EL PERSONATGE DE LA SETMANA

La memòria 'beatle'

El músic ha sorprès al revelar que la ruptura dels Beatles, el 1970, el va sumir en una depressió que va ofegar en alcohol. Desapareguts Lennon, Harrison i fins i tot el productor George Martin, ell és el portador de la flama 'beatle'

Aquest dijous evocarà el grup a l'estadi Vicente Calderón

La memòria beatle_MEDIA_1

La memòria beatle_MEDIA_1 / TÀSSIES

4
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

És fàcil per a Paul McCartney accedir als titulars de premsa per animar una mica l'ambient, i la venda d'entrades, a les portes d'una gira: n'hi ha prou d'agitar una mica la memòria beatle i oferir alguna reflexió reveladora. Segur que en guarda moltes a la recambra. I en vigílies de l'etapa europea del seu nou tourOne on one, ha sorprès amb la confessió que el final dels Fab four, el 1970, el va sumir en una depressió que va mirar de combatre amorrant-se a l'ampolla.

Situem-nos: 10 d'abril de 1970, moment en què McCartney fa saber al món que els Beatles ja no existeixen. Va escollir una manera original de comunicar-ho, a través d'un qüestionari que es va fer a ell mateix i que va enviar a la premsa amb l'exemplar del seu primer àlbum en solitari, McCartney. «¿S'han trencat els Beatles?», deia una pregunta. «Sí, no tornarem a tocar junts», responia ell.

No tenia ganes d'enfrontar-se als periodistes i haver de donar explicacions, i aquesta va ser la seva manera de consumar públicament la dissolució, si bé, a efectes pràctics, aquesta ja s'havia produït quatre o cinc mesos abans. «Vaig deixar el grup en el mateix minut en què John (Lennon) va dir 'me'n vaig'», revelava al llibre Anthology (2000), en què situa la separació en una dinàmica de desacords interns, sense asse-nyalar culpables. «No vaig deixar els Beatles. Els Beatles van deixar els Beatles, però ningú vol ser el que digui que la festa es va acabar», apuntava.

S'intuïa que la ruptura va deixar McCartney desencantat, ja que, encara que tenia a punt aquell primer àlbum en solitari (també Lennon, George Harrison i, unes setmanes abans, Ringo Starr havien llançat discos al seu nom), confiava que les peces es podrien recompondre en un futur pròxim. No va ser així, i es va trobar d'un dia per l'altre com si s'hagués quedat sense carta de navegació. «Va ser difícil saber què fer després dels Beatles. ¿Què és el que segueix? Estava deprimit. N'hi havia per estar-ho. Estava trencant amb els amics de la meva vida, així que em vaig amorrar a l'ampolla», explicava fa uns dies en una entrevista a la BBC, en què afegia que va ser «el negoci» el que va separar el grup i que potser s'hauria distanciat del món de la música si no hagués sigut per la seva dona, Linda, que el va animar a seguir.

Les esquerdes als Beatles s'advertien des de feia un temps, veient el creixement de les individualitats per sobre de la idea de grup. La mort del mànager Brian Epstein, el 1967, va ser un cop, i les tempestes van refermar dos anys després al voltant de la gravació de l'àlbum Let it be, en què Lennon va desplaçar el productor de confiança, George Martin, i va imposar el polèmic Phil Spector, que va envoltar cançons com The long and winding road amb sumptuosos arranjaments de corda que van disgustar McCartney.

Els «terribles» Wings

Hi ha un altre comentari del músic a la BBC que ha passat més inadvertit però que deu haver alterat el ritme cardíac de molts fans: la declaració que The Wings, el grup que va crear amb Linda el 1971, eren «ter-ribles», diu literalment. «No érem un bon grup. La gent deia: 'Linda no sap tocar el teclat', i era veritat», assegura McCartney, donant-se per vençut després de tants anys de suportar en silenci sarcasmes al voltant de la qualitat de la banda, sobretot si se la comparava amb els Beatles, un exercici inevitablement desigual.

Notícies relacionades

L'al·lusió a les humils aptituds musicals de Linda recorda que, en l'època en què Paul McCartney va sortir de gira en solitari després d'una dècada llarga apartat dels escenaris, cap al 1989, va començar a circular una gravació pirata dels concerts (parts d'aquella gravació es poden sentir avui a la Xarxa) que recollia pistes de teclat i cors de la seva dona, aïllades de la cançó. Allà se la sentia tocant senzills acords de principiant i cantant desafinada, i això va ser objecte de mofa i escarni. McCartney sembla que ara dóna la raó als que es burlaven de la seva pobra base musical, encara que el judici global a The Wings és molt sever. Alguns àlbums del grup no estaven gens malament: hi ha Band on the run o London town, i la formació es va anotar fins i tot alguns hits, com Live and let die (per a la pel·lícula Viu i deixa morir, de la saga de James Bond, recuperada als anys 90 per Guns n'Roses) o la cèltica Mull of Kyntire.

Gira rere gira

De fet, algunes de les cançons de The Wings sonen als concerts de la gira que el porta dijous que ve a Madrid, a l'estadi Vicente Calderón. Únic concert a Espanya d'un McCartney que, després de la mort de Linda, de càncer, el 1998, ha multiplicat la seva activitat als escenaris i no ha deixat d'enllaçar gires, acompanyant-se d'una banda rejovenida. Desapareguts Lennon, Harrison, i fins i tot George Martin, ell és, amb permís del discret Ringo Starr, la memòria viva dels Beatles i, en vigílies del seu 74è aniversari (el 18 de juny) sembla determinat a passejar amb orgull el llegat de la més fonamental banda del pop. Que ho aprofiti si encara pot. Si no ho fa ell, ¿qui ho farà?