Ni capitalisme ni comunisme. ¡Virtualisme!

Un dels pensadors més intel·ligents de la història, George Berkeley, va idear un sistema filosòfic basat en una idea que avui resulta aclapadorament moderna. Va començar preguntant-se què coi és el món exterior, i va arribar a una divertida conclusió: tot el que perceben els nostres sentits és essencialment idèntic al que la noia de la foto veu amb les seves ulleres de realitat virtual.

Evidentment, no ho va expressar així. Al segle XVIII ningú imaginava que algun dia podríem volar sobre la superfície de la lluna des del sofà de casa, gràcies a un telèfon inserit en una cosa semblant a unes ulleres de bus, però el seu raonament ve a dir-nos exactament això.

¿Què són els colors?, es va preguntar el filòsof. Allò que existeix quan mirem. ¿I la duresa? El que percebem quan toquem. Llavors, si no miro ni toco, ¡no hi ha duresa ni color! Berkeley, entusiasmat per aquesta senzilla conclusió, va fer un pas de gegant al raonar que si aquestes qualitats que atorguem als objectes (duresa, color, gust, olor) no existeixen en si mateixes, ¿què ens impedeix afirmar que tampoc existeixen els objectes? Al capdavall, raonava, els objectes no són més que la suma d'unes qualitats que acabava de descobrir inexistents. El filòsof, que a més era bisbe, va arribar a la conclusió que si només existeix el que percebem, l'univers sencer, per ser real, ha de ser contemplat sempre per algú, tota l'estona, sense descans, eternament. I aquest «algú», òbviament, era Déu, que donava realitat al cosmos observant-lo.

Ara tornem a mirar la fotografia que adorna aquesta pàgina. Una dona està tenint una experiència virtual. Jo he provat aquestes ulleres i els asseguro que he passejat pel planeta Mart, he nedat entre taurons i he visitat la casa d'una estranya família polonesa. Molt aviat podré tocar les roques marcianes, sentir al cos el fregament aterridor d'un tauró i acariciar els polonesos. És qüestió de temps, de molt poc, i el món canviarà més que en la suma dels últims vint segles.

¿En quin sentit? Pensem en la diferència entre un milionari i un captaire. L'un i l'altre no són més que un cervell connectat a receptors anomenats mans, ulls, orelles i nassos. El que diferencia un ric d'un pobre és només el que aquests receptors registren al llarg d'una vida. L'acabalat habita una mansió amb aixetes d'or, quadros de Picasso a les parets i una bonica platja privada que veu des dels seus noranta finestrals.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

I ara, Berkeley, et preguntem: ¿cal que existeixin la mansió, les aixetes d'or, els quadros de Picasso, la bonica platja i les noranta finestres perquè algú tingui la sensació de ser propietari de tot això? La resposta del filòsof seria clara: «No cal que res d'això sigui real. N'hi ha prou de tenir l'experiència». Déu aquí seria substituït per la tecnologia, que sempre hi serà present, convertint en real el que és virtual.

D'aquí uns anys, n'estic segur, podrem disfrutar de mansions, platges privades i viatges al voltant del món amb la mateixa sensació d'alegre realitat que tenen ara els milionaris. El futur sempre sorprèn, i potser el sistema que ha de venir no serà ni el capitalisme, ni el comunisme, sinó el virtualisme, que ens igualarà en vida com només ho fa ara la mort.