Tot va començar a la parròquia

Tot va començar a la barcelonina parròquia de Sant Josep Oriol, on uns fantàstics monitors que es deien Mercè Poal, Jordi Millà i Manuel Pousa (avui, Pare Manel) dedicaven els seus 25 anys a acompanyar un grapat d'adolescents mig cristians mig comunistes a anar entrant en això que s'acostuma a anomenar la vida adulta. Va ser la Mercè qui em va fer escoltar per primera vegada Leonard Cohen, en Jordi, Jobim i Manzanero, i va ser amb en Manel amb qui em vaig confessar per última vegada, a altes hores, a la discoteca La Lechuza del carrer de Tuset. Em va absoldre.

Cadascun de nosaltres combatia el franquisme com podia: escrivint versos coixos de síl·labes, maltocant la guitarra, enamorant-se i fins i tot fent teatre. I per mostrar totes aquestes habilitats vam muntar un festival de final de curs i hi vam invitar com a estrelles convidades Ovidi Montllor i el Tricicle; no l'extraordinari trio de mims que tots coneixem, sinó el grup musical que formaven els germans Frederic, Àlvar i Ignasi Roda. Crec que va ser el poeta Joan Oliver qui va considerar que amb aquest triple cognom no els cabia un altre nom artístic. Els tres germans compatibilitzaven la seva tasca musical amb el Nou Grup de Teatre Universitari (NGTU), del qual en Frederic era líder indiscutit.

Em vaig passar un parell d'anys sent el benjamí i pitjor actor (¡Xavier Vidal-Folch i Césareo Rodríguez Aguilera eren uns cracs escènics!) d'aquella troupe d'esquerrans lectors de Luckács, consumats folladors i olímpics llançadors de còctels, ara Molotov, ara gintònics. La companyia, experta en textos d'Alexandre Ballester, va durar el que va durar, no sense abans realitzar una inoblidable gira d'estiu per tot Catalunya dormint a casa de la gent que poc abans havia aplaudit el nostre combatiu i audaç teatre.

una vegada dissolt l'NGTU, la simpatiquíssima Marta Mas -filla del president d'un famós club de bàsquet català-, l'inclassificable Quico Romeu i un servidor vam decidir seguir reunint-nos, una altra vegada a l'empara de Sant Josep Oriol, per portar a terme algun tímid projecte. El text escollit va ser Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos, un llibre de poemes de Rafael Alberti en homenatge als còmics del cine mut. Vaig conèixer en el meu primer any a l'Autònoma de Bellaterra dues persones també fonamentals per al futur del grup, encara anònim: Josep Parramon i Ferran Toutain. El bateig va tenir lloc, després d'àrdues discussions i esbojarrades propostes, al bar Guitó de Gran Via cantonada amb Villarroel; allà vam decidir que la criatura es diria Dagoll Dagom, paraules que el que subscriu utilitzava en la seva primera infantesa per reclamar llapis de colors, maquinetes de fer punta, paper per dibuixar o gomes per esborrar.

la presentació en societat va tenir lloc fa uns 40 anys a la Sala Míriam, de la Diagonal, no sense abans haver hagut de vèncer algunes dificultats, com el permís d'Alberti, a qui vaig trucar per telèfon, a moltes pulsacions per minut, com qui parla amb Déu o Lenin. Rafael va ser exquisit, i fins i tot ens va convidar a visitar-lo a Roma quan ens vingués de gust; de la trobada no en guardo cap fotografia perquè el burro del meu amic Joan Barril ni la seva màquina de fotografiar no van voler pujar a la trobada amb el de la generació del 27: els resultava pura mitomania.

L'espectacle va agradar a qui havia d'agradar, i fins i tot el crític Celestí Martí Farreras -gran amic del meu pare, tot s'ha de dir- va publicar una laudatòria ressenya a la premsa. A la universitat no entenien per què, al triar Alberti, no vam optar per la seva poesia més combativa i alguns ens van titllar de reaccionaris. Tampoc va agradar als de la resistent llibreria Públia que els demanéssim mostrar el nostre cartell castellà al seu aparador, i allà vaig sentir per primera vegada la paraula botifler. La nit de l'estrena va esclatar, a mitja funció, un llarguíssim i inesperat aplaudiment: els llibres de colors de Harold Lloyd, estudiante havien caigut a terra formant, per pur atzar la bandera republicana. Coses de l'època.

l'acabada d'inaugurar Sala Villarroel, annexa a la parròquia abans citada, ens va oferir programar el muntatge algunes setmanes. Recordo un bolo a la sala d'actes de l'Hospital Psiquiàtric de Sant Boi en què un dels interns, al veure'ns descarregar de la camioneta el nostre mínim decorat -la lluna de Charlot era una capsa d'ensaïmades forrada de paper de plata- ens va preguntar: «¿Ja heu portat tots els instruments per fer-nos riure?».

La bona resposta davant el nostre espectacle ens va encoratjar, i vam decidir preparar el segon: un muntatge sobre la poesia i prosa de Joan Salvat-Papasseit que va portar per títol Nocturn per a acordió, estrenat -malgrat que cap de nosaltres no havia assistit mai a una sola classe de teatre- a l'Institut del Teatre del carrer de Sant Pere més Baix. Nocturn… va ser una superproducció de tot a 100 i molta generositat per part de celebradíssims creadors a qui devíem caure simpàtics: Ramon Muntaner i Lluís Llach van posar música a alguns poemes, Joan Pere Viladecans va pintar un magnífic cartell (que vam haver de vendre, per recuperar pèrdues per 20.000 de l'època) i fins i tot el poeta J.V. Foix ens va reescriure a mà i va firmar un antic poema seu dedicat a Papasseit per al programa de l'espectacle. En l'elenc hi figuraven l'avui cineasta Rosa Vergés, l'actriu Carme Callol, el filòleg Toutain, la multitraduïda autora de llibres infantils Àngels Navarro, Montse Mascaró, Eduard Domingo, Josep Parramon… Quedi per a la petita història de l'erotisme local que dues de les nostres actrius van ser les pioneres, amb Franco encara viu, del topless escènic català. ¡Reclamo, a 40 anys vista, la Creu de Sant Jordi per a elles!

I després va arribar No hablaré en clase, una crítica a l'escola franquista que vam firmar conjuntament Josep Parramon i jo, i que la censura va ratllar en vermell. Vam enviar als diaris una esquela exquisidament dissenyada i presidida per una creu

-que van publicar gratuïtament- en què comunicàvem la defunció del nonat muntatge i que la seu mortuòria era el Ministeri d'Informació i Turisme de Fraga Iribarne.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

al caP d'UNS QUANTS mesos vam poder estrenar, amb la presència de Pepe Rubianes entre els actors. Li vam oferir estar amb nosaltres i ens va dir que li agradaria, però que les seves classes, el partit i la vida conjugal l'ocupaven molt més de les 24 hores del dia. Al final, al dir-li que només el representaríem un cap de setmana a L'Aliança del Poblenou, va acceptar. Crec que No hablaré en clase va arribar a les 300 representacions. Després va venir el miracle d'Antaviana, però ja és un altre tema.

Quan ara llegeixo o sento Dagoll Dagom ja no penso en els meus llapis infantils, però sí en els pits pioners de l'Àngels i de l'Aurora, en la nit en blanc a casa de la Vergés descobrint Brel, en Josep Parramón cridant-me indignat: «Però… ¿tu no coneixes Jaime Gil de Biedma?». I en la dentadura divertidíssima, valenta i atea del Rubianes cagant-se en tot, fins i tot en la nostàlgia.