ICONES, PODER I LLUITES

El poder del símbol: del tòtem al Franco decapitat

L'Ajuntament de Barcelona va retirar l'estàtua de Franco de la mostra antifeixista del Born després que, durant quatre dies, es convertís en un parallamps de diferents ràbies i lluites. Una pregunta va quedar en l'aire: ¿per què els símbols tenen tant poder?

 

  / XAVIER JUBIERRE

6
Es llegeix en minuts
Núria Marrón
Núria Marrón

Periodista

ver +
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

Ja saben com va abandonar el carrer el Franco decapitat després de 96 hores de performance non-stop ciutadana. Durant la seva Born experience, sobre la superfície de l'estàtua van anar a parar -comença el recompte- ous, tomàquets i excrements, banderes gais i estelades, falçs i martells, una nina inflable, un cap de porc i... fins i tot una porta de balcó. La figura del dictador a cavall i amb un cap en parador desconegut -convindran que ja una icona en si mateixa- es va convertir així en un parallamps espontani contra el qual van descarregar ràbies, verins i lluites de diferents signes. Un observatori excepcional, en definitiva, del fabulós poder que, en aquests moments, té el símbol.

¿L'episodi del Born és llavors símptoma que vivim en una guerra de símbols? Inventariem. El Tribunal Constitucional anul·la la llei catalana que prohibeix els toros quan ignora els vetos a, per exemple, les Canàries i Galícia; a la Diada es van cremar fullets amb la cara del Rei i la primera pàgina de la Constitució; la UEFA sanciona el Barça per les esteladesi sis regidors de l'Ajuntament de Badalona que van anar a treballar el Dia de la Hispanitat acaben imputats per desobediència.

Però no només pel flanc territorial arriben els, diguem-ne, duels icònics. El bust del rei Joan Carles va passar de presidir la sala de plens de l'Ajuntament de Barcelona a una caixa de cartró, fet que sens dubte va donar alguna pista sobre el lloc que per als comunshauria d'ocupar la monarquia. Les places del 15-M van impugnar un sistema econòmic i polític que ara col·loca als seus altars l'ocell de Twitter i la F de Facebook. Els cartells de «som el 99% de la població» van tallar algun cafè al totèmic Wall Street. I la iconografia feminista posa dinamita sota aquesta imatgeria de dones canòniques, accessibles i disposades que escupen la publicitat, la moda i la televisió. ¿Hi ha o no doncs disputa simbòlica?

ELS MEMS DE LA DISPUTA POLÍTICA

«El moment polític que vivim al món, Europa, Espanya i Catalunya és de polarització -explica Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona-. I quan això passa, els símbols permeten simplificar el discurs i, al mateix temps, sintetitzar-lo. No es tracta d'una època d'ideologies fortes, però sí de conflictes intensos en diversos temes i, lògicament, la capacitat de construir imatges permet manifestacions més directes d'aquestes tensions».

En aquest sentit, apunta Subirats, els símbols, ja vinguin del poder com de la contestació, serveixen de «mems», de «frames» que remeten, en un moment en què «la comunicació és ràpida i molt centrada en les imatges», a marcs polítics més profunds que enquadren tota una forma d'entendre el món. ¿Quantes paraules i significats els evoca, per exemple la simple visió d'una estelada? Doncs uns quants, segurament. ¿Potser procés, independència,referèndum, dret a decidir? ¿A què els remet la bandera arc iris? ¿I la ja icònica casta de Podem?

Deia el lingüista George Lakoff, oracle dels demòcrates i la intel·liguèntsia progressista, que pensem en termes de marcs mentals i metàfores que modulen la forma com veiem el món, abans d'entrar en el raonament analític. I que, d'entrada, si els fets no concorden amb aquest marc, acostumem a rebutjar la informació abans de posar en quarantena el nostre sistema de valors. Així que endevinaran que important que és per a la comunicació política trobar aquests «mems»,que diria Subirats, que evoquen tot un món i que, al capdavall, serveixen d'ariets per disputar-se l'hegemonia. ¿Un exemple? Quan va esclatar la recessió, per tot arreu se sentia que havíem viscut per sobre de les nostres possibilitats, que havíem de fer els deures, que no hi havia res millor que l'emprenedoria. Després les places van dir que allò no era una crisi, sinó una estafa. I així va néixer un altre marc, amb altres paraules -austericidi, exemple- i altres símbols que remeten, és clar, a altres receptes polítiques.

PODEROSOS ARTEFACTES DES DE LES COVES

Però deixem de banda l'actualitat i de la política. «Els símbols ens fan humans, la capacitat de transferir informació i de comunicar-nos a través de coses, transcendint així la seva funcionalitat, va suposar un salt quantitatiu i qualitatiu molt gran», apunta l'antropòleg urbà José Mansilla. Amb l'arribada de la il·lustració, es va pensar que, en un món racional i científic, la simbologia baixaria dels altars i aniria, directa, al desballestament. Una ingenuïtat, perquè, com apunta l'investigador, va passar «a altres àmbits i continua sent molt poderosa a l'hora de provocar respostes emotives i irracionals».

El símbol és doncs un artefacte tan potent que fins i tot el fet de col·locar a l'espai públic el tolit dictador ha tingut lectures absolutament diferents. Per a la Fundació Francisco Franco, s'ha tractat d'un «bàrbar aquelarre» i la prova de càrrec que «a Espanya res uneix més esquerres i separatistes que el seu odi» al general. Per a part de l'independentisme, l'exposició, a l'oficiar-se al Born, que evoca els fets de 1714, ha suposat un intent del Govern de Colau d'aigualir una memòria, la nacional, que sovint li resulta incòmoda. I per al gruix de represaliats, treure la figura del magatzem brinda l'oportunitat de revisar la impunitat del règim i la banalització d'una simbologia que, com qui xiula i mira cap a una altra banda, ha arribat fins avui. «Si els organitzadors entenien que totes aquestes mostres d'espontaneïtat podien donar-se han aconseguit els seus objectius -apunta l'antropòleg-, però si creien que de forma civilitzada recapacitaríem sobre el franquisme potser estaven desubicats. A Itàlia i Alemanya, van vèncer els antifeixistes. Aquí, en canvi, Franco va morir al seu llit i la transició va ser en realitat un salt controlat, una transacció, a la democràcia: no hi va haver neteja, sinó silenci. Així que no tenim superat el franquisme».

CARTOGRAFIA DE LES ICONES URBANES

Que una estàtua de bronze de 1.500 quilos de pes i tres metres d'altura hagi suscitat aquest happening precisament al carrer no és un fet que sorprengui un antropòleg urbà. De fet, l'espai públic és el lloc on convergeixen els conflictes, amb tot el seu repertori de discursos i símbols. «Les relacions i les lluites que abans es donaven a les fàbriques ara tenen lloc a les urbs, amb els veïns que lluiten contra la idea que les ciutats siguin productes en venda». Així, davant el passeig de Gràcia i la Marina del Port Vell com a màquines expenedores de luxe i poder, les resistències veïnals repliquen amb eslògans i imatges del tipus «Barcelona ens ofega» -¿algú ha visualitzat un creuer?- o «Ciutat Vella no està en venda».

La coreografia sempre és important per al poder. I a les ciutats, un fabulós boscatge d'estímuls, s'han utilitzat estàtues, edificis i llista de carrers per fer-la comprensible, llegible, al ciutadà sobre el que és (o no) important. Aixequem la vista cap a la torre Agbar, certament una icona de moltes coses a la vegada. Una multinacional que negocia amb un servei bàsic com l'aigua -i amb experiència en el reciclatge de polítics municipals- fa una ostentació de poder encarregant un colós a l'arquitecte estrella Jean Nouvel, que respon amb un fal·lus de 145 metres d'altura. «L'ordre simbòlic a la ciutat gira al voltant de l'home blanc, sa i de classe mitjana o alta -apunta Mansilla-. Si et falta alguna d'aquestes característiques, tens un problema». Els codis de gènere també arriben, per cert, amb una litúrgia estrictíssima que determina des de a què aspirar fins a com vestir i fins i tot. ¿O algú s'imagina un president de l'FMI amb la pinta de David Bowie?

Notícies relacionades

ABANS SURT EL SÍMBOL QUE LES DENTS

Però, ¿com s'instal·la l'aspecte simbòlic al nostre cervell? La psicologia explica que, entre els 6 i els 18 mesos, el nadó humà reacciona amb alegria al contemplar la seva imatge al mirall. Veient l'altre es percep a si mateix com un tot i no com una suma de gana, mocs i còlics. El Jo, doncs, comença a construir-se a partir d'una imatge externa.