¡heil europa!

Ultra dreta ¿Per què ha arribat per quedar-se?

L'extrema dreta suma vots. Els últims comicis presidencials a Àustria, amb un resultat que revela una clara divisió del país i la polarització entre els ecologistes i els ultres, han tornat a donar un toc d'alerta sobre un fenomen tan complex com perillós. PER Xavier Casals Historiador i professor de la Universitat Ramon Llull

 

  / CARSTEN KOALL

5
Es llegeix en minuts
Xavier Casals
Xavier Casals

Historiador i professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL).

ver +

Els comicis presidencials d'Àustria han commocionat Europa perquè el candidat de l'ultradretà Partit de la Llibertat (FPÖ), Norbert Hofer, va vèncer en la primera volta amb el 35% dels vots i va ser derrotat in extremis en la segona (amb un 49,7%) pel seu rival, l'ecologista Alexander van der Bellen. ¿Com s'explica aquest fet? El tema dels refugiats hi ha influït, però no és suficient per justificar-lo, ni tampoc la crisi econòmica: el país té un 5,8% d'atur. De fet, les forma­cions d'aquest espectre estan absents en quatre països rescatats (Irlanda, Portugal, Espanya i Xipre) i la seva presència és acotada a Grècia (7% de vots a Alba Daurada i 4,8% a Grec Independents, ANEL). S'imposa, doncs, una anàlisi més complexa. Vegem-ho.

De marginals a centrals

En primer lloc, s'ha de tenir en compte que l'extrema dreta o dreta populista ja no és marginal. Ho van reflectir els comicis europeus del 2014: el Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP) va captar el 26,7% dels vots; el Partit Popular Danès (DF), el 26,6%; el Front Nacional (FN) lepenista, el 24,8%, i l'FPÖ, el 19,7%. A més, des del 2015 governa Polònia el reaccionari partit Llei i Justícia (PiS), que lidera Jaroslaw ­Kaczynski (aquell any va obtenir el 37,7% de vots). Així mateix, a Hongria ho fa des del 2010 Viktor Orbán (Viktátor per als seus detractors). La seva Unió Cívica Hongaresa (­Fidesz) experimenta una radicalització dretana i va captar el 45% de vots el 2014.

Aquesta cartografia indica una acceptació social creixent de formacions de dreta populista, i moltes de les seves sigles tenen arrelament. Així, el 1973 ja van ingressar al Parlament el Partit del Progrés a Dinamarca (origen de l'actual DF), amb el 16% de vots, i el de Noruega (FrP), amb el 5%. Tots dos van atiar la protesta fiscal i contra l'establishment, i a l'exigir que les prestacions socials fossin per a autòctons van configurar un «xovinisme del benestar». Una dècada després, en els comicis europeus del 1984 l'FN va aconseguir un 11% de sufragis i es va integrar en l'escena francesa. Alhora, l'FPÖ (amb una ala liberal i una ala nacionalista) va experimentar un gir populista el 1986 amb Jorg Haider i va captar el 10% de vots ­aquell any. Així, després de dècades d’existència, aquests partits ja tenen un electorat fidelitzat.

Els mòbils: protesta i identitat

En segon lloc, l’extrema dreta compta amb dos pilars de mobilització: l’afirmació de la «identitat nacional» i el rebuig a les elits tradicionals, que també il·lustra l’ascens de l’FPÖ. D’aquesta manera, el politòleg Gaël Brustier remarca que el seu ultranacionalisme s’emmarca en un país de lenta presa de consciència nacional, perquè encara que l’actual república es va constituir el 1918, la seva acta de naixement va ser un tractat del 1955 que va posar fi a la seva ocupació aliada després de la segona guerra mundial. Així, l’FPÖ uneix a la seva islamofòbia, a l’antieuropeisme i al rebuig als refugiats un nacionalisme exaltat que inclou la reivindicació del Tirol del Sud italià. A la vegada, denuncia els partits tradicionals i qüestiona el Proporzsystem (un repartiment de càrrecs institucionals en funció dels vots), perquè els seus beneficis han sigut monopolitzats llarg temps per socialdemòcrates (SPÖ) i conservadors (ÖVP). Les dues forces, que governen coalitzades, pateixen una erosió i en la primera volta dels comicis presidencials només van sumar el 22,4% de vots. 

Però el discurs de la dreta populista és diferent del de l’esquerra. ¿En quin sentit? Perquè no només es limita a denunciar les elits davant la «gent de poble» per segrestar presumptament els seus drets polítics i socials, sinó que –com assenyala el politòleg Pierre-André Taguieff– també les denuncia per afavorir la immigració i el multiculturalisme, constituint un imaginari «partit de l’estranger» traïdor a la nació. Aquest antielitisme associat a la xenofòbia projecta un nou enemic: l’estranger invasor.

¿Feixisme o reacció antiglobalització?

En tercer lloc, l’èxit de la dreta populista es basa a constituir un reeixit moviment contra la globalització que no es defineix com a tal, molt diferent dels feixismes. Aquests últims van emergir en els anys d’entreguerres, en un marc d’industrialització i de classes socials nítides, van manifestar una vocació totalitària i el seu eix aglutinador va ser l’anticomunisme.

En canvi, la nova dreta populista irromp en l’era postindustrial, de classes socials desdibuixades i amb el comunisme extint. Rebutja oficialment el racisme i assumeix un singular «elogi de la diferència»: afirma voler preservar la diversitat cultural evitant mestissatges perquè les comunitats foranes tornin als seus països d’origen. A diferència del feixisme, no desitja un individu passiu, sinó que l’exhorta a mobilitzar-se a les urnes i exalta el referèndum per manifestar la voluntat popular.

Aquesta aposta pot legitimar l’exclusió, com va testimoniar un plebiscit que va promoure la Unió Democràtica de Centre [UDC/SVP] suïssa el 2000 a Emmen: els seus habitants van decidir si naturalitzaven 52 residents estrangers, rebutjant-ne 48.

En definitiva, aquest espectre ideològic es vol erigir en defensor de l’«home del carrer» davant les amenaces de la mundialització: econòmiques (fluxos migratoris, deslocalitzacions industrials, competència comercial), polítiques (cessions de sobirania a ens supranacionals, notablement la Unió Europea) i culturals (presència de l’Islam, multiculturalisme). El resultat, com indica el politòleg Cass Mudde, és que són les forces d’oposició a la globalització de més èxit electoral.

Un vot transversal

En quart lloc, entre el seu electorat tendeix a estar sobrerepresentat el masculí, urbà, jove i de baix nivell d’estudis. Part dels seus votants no es consideren ni de dreta ni d’esquerra, i per això la politòloga Nonna Mayer els designa com a «ninistes». Paral·lelament, l’assumpció de la islamofòbia per la dreta populista ha atret un suport femení i d’àmbits homosexuals al témer que l’Islam generi un retrocés en llibertat sexual i igualtat de gènere. Però el tret que crida més l’atenció d’aquests partits és el seu gran vot obrer, que –per exemple– va representar el 31% de l’aconseguit per Marine Le Pen en la primera volta de les eleccions presidencials franceses de l’any 2012. 

Notícies relacionades

En general, el suport d’aquestes forces, seguint el també politòleg Pascal Perrineau, procedeix de l’impacte de cinc grans fractures. L’econòmica, que oposa beneficiaris i perdedors de la mundialització. La nacionalista, que oposa els que desitgen ampliar l’obertura internacional de la societat amb els seus detractors. La cultural, que confronta partidaris de valors antiautoritaris i defensors dels tradicionals. La geogràfica, que configura zones desindustrialitzades i marginades de les inserides en una economia dinàmica i global. I la política, ja esmentada, que oposa defensors de cultures de govern i els desencantats amb la política tradicional que aposten per cultures antisistema.

Una realitat polièdrica

En definitiva, actualment amplis sectors socials recolzen la dreta populista a causa de dinàmiques locals i globals, cosa que afavoreix la seva normalització i respectabilitat. Aquesta realitat és igualment visible als Estats Units. Amb Donald Trump: un gestor multimilionari de perfil antagònic al d’un polític professional, antielitista i que ha alineat el Partit Republicà amb un extremisme inquietant.