¿Què és ser transgressor?

Aquests dies s'està parlant molt de la reacció d'un grup d'espectadors que van anar a veure el musical de Miguel del Arco ¡Cómo está Madriz! al Teatro de la Zarzuela de Madrid en què actua l'excel·lent Paco León (foto).

Enmig de la representació, a la qual va assistir l'alcaldessa Manuela Carmena, Alberto Ruiz-Gallardón se'n va anar indignat i molts altres es van mostrar molt enfadats. ¿El motiu? Entre altres coses, al·lusions a la corrupció política, fotos de Bárcenas i un cardenal a qui es practica una fel·lació en un bordell.

En totes les ràdios que he escoltat, s'utilitza per definir l'espectacle el terme «transgressor». Es tracta, sens dubte, d'un curiós adjectiu. De tant fer-lo servir, ja no sabem exactament què significa. Fa tant de temps que l'utilitzem, que ens hem quedat amb el significat que tenia la primera vegada que el vam sentir.

Hi va haver un temps en què criticar el poder polític i religiós era un perfecte exemple de transgressió. Eren pocs els que ho feien, perquè es necessitava ser molt valent. Si et ficaves amb l'Església, te la jugaves. Si treies els draps bruts del poder, ja podies començar a fer les maletes. Trasgredir, en l'art, era sinònim de sortir de la línia marcada. Requeria tenir un parell de nassos per anar més enllà del còmode lloc en què tots estaven instal·lats.

Trencar l'esquema

La transgressió és sempre minoritària, perquè forma part de la seva definició trencar l'esquema que accepta la majoria. No pot ser d'una altra manera. Són les regles de la lògica i el llenguatge. En un país imaginari en què tots transgredissin, ningú ho faria realment.

Aquest hipotètic país potser és el nostre. Em fixo amb atenció en la cartellera dels teatres, llegeixo articles, escolto opinions a la ràdio, miro revistes i tot és ple de presumptes transgressions, d'autoqualificades valenties iconoclastes. Sembla que tothom és tremendament valent. Però si t'hi fixes bé, totes aquestes suposades accions trencadores són, en realitat, expressions de l'art més convencional. Quan el desig de ser irreverent és la norma, la irreverència es converteix en conservadora.

Moltes de les revistes satíriques que per a molts són l'exemple de la valentia trencadora i amb uns continguts que es comparteixen a Twitter mil vegades cada segon són, en realitat, publicacions perfectament instal·lades en el sistema. Ridiculitzar la monarquia, l'Església o la Constitució ja és una cosa tan acceptada per tots, tan habitual i poc perillosa, que hauríem d'una vegada per sempre de redefinir què coi és ara la transgressió.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Per això no entenc tant escàndol amb una obra com la que protagonitza Paco León. No comprenc les esbroncades, ni l'emprenyada de Ruiz-Gallardón. La sarsuela ¡Cómo está Madriz! és tan conservadora, tan blanca en el fons, tan «el que s'ha de fer ara», que m'estranya moltíssim que hagi sorprès.

De veritat, siguem comprensius i respectem una mica més les obres com aquesta, tan fermament instal·lades en el sistema.