Beatriz Colomina: «El llit es convertirà en la nova oficina»

La historiadora de l'arquitectura que ensenya a Princeton (Nova Jersey) dóna una altra perspectiva del passat -«Gaudí és tot sexualitat»- i anticipa el món que ve. Tot fa bastanta por, excepte per als fabricants de mòbils i matalassos.

Beatriz Colomina, al llit exposat a l’exposiciódel CCCB, una còpia delde Hugh Hefner.

Beatriz Colomina, al llit exposat a l’exposiciódel CCCB, una còpia delde Hugh Hefner. / JOAN CORTADELLAS

6
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

Beatriz Colomina, un dels cervells que es van fugar als EUA i no ha tornat més que de passada, diu que «si mires les coses molt de temps, veus el que és estrany en el que creus que coneixes». És el que ha fet amb la història de l'arquitectura. Mirar-la des de diferents angles. El de la malaltia -«l'arquitectura moderna no es pot entendre sense la tuberculosi»-, el dels mitjans de comunicació -«el tema principal de l'arquitectura de la modernitat és la seva imatge als mitjans»-, el de la sexualitat i ara el de les xarxes.

-¿De veritat tenen relació arquitectura moderna i sexualitat?

-No existeix arquitectura sense sexualitat, ni sexe sense arquitectura.

-Caram.

-L'arquitectura moderna, que la representem de manera tan racional i funcional, en realitat és plena de perversions. Està interessada en la sexualitat, la violència, les filosofies esotèriques, el que és ocult, la farmacologia, la vida extraterrestre, el fetitxe. Sempre ha sigut així.

-Expliqui, expliqui.

-Per exemple, tots els historiadors tracten d'ocultar que Adolf Loos [1870-1933], considerat com un dels arquitectes més correctes del moviment modern, es va mudar de Viena a París perquè el van acusar de pederàstia. ¿I qui pot pensar en l'holandès Rem Koolhaas -autor de la seu de la televisió xinesa a Pequín- sense pensar en la sexualitat? Per a la Triennal de Milà [1985] va plantar una escultura de la primera bodybuilder de Los Angeles en una interpretació del Pavelló de Mies de Barcelona.

Claus biogràfiques

Autora dels llibres 'Privacidad y publicidad' i 'La domesticidad en guerra', va dirigir la tesi doctoral de Paul B. Preciado, filòsof feminista i comissari cessat del Macba per l'escultura «ofensiva», van dir, a la figura de Joan Carles.

-¿Què me'n diu de Gaudí?

-¡Gaudí és tot sexualitat!

-Però si era un solter ascètic i ultracatòlic, un sant laic.

-Com més repressió, més surten els uniformes i altres excentricitats. L'arquitecte i dissenyador italià Carlo Mollino [1905-1973], fascinat per Gaudí, va muntar la Casa Miller inspirant-se en la Casa Milà, un escenari per a les seves fantasies sexuals.

-Les dones ocupen un paper secundari en les fantasies.

-Les dones sempre han sigut molt presents en l'arquitectura, però com a fantasmes. Hi tenim més influència que si hi estiguéssim. Se sap que Koolhaas sense Madelon [Vriesen­dorp] no hauria sigut mai res. I no es pot entendre Le Corbusier sense la col·laboració amb Charlotte Perriand, ni Mies van der Rohe sense la de Lilly Reich.

-Això era abans que apareguessin els mòbils, les xarxes socials. ¿S'acosten canvis?-Estem entrant en una revolució de la mateixa envergadura que la de principis del segle XX. L'smartphone ja ens ha convertit en una altra espècie. I això no és exclusiu del primer món. L'utilitza el massai per consultar el preu del gra (hi ha més telèfons a l'Àfrica que persones). ¿Sap què és el primer que pregunten la majoria dels refugiats sirians quan arriben a Europa?

-¿On poden dormir, per exemple?-¡On poden carregar el mòbil! El mòbil és un nou tipus d'habitació. Et protegeix. Fa llum. És on guardes les fotografies. Et connecta als teus. El telèfon s'ha convertit en el refugi, que ja no té res a veure amb les parets.

-¿Quina mena d'espai domèstic en sortirà de tot això?

-Amb la industrialització es va separar el lloc de la feina -la fàbrica o l'oficina- del de la vivenda. Aquest és el tipus de ciutat en què encara vivim. Però amb l'arribada dels mòbils, la idea d'un horari de 9 a 5 ja és una cosa del passat. Ara estàs disponible les 24 hores, vivim en el 24/7. El Wall Street Journal va dir que el 80% dels joves professionals a Nova York treballaven habitualment des del llit.

-¿El 80%?

-El llit s'ha convertit en l'espai de treball. D'alguna manera Hugh Hefner, el patró de Playboy, s'hi va anticipar. El magnat gairebé no ha abandonat el seu llit rodó des de 1960, quan es va instal·lar a la Mansió Playboy de Chicago i la va convertir en l'epicentre d'un imperi global que ha dirigit en pijama i batí de seda.

-Matalasser, una professió amb futur.

-Això sembla. El llit es convertirà en la nova oficina d'aquest segle.

-¿Fa broma?

-En absolut. L'era postindustrial torna la feina a casa, i en particular, al llit. El capitalisme representa el final de la possibilitat de dormir. Colonitza cada minut de les nostres vides perquè produïm i consumim. Això transforma l'arquitectura perquè definitivament canvia la temporalitat i l'espai. Viurem en un continu, que és una altra forma d'explotació. ¿Quina forma té aquesta presó en què es deixen de diferenciar la nit i el dia, la feina i l'oci?

«El telèfon mòbil és el refugi, que  ja no té res  a veure amb  les quatre parets» 

-¿El llit?

-Exacte. Tot i que et penses que ets al llit veient llocs per obtenir el millor preu d'un viatge al Carib, estàs treballant. Produeixes data. Tots treballem per a ells. Els refugiats mateixos contribueixen a aquesta nova economia.

-Una lògica perversa.

-Per entendre-la és inspirador l'snapchat, una xarxa social en què l'arxiu desapareix del dispositiu del destinatari entre un i 10 segons després. O que un nen de 5 anys sigui capaç de dissenyar el seu propi avatar i dissenyar la seva pàgina a Facebook. Tots ens construirem a nosaltres mateixos en aquest espai. Existirem com a persones físiques, però també en els nostres avatars, en el que voldríem ser.

-Sona poc atractiu.

-No hi ha marxa enrere. Ens enfrontem a una situació que pot significar el final de la feina tal com l'enteníem per a molta gent.

-¿Llavors?

-Hi ha visions terrorífiques, però també iniciatives com la de Suïssa, que va plantar les urnes per saber què pensaven els seus ciutadans sobre la renda bàsica universal (va guanyar el «no», però és positiu que es plantegés la pregunta). També la incubadora californiana Y Combinator ha repartit a 100 famílies d'Oak­land un ingrés d'entre 1.000 i 2.000 dòlars mensuals durant un període d'entre sis a 12 mesos per veure què passa quan no depens de la feina per viure.

-¿Pura xauxa?

-No n'estigui tan segura. Haurem d'esperar als resultats.

-A tot això, ¿què n'han de dir els arquitectes?

-Molt.

-La meitat dels professionals no tenen feina.

-En un moment tan difícil com l'actual, els arquitectes poden dissenyar la millor tenda de campanya per al refugiat, sí. O posar un pedaç aquí, i un altre, allà. Però el més important és que no només resolen coses, sinó que imaginen i fins i tot filosofen. És el moment de pensar. Sempre es pensa millor quan hi ha crisi que quan no n'hi ha.

-D'això no es menja.

-Han de pensar alternatives de futur amb les oenagés i les associacions de drets humans.

-¿En quin sentit?

-A Londres existeix un grup anomenat Forensic Architecture que aporta proves a la justícia internacional, a organitzacions polítiques i a les Nacions Unides. Per exemple, la reconstrucció digital de la presó siriana de Saidnaia, a prop de Damasc, a partir del relat dels sons escoltats pels interns a través de canonades i murs. El fi és portar els responsables de les tortures davant un tribunal.

-Mentrestant, al seu país adoptiu, Donald Trump podria guanyar.

-Jo visc a Nova York, a prop dels EUA.

-Allà el republicà hi un àtic. ¿Opinió d'experta?

-És una mena de malson kitsch. Tot ple d'or, diamants i marbres. És l'escenari de l'ostentació banal.

-Potser als polítics no els interessa l'arquitectura.

-A Clinton no li va interessar, però sí que va interessar a Obama. Per a la seva biblioteca i museu de Chicago -el futur Centre Presidencial Obama-, es va entrevistar amb arquitectes boníssims com Renzo Piano, Diller Scofidio, l'estudi Snøhetta o l'africà David Adjaye. Al final ha deixat el projecte en mans de la parella Tod Williams i Billie Tsien.

Notícies relacionades

-I si no és indiscreció, ¿com és la casa d'una teòrica de l'arquitectura?

-És un loft al Soho, un espai industrial que havia sigut una impremta. El meu marit i jo vam pensar que ens donaria bones vibracions per escriure. M'agrada molt anar d'una punta a l'altra. És com caminar en un paisatge.