L'estrella roja (de Heineken)

L'estrella roja que avui oneja en banderes a Cuba i que apareix per tot arreu ja no és més la del proletariat mundial, ni la d'«el futur pertany completament al socialisme», una de les consignes preferides de Fidel Castro; el seu lloc ha sigut ocupat per una altra estrella roja, la de la cervesa holandesa Heineken, que, per ser més refrescant i menys de barricada, va dominant el gust dels assedegats habitants de l'illa.

Ha sigut un treball lent i ben pensat de les autoritats cubanes, que han estat fent els ulls grossos des de l'any 1994 perquè, com qui no vol la cosa, passés inadvertida una banderola aquí, potser una altra allà -per ara només potser-, d'una avançada que anuncia el final de l'era de les repetitives i luctuoses frases de «pàtria o mort» o «socialisme o mort», per anar donant entrada a una altra, la de la presència de la propaganda comercial i els estendards del consumisme.

Molt al començament, el Govern de Fidel Castro va utilitzar la publicitat per promoure la indústria i el mercat nacionals davant les importacions. Per fer-ho es va valer d'eslògans del tipus «consumir productes cubans és fer pàtria», i això va prosseguir fins que les nacionalitzacions d'empreses i les confiscacions de propietats ho van engegar tot a rodar.

D'aquesta manera, la propaganda, que en el seu moment va facilitar feina a prop de 3.000 persones -l'illa només tenia uns sis milions d'habitants-, va ser abolida el 23 de setembre de 1959, un any després es va tancar definitivament l'Escola de Publicitat i el 22 de febrer de 1961 es va fer una prova per acabar de sepultar el que encara subsistia i que va consistir en 24 hores sense anuncis a la ràdio i la televisió.

La propaganda comercial va desaparèixer -o, més ben dit, va entrar en hibernació- de tots els mitjans… i de les tanques, cada vegada més grans, com la que hi havia dalt de tot d'un edifici a la cruïlla de la cèntrica avinguda de Belascoaín amb la de Reina, de la companyia Coca Cola, ja present a l'illa des de 1911 i identificada, juntament amb el còmic de Superman, com el pitjor dels EUA.

L'escassetat que va venir tot seguit va fer que el consum es regularitzés en cartilles de racionament, batejades com a Libreta de Abastecimiento, una per a aliments i una altra destinada a productes industrials, així que tampoc calia la propaganda comercial perquè no hi havia res a anunciar.

Els cubans, que també sobreviuen fent broma de la seva angoixa, al referir-se al consumisme diuen que és con-su-mismo… barret, con-su-misma camisa perquè la societat que els va igualar a tots en l'empobriment no acceptava les lleis del mercat.

És cert que s'ha d'agrair que els programes televisius no s'interrom-

pessin cada 15 minuts per sortir cor-

rent a comprar un sabó de tocador amb lanolina, aquesta era la moda, de propietats màgiques perquè «embelleixen des de la primera pastilla». Com també s'aplaudeix que la capital cubana no pateixi la contaminació visual d'altres urbs del planeta. De tota manera, aquells llocs en blanc van ser omplerts de missatges polítics com si el país visqués el malson d'una infinita campanya electoral.

El retorn dels anuncis va ser a la ràdio i es va produir a Radio Taíno, emissora creada teòricament per al turisme a principis dels anys 90. I va ser després de la caiguda del mur de Berlín i de la desintegració de la Unió Soviètica, de lluny el principal suport de l'economia cubana. S'havien de buscar diners frescos encara que fos coquetejant amb el pèrfid enemic.

'Cuentapropismo'

Fins al punt que es van restablir disciplines com el màrqueting, les relacions públiques i la comunicació en els estudis universitaris en aquella dècada, abans de l'actual obertura, però ja s'ensinistrava professionals sobre el que seria el futur.

De la mateixa manera i per la mateixa raó, es va obrir el puny perquè la iniciativa privada comencés novament a expressar-se com a vàlvula d'escapament. El Govern, per no dir la propietat privada, utilitza la fórmula molt local de «cuentapropismo», i d'aquesta estranya manera denomina el petit negoci privat.

Després, amb el triomf d'Hugo Chávez a Veneçuela, es va tornar a tancar l'aixeta, però no del tot, i amb l'entrada gradual al poder de Raúl Castro, germà de Fidel, va tornar amb més força la iniciativa privada, com si estigués agafant impuls o ensinistrant-se o bé estigués esperant darrere la porta.

Així doncs, el Govern va aprovar l'obertura de llicències en 178 oficis, molts dels clandestins van passar a la legalitat i en pocs mesos els treballadors privats van augmentar de 148.000 a uns 350.000. Va ser el que a l'illa se'n va dir «posar-hi el pedaç abans que surti el forat»:ja s'havia avançat que l'empresa estatal deixaria sense feina 150.000 persones.

Després, i tot i que encara no existeix una llei de premsa i publicitat a Cuba, els exigus empresaris nacionals es van poder anunciar a les Pàgines Grogues de la Guia Telefònica, que renaixien; se'ls va permetre posar anuncis a les entrades dels seus establiments i van aparèixer els paquetes, misteriosa distribució de sèries i pel·lícules piratejades per internet.

Aquests paquetes, la xarxa de més abast de distribució de publicitat a Cuba, es difonen a través de discos durs i memòries flaix, i el seu auge s'ha d'entendre perquè a l'illa només el 5% de la població està connectada a internet. Així, i per no sucumbir davant la televisió estatal, avorrida, impositiva i dogmàtica, es fa imperatiu recórrer a aquests paquets, com van començar a fer els nous empresaris per donar-se a conèixer.

Maggi fins a la sopa

Els paladares, que agafen el nom d'una telenovel·la brasilera en què apareix una empresa de càteringque porta aquest nom, estan entre els que més es difonen. És perquè disposen de més recursos, estan presents a internet, a TripAdvisor…, i lluiten amb totes les seves forces per guanyar clients. Són els que més fullets distribueixen al carrer. Però encara no han aconseguit arribar a la televisió, ni tampoc s'anuncien en tanques grans. Encara no.

La palma se l'enduen els condiments Maggi. Van començar amb uns cartellets sense importància, amb els fons grocs que identifiquen la marca, i s'han plantat en programes culinaris de la televisió: darrere del xef o un rellotge que diu, casualment, Maggi. És segurament la primera marca comercial que ha arribat als televisors del cubà en la nova era, però és estrangera, de la Nestlé.

Els condiments no van despertar gaire l'atenció -aquest és el propòsit- ni tan sols de les generacions que van néixer sense la publicitat i els seus fetitxes, i avui els productes Maggi estan fins a la sopa. Com que una cosa porta l'altra, per més que es vulgui dissimular, alhora que la propaganda comercial es fa més present, la política va reculant.

Ja no hi ha tantes tanques polítiques, les que més es poden observar estan a la sortida de la Terminal 2 de l'Aeroport Internacional José Martí, on arriben els vols procedents de Florida, lloc de residència i concentració del nombre més gran de cubans a l'exterior que no simpatitzen amb el govern de l'Havana.

I passa una altra cosa mai vista, ni tan sols imaginada. Algunes de les tanques que encara es mantenen fa temps que ningú les retoca, i el rovell se les ha menjat, ja tinguin la figura de Fidel Castro com la de Che Guevara. Una cosa simbòlica ha passat a les torres circulars per emmagatzemar ciment que hi ha al port de l'Havana. El color amb què es van anar repintant s'ha anat escrostonant i, al seu lloc, mig segle després, ha ressorgit la seva marca original: Cemento El Morro. Això, aquests dies.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Per descomptat hi influeix, i molt, el començament del final de la guerra freda en el seu últim reducte, que són les relacions als EUA i Cuba, i el restabliment de les relacions diplomàtiques entre les dues nacions el juliol del 2015. L'Havana busca un altre llenguatge.

Sigui com sigui, Heineken, la de l'estrella roja, un símbol dels mestres cervesers de l'edat mitjana, existeix des del 1864, 53 anys abans del triomf de la Revolució d'Octubre. Diguem-ne que té més dret per antiguitat a utilitzar el símbol de cinc puntes per assegurar-se la protecció del poder de l'aigua, el foc, el vent, la terra i la màgia.