Així em vaig fer terrorista

Després de convertir-me a l'islam, al meu cor només sentia pau i gratitud. L'atzar, o Al·là, com jo pensava llavors, havia volgut que caigués en les meves mans un llibre sobre la vida de Mahoma a la biblioteca pública del meu poble, Korsor, situat a l'illa que separa Dinamarca de Suècia, i aquella lectura m'havia allunyat de tots els anys de pallisses a mans del meu padrastre, baralles amb bandes juvenils, drogues, reformatoris i presons que havia conegut fins llavors.

Però sobretot estava agraït a aquella comunitat musulmana que em va acollir com un membre més de la seva família. Aquell era jo el 1997: un jove de 21 anys que de sobte descobria una religió que li permetia perdonar-se a si mateix els pecats de la seva vida anterior i li aportava una nova identitat. Amb gran alegria vaig deixar de ser Morten per començar a dir-me Murad i vaig abraçar aquells germans musulmans que em donaven l'afecte que ningú fins aleshores m'havia ofert.

Ara hi penso i veig que es van aprofitar de la meva debilitat. Jo era el candidat perfecte per ser captat per aquells tipus amb barba que parlaven del paradís que m'esperava en l'altra vida si em comportava com un bon creient. Ni tenia arrelament en la cultura del meu país, ni sentia que ningú del meu entorn m'estimés. Tampoc arrossegava un passat digne d'orgull. En canvi, l'islam donava un sentit a la meva vida, em permetia rentar la meva consciència i els meus germans es preocupaven per mi i feien que em sentís important.

En aquella situació, no és difícil entendre que al cap de pocs mesos em traslladés a una comunitat islamista integrista d'Anglaterra per seguir aprofundint en la meva fe religiosa i que poc després marxés a viure al Iemen per seguir acostant-me a Al·là. Em movia la fe dels conversos, un foc difícil d'apagar quan ha sigut encès.

Quan me'n vaig adonar era un gihadista radical i em feia amb els principals líders d'Al-Qaida a la península aràbiga. Sentia un intens odi contra tothom que no fos musulmà, inclosa la meva família, atès que això era el que m'havien ensenyat. El gihad no té cap més meta que imposar-se en tot el planeta com a única religió verdadera. Per complir aquesta missió, jo estava disposat a matar i morir per Al·là.

Al final no em van deixar ser un màrtir, i aquesta prohibició em va causar una frustració que em va obrir els ulls i vaig descobrir que tot el que m'havien explicat era un engany. Dolgut, vaig decidir convertir-me en espia per al servei secret danès. Però sé que el meu cas és inusual. Per qui abraça l'islam com jo el vaig abraçar, que és com l'estan abraçant tants joves europeus avui dia, no és fàcil sortir-ne.

Notícies relacionades

Alejandro Suárez Sánchez-Ocaña: «En cinc anys tindrem un ensurt pitjor que el de París»

Com és l'enemic

Veig més fàcil evitar l'entrada en l'islamisme que promoure'n l'abandonament. Perquè no hi hagi més Morten Storm, és necessari que a Europa recuperem la nostra identitat i tornem a donar importància a valors com la família i l'atenció a les persones amb problemes, que és del que s'aprofiten els extremistes. Si a mi m'haguessin cuidat, si m'haguessin escoltat, mai hauria fet el pas de fer-me gihadista. 

Transcripció: Juan Fernández