Anar al contingut

testimoni directe

I Espanya va descobrir el tennis

Josep Maria Ducamp

Era el mes de novembre de 1965 quan el meu director Julián Mir, al Dicen…, que havia nascut aquell mateix any com a diari després de la seva època de setmanari, em va cridar al seu despatx. Només una frase: «Te'n vas a Austràlia!»…¡Déu meu, Austràlia!...Era el desconegut. El més llunyà. ¿Què en sabíem, d'Austràlia?...¡El cangur! Familiars, amics, coneguts i lectors no hi donaven crèdit. El que avui pot ser més o menys quotidià llavors era una aventura de proporcions desmesurades. Un viatge que, en la immensa majoria, només afrontaven els forçats emigrants. ¿I què passava a Austràlia?... Doncs que Espanya anava a jugar la final de la Copa Davis de tennis, sobre herba i davant el poderós equip local.

«¡Què, tio, te'n vas a Austràlia!» Vaig haver de sentir repetidament, durant més o menys un mes. I, immediatament, apareixia la referència al cangur, la imatge per a tots nosaltres. Ja a Austràlia, vaig aprendre que també existia el coala, l'animalet més graciós, i una espècie que continua sent desconeguda per gairebé tots nosaltres, la del kookaburra, que els locals anomenen l'«ocell despertador» perquè és el primer que li canta a l'alba. Era tot tan desconegut, que Ràdio Nacional d'Espanya va enviar un nombrós equip per captar el so de… ¡les més de 700 aus exòtiques que hi havia! Al marge, per a Ràdio Nacional ens vam encarregar de la transmissió específica dels partits de tennis José Antonio Fernández Abajo, el mestre Matías Prats i jo mateix. Llavors a Espanya ja teníem televisió però no es van poder emetre els partits -com passaria dos anys més tard- perquè encara no hi havia satèl·lits.

L'equip espanyol el componien Manolo Santana, Joan Gisbert, José Luis Arilla i Juan Manuel Couder, amb Jaime Bartrolí com a gran capità. Kurt Nielsen ens va acompanyar com a entrenador i també el doctor Mario Cabanes.

A AQUELLA PRIMERA i històrica final s'hi va arribar després de set eliminatòries prèvies en un estiu d'èxits continuats en què, justament, es va qualificar de «pista talismà» la central del RC Tenis Barcelona-1899, en què es va eliminar Grècia (5-0), Xile (5-0), Alemanya (4-1), Txecoslovàquia (4-1) a Praga, Sud-àfrica (4-1) una altra vegada a Barcelona, i a la semifinal Interzones el poderós equip dels Estats Units (4-1), en una eliminatòria vibrant, espectacular, que va tenir tot el país en expectació, perquè aquí, sense satèl·lit, sí que se seguien els partits a través de TVE i la veu inconfusible del meu amic Juan José Castillo i el seu entranyable «entró, entró…». Santana i Lis Arilla, després del triomf en el doble, van sortir de la pista portats pel públic a collibè davant l'entusiasme enfervorit de tot el país.

Tots dos havien donat el punt decisiu, el tercer, després de perdre els dos primers sets i remuntar un 5-2 en el cinquè i decisiu que van guanyar 13-11 a un equip que va arribar segur de la seva victòria a Barcelona, amb un intimidatori Pancho González, extennista i entrenador dels americans, que va vaticinar un 0-5. Va ser una victòria impressionant però també política davant la poderosa potència mundial. Els components de l'equip van ser rebuts i condecorats com a herois per Franco al Pardo.

Després d'aquesta victòria davant els EUA, que va suposar el boom del tennis en un país que llavors tot just comptava amb 800 llicències, a Espanya encara li quedava disputar la final Interzones contra l'Índia, però Juan Antonio Samaranch, llavors delegat d'esports, va negociar que es disputés també a Barcelona i davant l'entusiasme de més de 7.500 espectadors, rècord d'assistència per a l'època. Va vèncer Espanya 3-2. Santana-Arilla van guanyar un doble sensacional, espectacular. Lis, extraordinari i ferm en la volea; Manolo, bàsic. Amb empat a dues victòries, Santana i Ramesh Krishnan van jugar un partit antològic. Del millor que s'ha vist a Barcelona i en Copa Davis. Totes les boles besant les línies, laterals o del fons, de manera inversemblant.

I AIXÍ VAM ARRIBAR A AUSTRÀLIA. L'inèdit. La gran cita. A la portada del meu diari, el dia de la sortida, va aparèixer una foto meva en què, des de dalt de l'escala de l'avió, deia adéu, com qualsevol personatge popular i mediàtic. Titular: Ducamp se'n va a Austràlia. Abans que es permetés l'accés dels altres passatgers, em van acompanyar al Clipper de Pan Am els dirigents de la companyia Stanley F. Bauser i Armando Davan Romano, juntament amb el director de Trànsit de l'aeroport del Prat, senyor Matamoros, que em va donar unes cartes d'ànim dirigides als jugadors espanyols que ja eren a Sydney entrenant-se. M'acompanyaven també dues hostesses, que em van ajudar a acomodar-me a la butaca preferent que jo mateix vaig triar i no paraven de repetir-me: «No es preocupi. No notarà res. Volarà a 900 quilòmetres/hora»«Un passeig».

Va ser un viatge inacabable (¡36 hores! i diverses escales), però bastant còmode. Vam arribar a Syd-ney un diumenge, a primera hora del matí. Ens vam instal·lar a l'hotel Menzis, amb l'equip. De seguida vaig sortir a filmar amb la meva càmera de Súper-8 -és el que hi havia- amb Juan Manuel Couder.

La final començava el 26 de desembre i Samaranch ens va convidar a un emocionant sopar la nit de Nadal. Era una nit de nostàlgia, érem molt lluny de casa i la sorpresa va arribar quan a través de Ràdio Nacional vam poder parlar amb nòvies, amics i familiars que, des de Barcelona, Madrid i altres llocs ens felicitaven i donaven ànims a l'equip. D'aquell sopar recordo el primer plat. Una sopa de color marró i gust fort... ¡De cangur!

I PARLANT DE CANGURS,  l'endemà ens van comvidar a una cacera. Hi vam anar Gisbert i jo. De nit… Ens van donar un rifle, vam arribar a una esplanada enmig del bosc i, situats tots els automòbils en cercle, van il·luminar els pobres cangurs, que s'aixecaven sobre les potes del darrere i oferien un blanc molt fàcil, mostrant les seves àmplies panxes. Confesso que no vaig poder disparar.

La final de la Copa Davis va coincidir amb un altre esdeveniment esportiu. Ens hi va dur Samaranch, que no se'l volia perdre. Ens va portar dalt de la badia de Sydney - l'Òpera encara no existia- a veure la sortida de la regata Sydney-Hobarth. L'espectacle de colors de centenars de vaixells de totes les mides amb les veles desplegades ens va deixar impressionats. Al grup hi havia Santiago Bernabéu, que havia viatjat a Sydney acompanyat de la seva dona, que no va sortir de l'hotel. El president del Reial Madrid en sabia molt poc de tennis, però havia volgut estar al costat de Santana, a qui havia fitxat mesos abans.

Alberto Oliveras, a través del seu programa de la SER Ustedes son formidables, que també va viatjar a Sydney, havia recollit donatius per als desplaçaments d'emigrants espanyols que vivien a Melbourne, Perth, fins i tot Darwin... Va contractar una orquestra que tocava pasdobles des de les grades. Al seu ritme ballaven els espanyols en els moments de descans. Una senyora, ja gran, plorant, em va preguntar: «¿Com està la meva Sòria, senyor…Ja no la tornaré a veure». Van arribar amb una gran pancarta en què es podia llegir «Aúpa, machos… Comeros el canguro».

PURA UTOPIA... No hi va haver gaire a fer davant el poderós equip australià. Santana va tenir opcions en el primer partit davant Fred Stolle, a qui va arribar a dominar per dos sets a zero, però finalment es va ensorrar, exhaust per la calor de l'estiu australià -més de 40 graus-, i va acabar cedint en cinc sets i 60 games. Roy Emerson va rematar la primera jornada davant Gisbert per col·locar el 2-0. I el dissabte els joves debutants John Newcombe i Toni Roche van guanyar el doble a Santana i Arilla, en quatre mànegues, per sentenciar la final. En l'última jornada, Stolle va sumar el quart punt davant Gisbert i Santana va donar l'únic punt a Espanya al derrotar Emerson, 15-13, en el quart set. Una victòria que li va permetre convertir-se aquell any en el número u a la classificació mundial.

Tot i la derrota, el públic espanyol va saltar a la pista i va passejar a collibè Santana. «Ens heu posat les coses molt difícils», va reconèixer el mateix Emerson. Ningú s'ho esperava. Els tennistes espanyols eren tan desconeguts que dies abans de començar la final la premsa la va presentar amb una imatge que va donar la volta al món en què es podia veure Gisbert, amb una montera, que «torejava» un Lis Arilla que simulava unes banyes amb els dits. Dos anys després aquell equip, ja més conegut, tornaria a Austràlia per disputar un altre cop la Challenge Round, amb un jove Manuel Orantes en lloc de Couder. Tampoc van guanyar l'enciamera, però van ser la llavor que va transformar aquest esport a Espanya i que 35 anys després, el 2000, al Palau Sant Jordi de Barcelona, de nou davant Austràlia, va poder conquistar la Copa Davis per primer cop.