El príncep dels esports

Si només fos pel seu palmarès, es tractaria d'un trofeu més. Però quan Abel Antón, l'exmaratonià, va llegir a Oviedo les motivacions que van portar el jurat a preferir el triatleta gallec Javier Gómez Noya per sobre dels altres finalistes -els All Black de rugbi, l'esquiadora Lindsey Vonn i el pilot de ral·lis Sébastien Loeb, poca broma- van emergir un parell de línies que substanciaven el perquè de la decisió: «Els seus valors d'esforç i perseverança davant l'adversitat que l'han portat a demostrar una enorme fortalesa i un encomiable esperit de superació en tota la seva carrera».

Aquest és Gómez Noya. Un príncep dels esports totalment noble però gens divinitzat, que s'ha hagut de guanyar pam a pam tot el que ha aconseguit. En la contraportada de la seva millor biografia (A pulso. La historia de superación de Javier Gómez Noya), els autors, els periodistes gallecs Paulo Alonso i Antón Bruquetas, defineixen perfectament l'esperit de la seva trajectòria: «La història d'un xaval dotat d'una força mental superlativa que es va convertir en el primer especialista sense fissures en un dels esports més exigents». No es pot resumir millor.

I és que el principal rival de Gómez Noya en els seus gairebé 20 anys de carrera (als 15 anys ja va debutar en un triatló davant el seu ídol, el també gallec Iván Raña, a la localitat asturiana de Castropol) no han sigut els 1.500 metres de natació, els 40 quilòmetres de bicicleta i els 10 quilòmetres de carrera a peu que, en la modalitat olímpica, conformen aquesta combinació d'esports bàsics que és el triatló. En aquest ofici, aquest gallec de 33 anys és tot un mestre i no ha trobat més obstacles que els derivats de la mateixa competició.

Enemics a casa

No. Els principals rivals de Gómez Noya els ha trobat als despatxos oficials, a les consultes mèdiques i a les seus federatives. El seu calvari va començar quan l'any 2003 li van prohibir competir a l'aflorar una malformació congènita del cor. Es tracta d'una valvulopatia aòrtica o, el que és el mateix, una vàlvula bicúspide a l'aorta, que segons els especialistes mèdics del Consell Superior d'Esports (CSD), els autoritzava a impedir qualsevol exercici físic oficial de l'esportista. Li van retirar la llicència, que Gómez Noya va recuperar temporalment gràcies a la seva lluita incansable i als informes mèdics favorables que va buscar a tot arreu, principalment el d'un prestigiós especialista de Londres, William McKenna, que va acreditar que la seva malaltia no impedia en absolut la pràctica de l'esport d'alta competició.

El malson es va repetir després dels Jocs Olímpics d'Atenes 2004, quan la federació li va retirar una altra vegada la llicència internacional, que no tornaria a recuperar fins a principis del 2006 gràcies a la «perseverança davant l'adversitat» que, paradoxalment, ara li ha reconegut l'oficialisme espanyol amb el premi Princesa d'Astúries.

«Primer li van descobrir una anomalia cardíaca. Després va veure com li impedien córrer fora d'Espanya. Va lluitar per la veritat. Va competir pròfug, amb una ordre governamental que li prohibia disputar fins i tot una carrera popular a prop de casa seva. El talent el tenia, però Javier Gómez Noya va necessitar una tremenda capacitat mental per superar els revessos que la vida li va plantejar des de molt jove. Mai va abaixar els braços. El dolor el va fer més fort i, ja lliure per competir i vigilar la seva salut, es va convertir en el primer esportista amb cinc títols mundials de triatló», expliquen els seus biògrafs en el llibre citat anteriorment.

El triatleta gallec, nascut el 25 de març de 1983 a Basilea (els seus pares Javier i Manuela residien temporalment a Suïssa per motius laborals, encara que al cap de pocs mesos de vida del nen es van instal·lar a Ferrol) també va haver de superar altres obstacles. El pitjor, la decisió de deixar-lo fora dels Jocs del 2004 tot i haver sigut el tercer millor espa­nyol tant als Europeus com als Mundials. La federació va decidir portar un gregari (Xavier Llobet) per ajudar Iván Raña en lloc d'apostar pel seu impuls. Una altra espina clavada. «Em va semblar injust. No entenia la tàctica de portar un gregari, una cosa complexa en un esport com el triatló, en què et pots quedar tallat ja a l'aigua. A més a més, jo era jove i podia haver jugat aquest paper, però ningú m'ho va preguntar. Si m'haguessin dit que havia d'anar a Atenes a ajudar Iván, hi hauria anat amb els ulls tancats», afirma ara.

L'or que li falta

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Des d'aquells duríssims anys 2003-05, no obstant, Gómez Noya ha sigut capaç de forjar-se un historial que no se'l salta un cavall. Cinc vegades campió del món (superant el mític britànic Simon Lessing, que tenia quatre campionats), fa dues setmanes va guanyar a Lisboa el seu quart títol de campió d'Europa i, d'aquí poques setmanes, afrontarà a Rio l'assalt a l'or olímpic que li falta. A Londres 2012 es va quedar amb la plata, emparedat a Hyde Park entre els germans Alistair i Jonathan Brownlee, una medalla que de totes maneres va endolcir la decepció del quart lloc de quatre anys abans als Jocs de Pequín.

Aquest cap de setmana disputa a Leeds la seva primera prova del circuit mundial, en un any enfocat exclusivament a Rio, on es retrobarà amb algun dels Brownlee i rivals espanyols que han crescut, i molt, a la seva ombra, com Mario Mola i Fernando Alarza. «Estic amb il·lusió i ganes, i premis com aquest fan que tingui més motivació per donar el millor de mi mateix», ha assegurat aquesta setmana el nou príncep dels esports espanyol.