Cimera del Clima: una cita dissenyada per forçar els gegants econòmics a actuar

La primera aparició pública de Greta Thunberg es va produir fa un any amb un discurs tenyit de timidesa que va passar desapercebut per a molts a la Cimera del Clima de Katowice (Polònia). Dotze mesos després, a les portes de la cimera de Madrid, el món està pendent de les vicissituds del viatge en catamarà amb què l’adolescent sueca intenta creuar l’Atlàntic sense contribuir a les altíssimes emissions dels vols comercials. Greta Thunberg ha accentuat la gravetat de la seva indignació en aquest lapse de temps i el món també. El seu dur missatge ha calat amb mobilitzacions als carrers de tot el planeta.

La idea que se’ns acaba el temps d’actuació per salvar el planeta ha calat a la societat i està sent certificada per cada vegada més informes científics i pelsprimers efectes palpables de la crisi climàtica. Entre la COP24 i la 25, el nord i el centre d’Europa han patit unes elevades temperatures de rècord, l’Amazònia i Sibèria han cremat com mai i les inundacions s’han encebat al litoral mediterrani.

Els països es rendeixen

¿Què fan mentrestant els governs dels països? «Rendir-se», va dir divendres a Madrid Fatih Birol. No és un qualsevol. És el director de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE). Començar a canviar aquesta indiferència per l’acció és la principal tasca que s’han marcat els líders de la cimera de la capital espanyola. L’ONU, Xile, que presideix les sessions, i Espanya, que ha organitzat la cita, pressionaran sobretot les grans economies perquè facin realitat els seus compromisos actuals de reducció d’emissions i comencin a marcar-se metes més ambicioses per al 2030 que permetin complir l’Acord de París del 2015.

A la capital francesa es va acordar limitar l’augment de temperatura a «menys de 2 ºC» i, en la mesura possible, a un 1,5 ºC respecte de l’època preindustrial. Ara anem ja per l’1,1 ºC i pujant. Un dels punts febles del pacte és el seu caràcter voluntari. Cada país fixa el seu nivell de reducció d’emissions. La suma de totes ha de donar per resultat el compliment dels objectius. No hi va haver acord per imposar les reduccions des de dalt.

L’últim informe sobre la bretxa d’emissions (la diferència entre el que marquen els plans actuals dels països i el que s’hauria de fer) ha posat en evidència que el que hi ha sobre la taula es queda cada vegada més curt davant de l’augment de la concentració de gasos amb efecte hivernacle a l’atmosfera. La temperatura pujaria a 3,2 ºC si no es modifica res.

Rumb a Glasgow 

El 2015, tots els països van entregar el seu full ruta i fins a l’any que ve no estan obligats a actualitzar-la. El termini acaba a la cimera que tindrà lloc a Glasgow el desembre com a data límit, però l’ONU és conscient que si en aquesta cimera no s’enfila el rumb adequat, la capital escocesa pot ser l’escenari d’un fiasco.

El secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, s’ha mostrat aquest diumenge esperançat que els grans donin a Madrid «senyals que es comprometran». Senyals que, segons el mandatari, podrien consistir a acceptar compromisos parcials: «Posar data al final a les centrals de carbó, liquidar les subvencions als combustibles fòssils o posar un preu al carboni, passos concrets que indiquin que a Glasgow es comprometran per la neutralitat climàtica el 2050».

La llista negra

No serà fàcil. L’inici de la retirada dels Estats Units de l’Acord de París ha alentit les decisions d’altres. Esperen a comprovar si no hi ha relleu a la Casa Blanca, abans que la retirada es faci efectiva el novembre de l’any que ve. El cas més greu és el de la Xina, el primer emissor. Després d’uns anys impulsant les renovables i l’electrificació de l’automòbil s’ha llançat a construir centrals de carbó com si la fi del món fos demà. Els seus dirigents esgrimeixen la guerra comercial amb Trump per justificar aquesta marxa enrere. Altres casos sumits en la indefinició sónl’Índia, Rússia i el Japó, mentre que el Brasil de Bolsonaro i Austràlia s’han unit al front negacionista.

Tampoc ajuda que amb prou feines vagin a la cimera dirigents polítics de primera fila mundial. La figura més rellevant serà la presidenta del Congrés nord-americà, Nancy Pelosi. Tota una icona de l’antitrumpisme des que va iniciar l’‘impeachment’. També estarà la plana major de les institucions comunitàries. L’improvisat canvi de seu forçat per la crisi social de Xile brinda a Europa la possibilitat de reforçar el seu paper de lideratge climàtic.

El lideratge de la UE

En el passat la UE ha fet els seus deures. Arribarà al 2020 amb una reducció d’emissions del 23% respecte de 1990, tres punts més del que s’havia compromès als pactes de Kyoto. El seu compromís per al 2030 és assolir el 40%, però podria oferir ampliar-lo fins i tot fins al 55% si altres grans economies eleven la seva ambició.

Després de la declaració d’«emergència climàtica» per l’Europarlament, el Consell Europeu podria aprovar al final de la cimera (13 de desembre) l’objectiu d’assolir la neutralitat climàtica el 2050. La nova presidenta de la Comissió, Ursula Von der Leyen, presentarà a Brussel·les el seu Acord Verd (New Green Deal) el dia 11, el mateix que en la cimera se celebrarà un ‘superdimecres’ de l’ambició climàtica.

Aliança per l’ambició 

Notícies relacionades

8 races de gats sense pèl

Aliments tòxics per als gossos: quins són perillosos i riscos

Els integrants del’Aliança per l’Ambició Climàtica, nascuda el setembre a Nova York amb 67 estats, entre ells Espanya, presentaran en aquella jornada noves adhesions a països, empreses i regions que es comprometran a augmentar la seva ambició en els plans que presentin l’any quew ve i a assolir la neutralitat del carboni el 2050.

Seran senyals clau per empènyer les grans economies. Com la mobilització dels carrers. Una gran manifestació recorrerà el centre de Madrid el Dia de la Constitució, probablement amb Greta Thunberg al capdavant, convertida en el símbol de la resistència climàtica. S’haurà de veure fins a quin punt fan efecte en els gegants de la contaminació.