testimoni directe

El profeta Mahoma com a excusa

Ara fa 10 anys que va començar a enquistar-se un dels conflictes més sagnants entre l'islam i Occident que encara cueja: l'enfrontament per la publicació d'unes caricatures de Mahoma. Primer va ser el diari danès 'Jyllands-Posten' i després la revista francesa 'Charlie Hebdo' i altres mitjans els que 'van retratar' el profeta. Joan Cañete Bayle, que va ser corresponsal d'EL PERIÓDICO DE CATALUNYA a Jerusalem del 2002 al 2007, va cobrir informativament aquell inici de la crisi.

6
Es llegeix en minuts
Joan Cañete Bayle
Joan Cañete Bayle

Sotsdirector de EL PERIÓDICO

ver +

Divendres d'oració a l'Esplanada de les Mesquites de Jerusalem. Un dia i un lloc que solen ser conflictius. Però aquell divendres, 3 de febrer del 2006, va ser diferent: es van cremar banderes daneses i franceses. Les escenes es van repetir a tot el món musulmà, des del Marroc fins a Indonèsia. «Ràbia i ira dels musulmans», deien els titulars de premsa occidental. Dos dies després, milers de manifestants van cremar el consolat de Dinamarca a Beirut i hi va haver disturbis a Damasc. El 7 de febrer, el setmanari satíric Charlie Hebdo distribuïa 400.000 exemplars on a la portada apareixia una caricatura de Mahoma que deia: «Que dur que és ser estimat per idiotes». La crisi de les caricatures de Mahoma havia esclatat com la bomba en què un dels dibuixos publicats a la premsa danesa convertia el turbant del profeta.

Desenes de persones van morir les setmanes següents en disturbis atribuïts a la «ira dels musulmans» per les caricatures. A Europa i al món musulmà (sobretot al Pròxim Orient), dos grans discursos es van erigir com a dominants, dos discursos que es retroalimenten i que segueixen molt vius avui, fins al punt que només fa un any l'Estat Islàmic va citar les caricatures com a excusa per cometre l'atroç massacre a la redacció de Charlie Hebdo a París. El discurs occidental afirma que l'islam no sap conviure amb les llibertats d'Occident, que té pendent la seva Il·lustració. L'altre discurs diu que Occident és islamòfob, que insultar i equiparar islam amb terrorisme no és llibertat d'expressió i que els governs occidentals apliquen uns dobles barems escandalosos contra els musulmans (criticar Israel és antisemitisme i ficar-se amb el profeta és llibertat d'expressió, per exemple). En aparença, un xoc de civilitzacions pur i dur; la realitat era, i encara és, molt més difícil d'etiquetar.

ELS FETS: EL 30 DE SETEMBRE DEL 2005, el diari conservador danès Jyllands-Posten va publicar diverses caricatures de Mahoma. La idea havia sorgit després que l'escriptor Kåre Bluitgen no hagués trobat cap il·lustrador disposat a dibuixar Mahoma per a un llibre infantil. Acompanyava les caricatures un editorial en què s'afirmava que els musulmans, com qualsevol altre col·lectiu, han de tolerar la sàtira i que se'ls ridiculitzi. La comunitat musulmana danesa hi va reaccionar amb indignació i es va mobilitzar contra la publicació. El primer ministre danès, Anders Fogh Rasmussen (conservador, futur secretari general de l'OTAN, fervent aliat del trio de les Açores en la guerra de l'Iraq), es va negar a rebre una delegació d'ambaixadors de països musulmans amb l'argument que no podia immiscir-se en la llibertat de premsa.

Així que la comunitat islàmica danesa va decidir internacionalitzar l'ofensa. El 17 d'octubre, un diari egipci va publicar les caricatures, i una delegació de clergues musulmans danesos va viatjar al desembre a diversos països de l'Orient Mitjà, del magrib i Turquia, on es van reunir amb líders religiosos, la Lliga Àrab i l'Organització per a la Cooperació Islàmica. Més diaris havien publicat les caricatures, encara sense haver-hi reaccions al carrer. No n'hi va haver fins que la política va entrar en joc. La Lliga Àrab va criticar el Govern danès a finals del mes de desembre i l'Aràbia Saudita va cridar a consultes el seu ambaixador a Dinamarca el 26 de gener. A partir d'allà, l'escalada: nombrosos governs àrabs i musulmans van imitar el de Riad i van començar a veure's imatges de banderes daneses en flames. La resposta europea va ser esgrimir la llibertat d'expressió: nombrosos diaris europeus van republicar els dibuixos. La maquinària de la desraó s'havia posat en marxa. Desenes de persones van morir per això.

Viure la crisi de les caricatures com a periodista europeu estacionat al Pròxim Orient va ser com nedar en dos corrents, els que formaven els dos discursos majoritaris i excloents. La història que explicàvem gairebé amb una sola veu els mitjans occidentals (bàsicament, que allò era un assumpte de llibertat d'expressió davant el fanatisme religiós) era molt menys nítida a peu de carrer a l'Orient. Per començar, era molt exagerada la idea de la «ira musulmana». Com molts van aprendre llavors, reproduir la imatge del profeta és blasfem en l'islam. Per aquest motiu, a la gran majoria dels musulmans els van semblar insultants aquelles caricatures, fossin fervorosos creients o laics. L'Iraq era un vesper,

l'11-S hi estava molt present, i la publicació va ser considerada per molts un insult no religiós, sinó identitari a tots els musulmans, siguin creients o no. Un insult més que incidia en el doble tracte, el racisme, l'equiparació d'islam amb terrorisme i la falta de respecte pel que és musulmà imperants. Si el greuge va ser sentit de forma molt majoritària entre la població musulmana, en canvi els que van sortir al carrer a cremar banderes daneses van ser una minoria: activa, sorollosa i molt fotografiada, però minoria. En aquest sentit, que aquella minoria violenta fos elevada a la categoria de crisi internacional com a representació legítima del sentiment musulmà posava més llenya al foc: el musulmà no pensa, es deixa portar per la ira fanàtica, era el subtext.

I després va entrar en joc la política. Si va ser la condemna oficial de l'Aràbia Saudita la que va encendre la metxa, la manipulació dels governs autoritaris va elevar l'aposta. El profeta va ser una excusa per enviar missatges exteriors i prendre decisions (repressives) interiors. La violència en països com Líbia, Síria i el Líban no va ser espontània: dictadures de diferents pelatges, ningú es manifestava allà sense que l'Estat ho permetés. Els règims que havien evitat amb mà de ferro manifestacions contra la guerra de l'Iraq, en canvi, permetien, incitaven i instrumentalitzaven les contràries a les caricatures. Al cap de poc de ser deposat Saddam Hussein, en plena borratxera neocon de «democratització de l'Orient Mitjà», els dictadors van permetre desfogar-se als elements més radicals i van enviar un missatge que 10 anys després, en aquests temps postprimavera àrab, segueix en vigor: o ells (que és el que representa Abduel-Fatah al-Sissi a l'Egipte d'avui) o el caos islamista (la Líbia o la Síria actuals).

EN PLENA POLÈMICA de les caricatures, la cadena australiana ABC va publicar un paquet de fotografies que mostraven els horrors que EUA havia comès a la presó iraquiana d'Abu Ghraib. Washington en va deplorar la publicació al·legant que podien provocar violència entre els musulmans. Ningú va criticar la Casa Blanca per  defensar la limitació de la llibertat d'expressió. Aquesta setmana, ha sigut notícia que a França cap sala de cine vol emetre un documental que explica les causes del terror d'inspiració salafista perquè mostrar el seu punt de vista és considerat «simpatitzar amb el terrorisme». ¿França necessita una Il·lustració?

Notícies relacionades

és tan cert que la llibertat d'expressió és intocable com que diàriament en les societats democràtiques hi ha nombrosos actors que volen violentar-la. La llibertat d'expressió existeix entre altres motius perquè els països i les societats (no una religió) van tenir una Il·lustració. Per què els països àrabs i musulmans (no l'islam) no han tingut una Il·lustració és una pregunta que no es respon només amb la religió. De la mateixa manera, veure la crisi de les caricatures només com un assumpte de xoc de civilitzacions entre els valors superiors d'Occident i el fanatisme de l'Orient no només és reduccionista, sinó que contribueix a empitjorar el problema. Pepe Rubianes, en una entrevista publicada en aquest diari en aquelles dates, ho explicava així:  «Els defensors de la moral em fan un fàstic que et cagues (...) És veritat, però s'ha de pensar que als àrabs no els deixem viure (...) Als països àrabs moren nens a dojo, i a sobre ens permetem el luxe de fer-los una guerra il·legal (...) I ens permetem la conya de jugar amb els seus valors sagrats. Es pot entendre que ells diguin que ja n'hi ha prou».

Llavors, com avui, n'hi ha molts que usen el profeta com a excusa, allà i aquí. I per això, molta gent (la gran majoria musulmans) mor. H