L'abrupte final de la dama de ferro

Aquell dimecres, Margaret Thatcher va fer gala de la seva habitual determinació i amb la llengua esmolada que la caracteritzava va anunciar la seva voluntat de seguir en la carrera per renovar el lideratge del Partit Conservador, de «lluitar i lluitar fins a guanyar». S'acabava de produir una primera votació. L'havia guanyat, però no va aconseguir una majoria suficient. No hi va haver segona votació. El dijous 22, a les 9.30 hores -havien passat menys de 24 hores de l'anunci-, Downing Street va informar que la primera ministra dimitia. El consell de ministres havia sigut informat. La reina va rebre Thatcher al palau de Buckingham cap al migdia. L'encara primera ministra portava un dels seus vestits jaqueta blaus -el color dels tories- que es posava en les ocasions solemnes, i lluïa les sempre presents perles en forma de collaret i arracades. La laca mantenia al seu lloc tots i cada un dels cabells que en un temps llunyà havien sigut rossos.

No havia perdut el somriure que sempre semblava fals. Margaret Thatcher no el va perdre en públic, però la dama de ferro acabava de ser apunyalada per l'esquena pels barons del seu propi partit. Havia guanyat tres eleccions legislatives consecutives. Feia ni més ni menys que 11 anys que estava en el poder i aquesta dada la convertia en el cap de Govern de més llarga durada al Regne Unit durant tot el segle XX. No obstant, aquestes contundents credencials no van servir per salvar-la.

Margaret Thatcher s'havia convertit en un llast feixuc per al Partit Conservador. La seva impopularitat era creixent. L'oposició, el Partit Laborista, semblava finalment recuperar-se de la monumental pallissa política que la dama de ferro li havia donat a partir del 1978. Aixi doncs, s'havien de salvar els mobles dels tories. Els barons conservadors van recórrer a la tècnica habitual en aquests casos en el partit, una tècnica que en el passat ja havia donat excel·lents resultats quan es van haver de treure del mig políticament Stanley Baldwin, Neville Chamberlain o Anthony Eden.

QUI A ESPASA MATA... La tècnica tan poc democràtica i tan palatina de canviar de líder sense escrutini ampli del partit també l'havia utilitzat la mateixa dama de ferro per defenestrar el seu antecessor tory, Edward Heath, i aconseguir la direcció conservadora i d'allà, al número 10 de Downing Street. L'odi que es tenien era absolutament indescriptible.

A Maggie, com se la coneixia popularment, la van enfonsar fonamentalment dues qüestions. En termes de política interior, un impost arbitrari i inic anomenat poll tax. Era una taxa plana per la qual pagava el mateix un escombriaire que visqués en un barri degradat que un aristòcrata amb residència a l'elegant Mayfair londinenc.

La iniquitat de l'impost introduït el 1989 (Escòcia) i 1990 (Anglaterra i Gal·les) va fer sortir als carrers milers i milers de persones en les manifestacions més multitudinàries registrades en els llargs anys del seu Govern. Els comentaristes, però sobretot els polítics del seu partit, es preguntaven com era possible que una líder que havia demostrat tenir tan bon olfacte en la defensa populista de la classe mitjana i en l'apropiació fins i tot del vot de les classes populars, tradicionalment inclinades cap als laboristes, adoptava una mesura que destruïa tota aquella feina i va fer que perdés aquella massa electoral.

SEMPRE EUROPA La segona causa de la seva defenestració va ser Europa. Thatcher creia en el llavors anomenat Mercat Comú i l'havia defensat, però el que no podia acceptar era la seva conversió en una cosa que anés més enllà d'un simple mercat. Fins llavors no se la podia acusar de deslleialtat a la construcció d'Europa, però la línia vermella que Thatcher s'havia imposat i no estava disposada a traspassar era la unió política i monetària (25 anys després, el Partit Conservador a penes s'ha mogut d'aquella postura). Al Consell Europeu de Roma, l'octubre del 1990, quan les dagues ja s'estaven afilant, el Regne Unit va aparèixer sol, aïllat. Thatcher es va quedar sense aliats. Allò va ser la gota que faltava. Els proeuropeistes del seu gabinet, que eren bastants, van veure arribada l'hora d'actuar com, efectivament, així va ser.

LÍDER INFLEXIBLE A Maggie li va fallar la seva arrogància, la seva absoluta seguretat que sempre tenia raó quan tot indicava que s'estava equivocant. No es va voler adonar que no només perjudicava el seu partit sinó tot el país. Havia sigut una líder inflexible. Ara la duresa, el convenciment absolut que sempre tenia raó, la va allunyar de la gent. Havia perdut el contacte amb la realitat tancada al seu castell de certeses absolutes, de saber-se en possessió de la veritat.

Hi havia un altre element que també va marcar el final del seu regnat a Downing Street. El món estava canviant. La seva parella a l'escenari mundial, Ronald Reagan, amb qui va implantar la revolució neoliberal que avui seguim patint, ja no hi era. La caiguda del comunisme obria una nova era i els líders de la guerra freda havien perdut el seu paper.

Anys enrere, Margaret Thatcher havia descobert un tal Mikhaïl Gorbatxov, llavors encara a la segona fila de la nomenklatura soviètica durant una visita d'aquest a Londres. A Maggie li va agradar. Va veure en ell a una nova generació de dirigents comunistes i va considerar que amb ell s'hi podia tractar. No obstant, caigut el mur, la líder conservadora no va saber entendre que el que estava apareixent a l'escenari polític mundial era un món diferent, fins i tot per definir, però on ja no hi hauria els dos blocs. I els dirigents del passat tampoc tindrien un lloc a ocupar.

MAGGIE VA CONTINUAR a Downing Street sis dies més des del fatídic 22 de novembre, fins que el Partit va elegir el seu nou líder. El dia 28 va sortir del que havia sigut la seva residència durant 11 anys. Ja no portava vestit jaqueta blau. Va aparèixer a la porta amb un tailleur color bordeus amb el coll de la jaqueta de vellut del mateix color. Això sí, perles i laca al seu lloc. Va fer una declaració davant la porta que acabava de travessar per última vegada. Va començar amb el «Dames i cavallers» de rigor i al dir cavallers se li va trencar lleugerament la veu, però es va reposar immediatament.

Les llàgrimes, molt poques, van aparèixer quan ja estava al costat del seu lleial marit, Dennis Thatcher, al cotxe que els portaria fins a casa seva, al barri londinenc de Finchley, circumscripció que va representar al Parlament des del 1959 fins al 1992. Era la segona vegada que els britànics veien llàgrimes en aquells ulls blaus d'acer de la seva primera ministra. L'altra ocasió havia sigut quan el seu fill Mark es va perdre al desert africà durant el ral·li París-Dakar.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

En una entrevista concedida el juny del 1991, set mesos després de la seva defenestració, va aparèixer amb un mocador a la mà eixugant-se les llàgrimes que li brotaven quan recordava aquells dies de la traïció. Explicava amb cert orgull que durant aquells nefastos sis dies en què va haver de seguir a Downing Street quan sabia que tots, o gairebé tots, els que l'envoltaven l'havien apunyalat, havia aguantat el tipus, tant al Gabinet com a a la Cambra dels Diputats o davant la premsa o en públic. Aquelles llàgrimes arribaven massa tard. Aquesta manifestació d'humanitat ja no servia, ni a ella ni al país.

ESCÀS VALOR ESTÈTIC Ha passat un quart de segle des d'aquells esdeveniments i dos anys i mig de la seva mort, però la figura de Margaret Thatcher segueix polaritzant la societat britànica. L'última té a veure amb el seu armari, que els seus fills Carol i Mark posen a la venda. Aquest desembre Christie's subhastarà el seu vestuari i els seus accessoris repartits en 350 lots. El Museu Victoria & Albert, amb una àmplia secció dedicada al disseny i a la moda, va dir no estar interessat en peces d'escàs valor estètic, cosa que va provocar una gran polèmica més política que artística.