de la revolució a la fi de la guerra freda
Cuba, sí ianquis, no
L'inici del desglaç entre els EUA i el castrisme culmina un llarg historial de tensions que ha travessat més de mig segle. Casa Amèrica recorre ara el seu reflex en els cartells propagandístics del règim comunista.
A principis dels 60, el combatiu cantautor colombià Alejandro Gómez Roa entonava pels estadis i macroauditoris de l'illa caribenya la seva «cançó amb missatge» Cuba, sí, ianquis, no -un hit, que ho va ser també aquí, entre progres i obrers, en els anys del tardofranquisme-. La contundent tornada enviava un encàrrec al poble -i més enllà-: la guerra freda entre el castrisme i els Estats Units havia començat. La música afí al règim ha sigut, durant gairebé 60 anys, un megàfon molt efectiu de difusió del discurs antiamericà, però ni de bon tros l'únic. Casa Amèrica Catalunya posa ara el focus en un altre, bastant menys conegut fora del territori cubà: el cartellisme de propaganda política.
Una exposició i un llibre -a càrrec de l'investigador Alfons González Quesada-, amb l'aclaridor títol de Mi tío no se llama Sam travessen visualment una confrontació que, recorda González Quesada, «ha condicionat la realitat cubana», per convertir l'«enemic» en una icona més del nodrit imaginari revolucionari. Aquesta espècie de relat gràfic del conflicte té sentit precisament ara, afegeix, al convertir-se en gairebé un vestigi. «Dues setmanes abans de la presa de possessió d'Obama, el 2008, i a punt de celebrar-se els 50 anys de la revolució -explica l'investigador-, es van desmantellar totes les tanques propagandístiques davant l'Oficina d'Interessos dels Estats Units, l'única representació diplomàtica a l'illa. Des d'aleshores, no se n'ha aixecat cap altra amb missatge polític al malecón». Un «gest de bona voluntat», segons ell, que, alguns anys després, ha donat pas a la recuperació de les relacions i a la recent visita d'Obama al país.
Notícies relacionadesUna gran fotografia presideix l'exposició -la poden veure just aquí, a la dreta-. És una imatge de mitjans de gener del 1959, dues setmanes després de la caiguda de Fulgencio Batista i de l'ascens del comunisme. Sembla una invitació al turista nord-americà perquè es gasti els seus dòlars als casinos i als hotels de luxe de l'illa. Però, adverteix González Quesada, aquestes tanques publicitàries tenen doble lectura: «En primer lloc, la instantània no està captada a la costa cubana sinó a la de Miami, i va donar peu a grans titulars en la premsa dels EUA que va destacar que Fidel Castro admetia que necessitava els diners dels seus veïns». En canvi, continua, «el que no van entendre a Washington és que el que està dient Castro en realitat és: 'Ara Cuba és lliure'. O sigui, sobirana». Potser és només una anècdota, apunta l'investigador, però il·lustra el desacord inicial, que, d'alguna manera, ja anticipava l'enfrontament entre els dos països.
Retòrica de la guerra
Encara que la presentació dels cartells exhibits a Mi tío no se llama Sam és cronològica, González Quesada avisa que «la retòrica de la guerra contra l'enemic és exactament la mateixa des del 1961, quan els EUA i Cuba trenquen i es produeix la invasió de platja Girón». Precisament la victòria de Girón -i els seus aniversaris- és un dels motius, amb contundent càrrega bèl·lica, que més es repeteixen en la iconografia castrista, esquitxada de decrèpits oncles Sam, presons de barres i estrelles i estàtues de la llibertat que cauen. En el top, reincideixen assumptes com el bloqueig econòmic, la solidaritat amb les lluites «antiimperialistes» de països del Tercer Món, la denúncia de les intervencions militars dels EUA i els tripijocs de la CIA i, ja en el canvi de segle, la croada perquè el nen balsero Elián tornés a casa. En definitiva, mig segle per a la memòria. H
