David Broncano: "Tinc un esperit de bufó, com de trol d¿internet"

En un temps rècord s’ha convertit en una ‘celebrity’ de l’humor. Toca totes les disciplines, tots els formats. Fa monòlegs, ràdio, televisió i de tot en treu suc. És el nou fitxatge d’Andreu Buenfuente i es riu del món a la cadena SER.

8
Es llegeix en minuts
BEATRIZ MARTÍNEZ

És el nou fitxatge d’Andreu Buenafuente.

Va néixer a Santiago de Compostel·la, però de seguida la seva família es va traslladar a Orcera, Jaén.

Va estudiar Informàtica i Publicitat a la Universitat Complutense de Madrid i va treballar en algunes agències de comunicació fins que es va poder guanyar la vida com a còmic.

Es va iniciar com a monologuista a Paramount Channel el 2007 i des d’aleshores ha passat per Cuatro, La Sexta i Canal+ i, a la ràdio, per ‘No somos nadie’, de M80, ‘Hoy por hoy’ i ‘A vivir que son dos días’, de la cadena SER.

És aficionat a l’esport, durant un temps va entrenar diàriament amb el seu equip de futbol i es declara seguidor incondicional de l’Atlètic de Madrid.

El seu humor –forjat després de moltes hores de digestió lenta de les bogeries dels Monty Python– és irreverent i fresc. Diguem que ve a ser l’evolució de La Hora Chanante passada pel filtre de la Generació Mil·lennista.

–Últimament és a tot arreu. ¿Què passa? Ha sigut una mica progressiu. Des que vaig començar en això sempre he anat encadenant programes, però és veritat que en els últims dos anys no he parat… per a desgràcia de les meves activitats d’oci i del meu rànquing a la Federació de Tennis (riu). S’ha d’aprofitar el moment. A vegades tens dubtes de si arribaràs a tot, però no vols deixar de fer cap projecte si és molt xulo.

–¿Quan li va començar a interessar el món de l’espectacle? No va ser gaire vocacional. Jo treballava en una altra cosa, en una agència de publicitat, i m’agradava molt la comèdia. Havia vist molts monòlegs, cintes dels Monty Python que tenia el meu pare a casa, però ben bé com espectador. No recordo el clic, però amb 23 o 24 anys, veient Paramount Channel, crec que el meu germà em va animar a enviar-hi un guió. El vaig enviar i els va fer gràcia. Va ser a partir d’aquí que va començar tot i em vaig deixar portar per l’allau.

–¿A més dels Monty Python, quins són els seus mites? Els Monty Python han sigut un referent perquè els vaig començar a veure de petit. No segueixo el seu estil, però sí que han sigut una gran influència. Ells feien un tipus d’humor que era una mena de comèdia pura sense excuses de cap mena, i a mi això m’encantava. És cert que molts companys són uns autèntics estudiosos de la comèdia, l’americana, l’anglesa. Jo no tant. M’agradava Faemino y Cansado i tota la gent de La Hora Chanante, que eren els meus favorits.

–¿Com defineix el seu humor? ¿D’on extreu el material per als seus gags? No sabria dir com el definiria. Al principi intentava fer coses molt provocadores, humor molt negre. Però sé que em passava una mica de la ratlla, forçava molt per generar una reacció, molt típic de còmic principiant, encara que hi hagi gent que faci carrera només amb això. Però m’encantava embolicar la troca, pujar a un escenari i veure si la gent s’ofenia i hi podia haver enrenou.

–Però segueix mantenint una certa irreverència. Sí, la mantinc, però abans buscava temes expressament perquè el públic es molestés. Per exemple, el segrest de la nena Madeleine a Portugal, o la història d’aquell monstre d’Àustria [que va mantenir la seva filla tancada durant 24 anys, la va violar i hi va tenir set fills]. Amb aquests temes em fregava les mans, perquè sabia que posaven nerviós el públic. I si aconseguia que riguessin, era meravellós.

–¿I ara? Doncs, amb el temps m’he adonat que havia d’ampliar el meu repertori, i que no feia falta provocar tota l’estona. Ara el meu repte és aconseguir que coses que em fan gràcia a mi, en facin també als altres. Això és divertit perquè has de filar bé el text perquè la gent sigui capaç d’entendre el teu procés mental i per què l’estàs portant cap allà.

–Aquesta irreverència li ha comportat algunes polèmiques, com aquella de l’esquetx sobre la nena paraguaiana. Sí, i es va muntar un conflicte diplomàtic i tot. Vaig fer un esquetxamb la selecció espanyola en què em vaig inventar que jo havia adoptat una nena paraguaiana, que era jo amb perruca. Ho van aïllar del context del personatge que jo feia i es va crear una polèmica amb el Paraguai brutal, perquè pensaven que me n’estava rient. Fins i tot va haver d’intervenir el llavors ministre Moratinos. Al principi em va fer gràcia perquè tinc un esperit de bufó, com de trol d’internet. El que passa és que allò es va extralimitar i van començar a amenaçar-me. Vaig haver de tancar totes les formes de comunicació amb el món, perquè m’arribaven milers de missatges molt durs.

–¿Fins on creu que es poden arribar a transvasar ara els límits del que és políticament correcte? Si es pogués no només traspassar-los, sinó passar-hi per sobre i tirar-hi calç i llavors cremar-los, doncs moltíssim millor. Els límits del que és políticament correcte s’haurien de gasejar.

–¿I té cap problema de censura o autocensura? Sí, és clar. No es pot insultar persones que tinguis al davant, mai. Seria de mal gust. Si faig una gala davant de persones invidents, no se m’acudeix ficar-me amb els cecs, perquè seria un imbècil. Però parlar d’una cosa general sense voler ofendre ningú en concret…

–Com en el cas dels nens grassos xinesos, una de les seves obsessions. Les associacions d’obesos es van queixar.  A mi és que em fan gràcia els nens grassos xinesos que ballen, és clar. Però si algú que estigui gras s’ofèn amb això, tant m’és, és problema seu.

–Per exemple, en aquests moments, ¿quin tema troba que de veritat és delicat parodiar? Ara l’ISIS és un tema bastant complicat. Alguna vegada l’he fet servir en algun monòleg teatral. El primer acudit sobre l’Estat Islàmic no entra bé. Si en fas tres o quatre i aconsegueixes escalfar l’ambient, potser va millor, però és un tema complicat.

–La política ara és un element molt candent per satiritzar. En realitat sempre ho ha sigut. Quan Aznar era president també s’explicaven molts acudits. Crec que és una mica cíclic, i en els anys en què hi ha eleccions encara més, sobretot amb l’enrenou que hi ha ara muntat. Qualsevol situació que sigui una mica moguda dóna per fer comèdia, ja sigui la política, una final de futbol o una rebel·lió agrària.

–¿I sobre l’independentisme? Ui, aquest tema em torna boig. M’encanta fer acudits quan vaig a El Club de la Comedia a Barcelona. Els primers deu minuts sempre els dedico a això. Començo a parlar del que hauria de fer Catalunya quan fos una nació... I, a més, tinc molt bon accent català. Parlo molt del procés, de l’Estat Català, de la CUP. De com s’haurien de fer les fronteres… Com que és un tema sensible, si l’encarriles bé, generes molta reacció.

–¿Quin és el personatge polític que en aquests moments és més parodiable? A mi em fa molta gràcia Rajoy. M’agradaria veure’l per un foradet i saber què és el que fa durant el dia. Però com que dóna per a molts acudits, crec que està massa gastat. I tot i que ideològicament hi estic més a prop, genero més gags últimament amb Carmena i Ada Colau. Tots els acudits al voltant dels nous partits polítics són un camp a descobrir, perquè tenen costums i gestos diferents de la resta.

–Parli’m una mica de la seva col·laboració en el programa de Buenafuente, Late MotivDoncs n’estic encantat, perquè de les coses que m’han proposat en els últims temps, és la que he acceptat més ràpid sense negociar-ne ni tan sols les condicions. Quan era petit i vivia a Jaén, ens costava trobar el senyal de TV-3, però l’aconseguíem, i tot i que no ho entenia tot, el de Buenafuente era el meu programa favorit. Imagina la il·lusió que em provoca formar-ne part ara.

–Haurà d’estar molt atent a l’actualitat per treure’n partit. Hi ha molts còmics que no fan actualitat, i que fan monòlegs de temes quotidians o de coses que no caduquen. Però per mi és matèria imprescindible, perquè treballo en ràdio, i a la tele, i són programes que van lligats a l’actualitat. I sí que requereix estar-ne pendent, perquè treus acudits de coses que estan passant. És un humor molt instantani i l’endemà ja no serveix, però et manté alerta de tot constantment i això m’agrada.

Notícies relacionades

–També l’hem vist en programes de cine. ¿És molt cinèfil? No sóc un gran especialista en cinema, però sí que veig cine com tothom. Quan feia el programa de cine de Canal+ ja els vaig avisar que no en tenia gaire idea. Però ells volien aquest punt de vista fresc i diferent, perquè ja tenien experts en la matèria. Si entrevistàvem Julio Medem, perquè no fos tot molt dens i profund, jo li preguntava: ‘Julio, tens una bona mata de cabells, ¿com afecta això les teves pel·lícules?’. I aquest tipus de coses.

–També el vam veure fa poc fent entrevistes a l’alfombra vermella dels premis Feroz. Una mica el mateix, els encanta que no hi entengui gens. Ni volen que sàpiga qui són els nominats. Em fan com en el programa d’El último superviviente de Discovery, que deixen un tio amb un pal en una plana a Sibèria i a veure com se’n surt. Doncs el mateix.