Anar al contingut

Rebecca Solnit: «És urgent una societat en què els homes no violin»

L'escriptora nord-americana denuncia l'epidèmia de menyspreu contra les dones, des del paternalisme fins a l'assassinat

Núria Marrón

Un dia, Rebecca Solnit era en una vetllada havent d'escoltar com l'amfitrió, amb aquella mirada fixada en l'infinit que alguns homes fan al pontificar, parlotejava sobre un llibre «realment important». No una, sinó quatre vegades, li van haver de dir que l'havia escrit Solnit. Al final, no només va callar, avergonyit: també va balbucejar que només n'havia llegit una ressenya i va sortir corrents. D'aquesta experiència va néixer Los hombres me explican cosas (Ed. Capitán Swing)que al seu torn va originar a internet el terme mansplaining: el tic de parlar a les dones com si fossin nenes sobre assumptes dels quals no tenen ni idea.

-Al llibre, diu que les dones són educades en la inseguretat, i els homes, en un infundat excés de confiança. ¿Com porta el terratrèmol?

-No sé en quina mesura hi he contribuït, però sento que formo part d'una nova fase de la revolució feminista per restablir la dignitat, la integritat corporal, l'autonomia i la plena participació de les dones en la vida pública. A la primavera publicaré una recopilació dels meus assajos feministes que n'inclou un de titulat Una breu història del silenci. Al llibre explico que el silenci -i el silenciament- propicia la pèrdua de drets i de respecte en una cultura. És essencial fer visible la violència oculta i les humiliacions quotidianes, i fer audibles i creïbles les veus de les persones que pateixen.

-La credibilitat és una eina de supervivència, sosté.

-¡Absolutament! Si denuncies que has sigut violada, agredida o asset­jada, i qui t'atén no et creu, tens menys veu que si no haguessis emès ni un sol so. O pitjor, és possible que es burlin de tu, siguis castigada o acomiadada per parlar. Tenir veu és consubstancial a ser un subjecte posseïdor de drets. Una experiència comuna entre les noies joves és que quan relaten l'assetjament són desacreditades. Això passa perquè assumeixen que elles no són ningú, que el seu testimoni és irrellevant i que ells no han de retre comptes. Hem vist que la gent és molt reticent a creure que els poderosos o els famosos també poden ser monstres.

-És el cas de Bill Cosby. I el de Domi­nique Strauss-Kahn.

-Així va ser com Cosby va aconseguir agredir sexualment desenes de dones durant mig segle. Ningú estava disposat a voler saber res d'elles. Quan es va destapar el cas, alguns les van escoltar, altres es van negar a renunciar a la seva simpatia per la celebritat, i altres es van tornar bojos intentant justificar que les dones eren mentideres i conspiradores. Però cada vegada hi ha més ciutadans disposats a reemplaçar l'statu quo per alguna ­cosa més justa per a tots. A Occupy Wall Street, una àvia va dir: «Lluitem per un món on tothom importi». En ­molts sentits, el feminisme té punts de contacte amb altres lluites pels drets humans, com l'antiracisme.

-La violència contra les dones és una pandèmia. No obstant, no està al centre de l'agenda pública.

-Tret de rares excepcions, els éssers humans viuen en societats dirigides per homes i per als homes. El silenci de les dones és un fet des dels temps de Plató als de Shakespeare i als de la meva mare. Encara estem trencant el silenci.

-Els abusos se solen explicar com casos aïllats, cosa de pertorbats.

-Utilitzem el terme negació. Si les dones que denuncien l'abús són silenciades per vergonya, falta de credibilitat o absència de respostes útils, no és possible saber fins a quin punt estan estesos. Sovint les històries es despatxen com a mentides, manipulació, histèria, engany o conspiració reivindicativa. Aquesta és una forma d'odiar les dones que té l'efecte secundari d'excusar els ­crims. S'han integrat estratègies per no sentir o no creure-les. Fins i tot avui, als EUA, veiem que una dona que informa d'una violació ho fa a oficials de sexe masculí, sovint hostils, indiferents, ignorants o condescendents. I després d'explicar la seva història una vegada i una altra, és possible que sigui jutjada no pels fets, sinó pel seu caràcter, el seu estil de vida i la seva sexualitat, al marge del cas en qüestió. Per això poques viola-

cions arriben a judici, i no diguem ja a condemna. Necessitem una societat en què els homes no violin. O almenys, en què la violació sigui una anomalia.

-Si poguéssim obrir la caixa negra de la violència sexista, ¿què hi veuríem?

-Jo no puc imaginar forçar a tenir sexe algú que es resisteix, sent repulsió o horror. Però passa. Hem normalitzat la violació, argumentant que és una cosa impulsiva, l'acte d'un home que perd el control. Si els homes fossin incontrolables, estarien violant la gent en supermercats i davant les comissaries. És important entendre que són actes de poder, ràbia i odi, no de desig. O, més aviat, aquest desig és una espècie d'excitació homoeròtica a partir d'una versió de la masculinitat: la dels homes que violen junts en la guerra, o la de les fraternitats universitàries. La violació és el compliment i la representació ritual d'una visió del món en què és tot o res. A més, malgrat que sentim parlar de la violació com l'assalt d'un desconegut, la majoria són perpetrades per coneguts de les víctimes. Són actes de devaluació, de la negació a respectar els drets de l'altre, la veu d'un altre, el benestar d'un altre. Necessitem imatges i ideals de la masculinitat en què aquests actes resultin repulsius i inconcebibles.

-¿Trump alimenta la bèstia?

-¡Enormement! Trump alimenta el racisme i l'antisemitisme de manera directa, però la misogínia està en el seu menú. No obstant, el futur dels EUA no és el seu passat; no tornarem a ser un país en què només els homes blancs tinguin el poder. Crec que assistim a una reacció violenta de persones convençudes que ho tenien tot i que experimenten com una pèrdua la perspectiva de conformar-se amb la seva part justa.

-«No veuré acabar aquesta guerra», diu. ¿Hi ha motius per a l'optimisme?

-La meva àvia tenia 20 anys quan les nord-americanes van aconseguir el vot, i la meva mare va créixer en una societat que va assumir la seva inferioritat, l'assetjament sexual en el tre­ball, la desigualtat salarial, l'absència de dones als càrrecs de poder, la dependència econòmica, la denigració constant. Més encara, la degradació i la pèrdua de poder eren legals i normals. No hi havia gairebé cap recurs per a la violència domèstica o per a la majoria de les violacions, ni llenguatge per parlar d'aquestes opressions. Els moviments de dones dels 60 i 70 van mostrar el que havia sigut invisible i, per tant, va començar a resultar intolerable. El món en què jo vaig créixer era més tolerant amb la desigualtat que ara. Els últims anys hem vist una nova onada del feminisme. Així que la lluita no s'acabarà durant la meva vida, però hem recorregut un llarg camí i no ens aturarem.