Panamà un canal, un país

Ampliació del canal de Panamà / RAMON CURTO (Canal de Panamà)

8
Es llegeix en minuts
Max Jiménez Botías
Max Jiménez Botías

Periodista

ver +

L'origen de Panamà és degut a la construcció del canal que connecta l'Atlàntic i el Pacífic a través d'aquell territori. Els Estats Units van esqueixar la província de Colòmbia per donar entitat a un projecte que la convertia en potència mundial. El país, de fet, no existiria, si no fos per la gran infraestructura construïda ara fa poc més de 100 anys i que aquest diumenge es desdobla.

Un canal, un país. Al cap de cent anys que el primer vai-xell anés de l'Atlàntic al Pacífic recorrent els 80 quilòmetres que uneixen els dos oceans a través de Panamà, l'origen del país continua a l'ombra de la gran infraestructura que va permetre als Estats Units desbancar l'hegemonia geopolítica del Regne Unit i va relegar la revolució industrial al passat, eclipsada per una nova era comercial i política dominada per la llavors incipient potència mundial. Cent anys després, el Canal de Panamà es desdobla com a única alternativa per continuar com a referent del comerç mundial de mercaderies -i també de capitals, com tothom coneix arran dels famosos 'papers de Panamà'- amb la inauguració del tercer joc de rescloses del canal que té lloc aquest diumenge, 26 de juny del 2016. Uns 20.000 convidats de tot el món assistiran a la presentació d'una obra d'una envergadura superior a la del primer canal, encara que realitzada amb equips i mètodes molt més moderns i productius que els utilitzats fa un segle. L'ampliació ha sigut realitzada per un grup d'empreses liderat per l'espanyola Sacyr que ha emprat més de sis anys per portar-la a terme.

Però la història del canal persisteix associada més que a una fita de l'enginyeria civil -que ho és- a l'impuls humà de superar barreres geogràfiques. El descobriment del Nou Món exigia l'obertura de camins sense empremta cap a les Índies Orientals i l'angosta Centreamèrica oferia certes facilitats per obrir aquesta via. L'afany de l'home per arribar a l'Àsia a través d'Amèrica correspon gairebé al mateix moment en què Vasco Núñez de Balboa va descobrir el Mar del Sud el 1513. Així va denominar el Pacífic el navegant. El descobriment obria noves i importants rutes de navegació. Per un costat, es tractava de la forma més ràpida i directa d'arribar a les verdaderes Índies. Per un altre, donava pas a un nou espai de conquista amb desconegudes possibilitats.

El 1519, Pedro Arias Dávila va fundar la ciutat de Panamà a la costa del Pacífic. Amb això pretenia facilitar l'exploració del nou litoral. Al seu torn, per ordre de l'emperador Carles V, es van iniciar els estudis per a la creació d'un canal navegable que comuniqués els dos oceans, una tasca que només s'aconseguiria quatre-cents anys després, amb tècniques i coneixements molt superiors als que s'utilitzaven al segle XVI. El que sí que van aconseguir els espanyols va ser una ruta híbrida, meitat navegable i meitat transitable, des de Panamà fins a una ciutat abandonada, Nombre de Dios. Per a això es va netejar i es va drenar el riu Chagres -el seu curs es va aprofitar al segle XX per a la construcció del canal.

Tot i que l'istme de Panamà no va trigar a convertir-se en pas obligat dels tresors procedents del Perú conquistat per Francisco Pizarro, rumb a Espanya, així com també de les mercaderies procedents del Vell Món destinades als nous territoris, els intents per obrir una via fluvial entre els dos oceans no van aconseguir prosperar durant el regnat de l'emperador.

L'exploració i el condicionament del Chagres no van trigar a competir amb altres possibles vies per aconseguir el tan anhelat pas interoceànic. L'exploració del riu San Juan del Norte -també conegut en l'època com a Desaguadero- va despertar l'interès de la Corona espanyola i, de passada, va impulsar la rivalitat entre Nicaragua i Panamà per a la construcció d'aquella ruta navegable entre oceans que es va mantenir fins al moment en què es va iniciar definitivament la infraestructura que van portar a terme els Estats Units l'any 1914.

Com es recull al llibre 'Un sueño de siglos: el Canal de Panamá', de Celestino Andrés Araúz, la veritat és que després de l'abdicació de Carles V, el 1556, el va succeir en el tron Felip II i els prejudicis religiosos es van oposar al projecte que va arribar a ser considerat impiu i pecaminós. Se li atribueix al nou monarca la sentència: «L'home no ha de separar el que Déu va unir». I s'hi podria afegir els temors de les possibles inundacions que resultarien d'unir les aigües d'oceans amb nivells diferents, tal com es pensava llavors. Sense comptar amb el convenciment que altres potències en traurien profit en lloc d’Espanya. 

 La ruta mig terrestre mig fluvial que es va obrir al llarg del Chagres va ser utilitzada per caravanes que transportaven carregaments d’or i pedres precioses durant anys, però igualment l’assetjament dels pirates va acabar inutilitzant el trajecte dècades senceres. No va ser fins al segle XVII quan va acabar per definir-se, no una ruta fluvial, sinó una de ferroviària. La febre de l’or i el Tractat Aspinwall amb els EUA del 1849 van donar origen al projecte definitiu que va permetre la construcció d’una línia fèrria sota tutela ianqui. Es va portar a terme entre el 1850 i el 1855.  El clima advers, les malalties i les penúries van fer estralls. Es va arribar a dir que cada travessa es recolzava en el cadàver d’un home. 

En cert sentit no va ser més que el preludi del tràgic i fallit intent de construir el canal fluvial per part dels francesos. El 1879, Ferdinand de Lesseps va presentar un projecte de construcció a nivell entre l’Atlàntic i el Pacífic. El 1869, Lesseps havia aconseguit acabar el canal de Suez, cosa que li va valer èxit i reputació a Europa com a promotor de grans projectes d’enginyeria. Va obtenir el suport  necessari i les obres es van iniciar el 1881, però van haver de ser abandonades el 1894. Segons l’enginyer en cap de l’ampliació del canal, José Peláez, «l’equip d’excavació era inadequat. Van tenir problemes amb abocadors pròxims a les excavacions, esllavissaments de terra i avingudes del riu Chagres. A més, la malària i la febre groga van provocar unes 22.000 morts aproximadament».  

L’empresa francesa es va enfrontar des d’un principi amb l’hostilitat dels EUA i del Regne Unit, ja que veien en el canal una amenaça per al desenvolupament del seu comerç. Es va acusar Lesseps de mala administració i de procurar-se guanys il·lí-cits. El mateix Parlament francès, confós per la campanya periodística, va portar Lesseps davant els tribunals i els treballs de les obres es van interrompre. L’empresa va fer fallida i va deixar a l’estacada una llarga llista d’inversors europeus que havien arriscat els seus estalvis en el fallit projecte.

El 1901, Theodore Roosevelt es va convertir en el vint-i-sisè president dels Estats Units després de l’assassinat de William McKinley. Roosevelt considerava el canal indispensable per al destí dels EUA com a potència mundial. Era defensor de l’oficial de l’Armada nord-americana i erudit, Alfred Thayer Mahan, que al seu llibre 'La influència del poder sobre els mars en la història', publicat el 1890, va exposar la seva teoria que la supremacia al mar era part integral de la presència comercial i militar d’una nació. Per a Roosevelt, això convertia un canal controlat pels EUA en una prioritat.

Negociacions

Els nord-americans van iniciar negociacions amb el Govern colombià per adjudicar-se la realització de l’empresa i portar-la a terme amb els seus mitjans i els seus tècnics. Però Colòmbia, de la qual Panamà era una província, va imposar als EUA unes condicions que no havia plantejat als francesos. Roosevelt no va tenir paciència per negociar i va decidir recolzar el moviment independentista de Panamà. Amb diners i fins i tot amb suport militar nord-americà va aconseguir proclamar la independència el 10 de novembre del 1903. El tractat firmat entre el nou país i els EUA va atorgar al segon la concessió a perpetuïtat per al seu desenvolupament una zona del canal de 10 milles d’amplada -cinc a cada costat del canal- sobre la qual exerciria la seva pròpia sobirania.

Notícies relacionades

Els EUA van iniciar una tasca ingent, que va començar per eradicar el mosquit causant de la febre groga i posteriorment la malària. Williams C. Gorgas va ser el metge encarregat d’aquesta missió, que no va comptar amb el suport del primer enginyer en cap de la Comissió del canal Ístmic, John F. Wallace, que va iniciar el projecte el 1905. Part de la seva família va morir a Panamà, a conseqüència de malalties tropicals. L’enginyer John F. Stevens va succeir Wallace. Va ocupar el càrrec de l’1 de juliol de 1905 a l’1 d’abril de 1907. Stevens va convèncer Roosevelt de la necessitat de construir un canal de rescloses en lloc d’un canal a nivell, mitjançant la inundació del riu Chagres i la construcció de la presa de Gatún, que va donar origen al llac del mateix nom. No va arribar a acabar el projecte. Va ser el tinent coronel George Washington Goethals, enginyer militar, qui va rebre l’encàrrec d’acabar-lo. I ho va aconseguir: es va inaugurar el 1914.

Des d’aleshores fins ara s’ha convertit en el principal agent econòmic del país. EUA va revertir la sobirania del canal a Panamà el 1977. Però la seva empremta va quedar tan associada a la via com al mateix país. Resumit en paraules de José Manauel Loureda, president del grup d’empreses que ha realitzat l’ampliació: «Panamà existeix, perquè existeix el canal».