit del 24 de novembre de 1991 expirava, tècnicament, per causa d'una broncopneumònia, i tres dies més tard el seu funeral, pel ritu zoroàstric (herència de la seva cultura familiar d'arrels perses a l'Índia i Zanzíbar, on va créixer), reunia els companys de Queen, Elton John i Montserrat Caballé, que va cantar una ària de Verdi.

DISC PREMONITORI

Al panteó dels àlbums que desprenen missatges premonitoris sobre la proximitat de la mort, de tan lúgubre actualitat últimament en vista de les obres pòstumes de David Bowie i Leonard Cohen, és possible obrir un espai, plantar una bonica làpida, per a Innuendo, de Queen, publicat mesos abans, el febrer del 1991. Una obra que desprèn missatges inquietants a la mateixa peça que li dóna títol, amb les seves invocacions a Déu, els seus interrogants sobre «si hi ha alguna raó per viure i morir» i la seva conclusió de «seguir intentant-ho fins a la fi dels temps». Per no esmentar la simbòlica The show must go on, feta a mida pel guitarrista del grup, Brian May, i la melancòlica These are the days of our lives, aportada pel bateria, Roger Taylor. El dol anticipat era assumit aquí per una banda en ple, que feia seva la tragèdia que vivia el seu amic.

En vida, Freddie Mercury va dividir opinions: geni o esperpent, creador genuí o oportunista. Una percepció tèbia, desigual, que contrasta amb l'estatus majestàtic de què disfruta avui. La mort canvia moltes coses, encara que l'interfecte ja no se'n pugui assegurar. Però és cert que els seus canvis de jaqueta al capdavant de Queen, del rock dur a la música disco a través de l'homenatge al bel canto, el rockabilly i el pop electrònic, van inspirar mirades de desconfiança en el periodisme musical. Així com David Bowie semblava avançar-se a les tendències, Queen­ feia la impressió de cavalcar-hi al galop, a toc de xiulet del mercat de tendèn­cies, i a diferència d'aquell, els coquetejos amb gèneres diversos podien conviure a l'interior d'un mateix àlbum.

CAMINS INDISSOCIABLES

Sí, és clar, parlar de Mercury és parlar de Queen: els seus camins són indissociables i ell va ser, al capdavall, qui va batejar el grup cap al 1970. Una ocurrència que va fer arquejar les celles als seus socis. «¿Reina? ¿Això no sona una mica gai?». S'ha de pensar que només feia tres anys que el Regne Unit havia despenalitzat l'homosexualitat. Però l'adopció d'aquest nom va ser donar carta blanca a l'expressivitat de la banda. Dient-se així qualsevol ocurrència podia formar part del guió. I per a Mercury era temptador inventar un espai d'expressivitat sense límits, un mitjà per evadir-se d'una quotidianitat tirant a negra.

El jove cantant, que en realitat es deia Farrokh Bulsara, era fill de diplomàtic i havia crescut en un ambient refinat, en bones escoles, entre Bombai i Zanzíbar, a l'escalf de l'administració britànica. La sagnant revolució que el 1964 va viure aquest últim territori, actualment integrat a Tanzània, va forçar la família a fugir i instal·lar-se a la Gran Bretanya, i l'adolescent Farrokh es va veure vivint en l'ambient industrial de Feltham, zona suburbial a l'oest de Londres. Queen va ser la seva manera de construir una realitat paral·lela molt més interessant, i Freddie Mercury, el personatge amb què podia canalitzar totes les seves fantasies, incloses aquelles que tenien a veure amb una condició sexual viscuda entre la prudència i la repressió.

EL MISSATGER DELS DÉUS

Mercuri era ni més ni menys que el missatger dels déus en la mitologia romana, i l’adopció presagiava aquesta conversió del personatge en una espècie de divinitat. Ara que tant es parla de trencar barreres entre artista i públic, ell representava exactament el contrari: la icona que se situava un esglaó per sobre no sols de l’audiència sinó del món, del pla terrenal en el seu conjunt, assumint la missió de subministrar a la humanitat un irresistible sistema de fascinacions.

Que es van expressar en la seva més temerària amplitud amb la cançó Bohemian rhapsody, seleccionada com a primer single del quart àlbum de Queen, A night at the opera (1975). Una bogeria: la cançó durava gairebé sis minuts a base d’endimoniats jocs corals, seqüències de piano bar decadent, guinyol de l’altre costat del mirall, èpica rockera passada de voltes i solos de guitar hero. Inviable per a la ràdio, li van dir a Mercury, l’autor. La seva resposta va ser doblar l’aposta i acompanyar la cançó d’una filmació, un protovideoclip que avui compta amb 301 milions de visionats a Youtube. 

Hi ha qui ha vist en Bohemian rhapsody el símbol de l’assumpció de l’homosexualitat de Mercury. Amb aquesta idea jugava la periodista britànica Lesley-Ann Jones en el potent acostament al personatge de Freddie Mercury. La biografía definitiva (Alianza Editorial, 2012), on creu veure en la peça «una al·legoria del nou i alliberat Freddie que mata el vell personatge i s’alegra en el seu nou ésser, ocult fins llavors, però finalment revelat», apunta citant un amic del cantant, Frank Allen, del grup The Searchers. «Però podria ser alguna cosa totalment diferent», afegeix a continuació. 

LA PISTA GAI

La condició de gai mai es va produir d’una manera explícita, a l’estil George Michael. Eren altres temps. Però, a poc a poc, Mercury es va anar deixant anar, primer valent-se de la cobertura estètica que li va donar el glam rock, al qual es van acostar els seus amics David Bowie i Elton John, un gènere que jugava a consciència amb l’ingredient de l’ambigüitat sexual. I més tard, incorporant en el seu personatge elements de la cultura gai importats dels Estats Units. 

A finals dels 70, en un club de Nova York va veure actuar Village People i es va fixar en un dels membres, anomenat Glenn Hughes, que anava vestit de motard de cuir negre amb gorra, cadenes i un rotund mostatxo. Un perfil inspirat al seu torn en la moda que venia de la meca gai de l’altra costa americana, de San Francisco, i que anava en paral·lel a la línia estètica cultivada per Rob Halford, cantant del grup de heavy metal Judas Priest, que anys més tard va sortir de l’armari sense generar grans sorpreses. Mercury va fer seu a la seva manera, a partir de llavors, aquell uniforme corporatiu llançant un missatge identificable a l’acte pel club de l’arc de sant Martí.

VETO ALS ESTATS UNITS

Donar a entendre la seva condició sexual va tenir un preu: el mercat nord-americà va generar anticossos amb Queen en els primers 80. El vídeo d’I want to break free (1984), on sortia vestit de mestressa de casa fent anar una aspiradora, va ser vetat per la llavors molt poderosa MTV i per altres cadenes del país, suspensió que va estar vigent fins al 1991.

Que la classe mitjana nord-americana descobrís d’una manera tan plàstica que el cantant de Queen era homosexual no era el més convenient per a la projecció comercial de la banda, i com apunta al llibre de Jones un antic directiu d’EMI, Brian Southall, «un podia ser tremendament avantguardista a Nova York o a Los Angeles, però més li valia no intentar ser-ho a Kansas». 

Però, encara que la seva projecció als Estats Units va quedar malmesa, i malgrat que Mercury va passar per alt algunes oportunitats que podrien haver-li donat més resultat comercial (el frustrat duo amb el seu amic Michael Jackson a State of shock, que va acabar emportant-se Mick Jagger), el signe dels temps va córrer a favor seu. 

Notícies relacionades

I 25 anys després de la seva desaparició, l’obra del cantant, amb Queen o en les seves breus incursions en solitari o amb Montserrat Caballé, són símbol d’un lliure albir portat fins a les seves últimes conseqüències. Cançons com 'Don’t stop me now' transmeten aquesta idea de llibertat, com ha afirmat el diputat socialista Miquel Iceta, que es va deixar anar ballant aquesta peça en un acte de la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any passat.

Queda, finalment, el reflex d’un Freddie Mercury que es va envoltar del seu personatge per ocultar o dissimular les seves carències més íntimes, un clàssic del món de l’espectacle. Com va deixar entreveure en la seva teatral versió de 'The great pretender', el vell èxit de The Platters, que va gravar el 1987. «Oh, sí, sóc el gran farsant / Fingint que em va bé / La meva necessitat és tanta que aparento massa / Estic sol però ningú se n’adona».