Borda, per tant escric

Isabel Preysler li ha regalat un gran danès pel seu 80è aniversari. Des de Virgili, la història documenta que la companyia de l'animal incita a la literatura.

nnavarro33344256 mas periodico thomas mann con su perro160401192137

nnavarro33344256 mas periodico thomas mann con su perro160401192137

3
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

Isabel Preysler podia haver regalat a Vargas Llosa una piràmide de Ferrero Rocher o una banyera biplaça de Porcelanosa. Però la 'socialite' filipina és una dona llesta i li ha ofert un gran danès. L'Apol·lo de les races canines. Un tros de gos noble –propens a la torsió gàstrica, això sí– que queda bé en qualsevol biblioteca. Amb el ca, d'alguna manera, la nòvia li ha vingut a dir: "Tranquil, Mario, que no tot serà postureig de 'photocall', que sé que a tu el que t'agrada és escriure". Perquè la relació escriptor-animal té una llarga tradició.

Céline, com l'autor francès maleït

Si ha sigut Vargas Llosa qui ha batejat el gran danès, ¿què significa l’elecció del nom de Céline, l’esquerp d’estil brutal però melodiós, el pamfletari antisemita? En un article –i en va escriure uns quants sobre ell– el va defensar quan Mitterrand va decidir desterrar-lo del panteó d’homes il·lustres.

SOLEDAT COMPARTIDA

Vegem-ho. L’escriptura exigeix soledat, però massa, emmandreix. Així que la presència d’un ésser que no parla ni interromp i que apuntala l’ego amb la mirada devota reconforta i inspira. Científics de la Universitat Azabu, al Japó, expliquen que un cànid a prop fa augmentar el nivell d’oxitocina, l’hormona del plaer. Lord Byron, per exemple, els preferia als seus congèneres. «Com més conec els homes més estimo el meu gos», diuen que va dir el poeta anglès, un paio poc empàtic que va prodigar tota mena d’atencions a Boatswain, el terranova que va enterrar amb honors a Newstead Abbey. Si hagués ensopegat amb la Preysler, potser se n’hauria desdit.

ALIENS AL GRAN FINAL

Hi ha hipòtesis més avançades. Soledad Puértolas, amant tardana dels gossos, sospita que la clau és una frase de Paul Valéry: «Els animals, que no fan res que sigui inútil, no mediten sobre la mort» . Al llibre Perros, gatos y lémures. Los escritores y sus animales (Errata Naturae), l’aragonesa dedueix:  «Si no pensen en la mort, no pensen en nosaltres; que en el fons és el mateix». Hi són. Sense jutjar. Exhortant l’amo a viure aliè al gran final. Això, sent un octogenari, és d’agrair. I filant encara més prim, els gossos representen una mirada al món des de més avall i, a la vegada, més amunt. Un angle que va explorar Franz Kafka a Investigaciones de un perro i que sempre ha anat bé a la ficció. 

Notícies relacionades

Però, malgrat que els citats científics japonesos juren que només els gossos procuren tant benefici, hi ha els partidaris dels gats. El poeta simbolista Jules Laforgue deia que els gossos són «plans, servents, forners», i que els gats –com el seu estimat Mürr– eren «profunds, bramans i espadatxins» . Encapçalen el bàndol del miol Ernest Hemingway, que va arribar a tenir una trentena de felins, entre ells Dillinger, Germà Solitari o Casa de Pèl; i T. S. Eliot, amo de Potetes, Noilly Prat i Jorge Matadragones, els versos dels quals van inspirar el musical Cats. Els segueixen Julio Cortázar, que en va rescatar un de negre d’un escombriaire provençal i li va dir Teodor W. Adorno; i Fernando Sánchez Dragó i el seu inseparable Soseki, mix decapitat per ell mateix a l’activar un muntacàrregues.

ELS RARETS

I després hi ha els que prefereixen animals rarets. Virgili es va enamorar d’una mosca i va gastar al seu funeral l’equivalent a un milió de dòlars. Gérard de Nerval va passejar una llagosta per París (sí, el van tancar en un sanatori el 1841). Charles Dickens va elegir un corb, Grip, de mascota. Els Bowles, Paul i Jane, van comprar a Costa Rica un lloro poc loquaç, Budupple. I Dorothy Parker va acomodar dues cries de cocodril a la seva banyera horroritzant la seva assistenta. Tot per l’escriptura.