La memòria contrahegemònica d’una ciutat: ¿Com sona realment Mataró?

Segurament mai t’havies parat a pensar com sona la teva ciutat, quins són els sons que defineixen la memòria col·lectiva d’un espai determinat, en aquest cas, la ciutat de Mataró, capital del Maresme. Amb un auricular sempre a l’orella es fa complicat reconèixer el so que distingeix la teva ciutat de les poblacions veïnes, d’Argentona o de Llavaneres. El respirar de les onades del mar Mediterrani, de les platges mataronines al Callao, a Sant Simó o al Varador, és el primer so que s’escolta a l’exposició Mataró, de Mancos a Djembereng. Paisatge sonor d’una ciutat. És aquest element primitiu i natural de la ciutat, que ha estat sempre allà, fins i tot abans de la concepció de la ciutat moderna, en temps d’Iluro quan els romans venien a buscar el bon vi de la comarca. 

Des d’unes improvisades grades de fusta clara amb coixins, un s’acomoda per escoltar, a través de sis altaveus distribuïts per tota la sala, la identitat d’una ciutat: les festivitats, les músiques tradicionals, els grans actes culturals, el rum-rum de les últimes manifestacions polítiques. Però, Mataró també és, i així queda retratat a la mostra, el so del camió de les escombraries que circula pel carrer passada la mitjanit, les energies matineres dels mercats, els sons dissidents que surten a la nit quan la ciutat va a dormir o l’arribada de la R-1 direcció Barcelona a l’estació de trens.

El viatge per la ciutat, després d’hora i mitjana de registres sonors, acaba amb un monòleg de la veterana activista feminista Montse Álvarez, víctima de maltractaments masclistes que utilitza el teatre per explicar la seva realitat i perquè, amb el seu relat, altres no hagin de viure el que va patir. El primer punt, les onades repicant les platges de Mataró, i l’últim, la veu d’una supervivent de la violència masclista, culminen un viatge a la contemporaneïtat de la nostra època, a una nova memòria col·lectiva que canvia quan passen els anys, adaptant-se al context social.

El resultat és fruit d’un extens treball durant cinc anys de l’Associació Mapasonor, que, mitjançant criteris etnomusicològics i antropològics, aconsegueix recórrer una ciutat i les seves respectives sensibilitats culturals, socials, religioses i identitàries, afegint als sons emblemàtics aquestes veus situades als marges; uns marges que algú ha dibuixat perquè siguin això, marges.

Contra el discurs oficialista

Mancos, poblet peruà. Djembereng, població del Senegal. Perquè Mataró també és això: la unió de diferents arrels en una de sola, que pot ser interpretada de formes molt diferents. Sàgar Malé, fundador de l’Asssociació Mapasonor, sabia des del principi quin Mataró volien retratar: «Volíem plantejar una experiència sonora, però que, des de la perspectiva de Mapasonor, sempre té un contingut basat en la diversitat cultural. No ens volem centrar en la Mataró hegemònica, situada al centre.»

Així, l’exposició es presenta com un combat contra el discurs oficialista, obrint la possibilitat d’explicar, des de la mateixa institució, una nova Mataró, lluny dels grans noms i cognoms que representen la ciutat i que sempre han parlat en nom seu, obviant una majoria silenciosa i treballadora que construïa la Mataró de i per a tothom.

–¿Qui és el responsable de la construcció d’aquest discurs allunyat de la realitat?

«Dir que hi ha un sol responsable seria simplificar la història», diu Malé. «L’hegemonia algú la controla, però també algú la legitima. Mataró té un centralisme molt fort de la seva cultura predominant. Ningú s’ha oposat que tinguem les mesquites apartades en un polígon als afores. D’alguna manera, tots en som responsables, tot i que, evidentment, com a organització d’esquerres, assenyalem els mecanismes de poder i volem crear un discurs contrahegemònic», segueix.  

I d’aquí neix una mica la intenció de la segona part de l’exposició, formada per un conjunt de relats de vida, que, mitjançant entrevistes realitzades a persones de diferents procedències i de diferents barris, conformen «un ‘collage’ de veus de la ciutat».

I de cada barri, un poble

El barri de Rocafonda de Mataró no és el mateix que el de la Llàntia o el de Peramàs. Cada barri, tot i que els separin escassos carrers de diferència, s’ha muntat la seva festa popular, les seves tradicions i el seu petit «poble», com diu Mickey de los Reyes, activista de la Llàntia, en una de les entrevistes, que reconeix que allà es coneixen tots perquè són «una família».

Després d’escoltar les diverses converses, fa la sensació que cada barri de la ciutat té la seva pròpia sonoritat. ¿Té sentit Mataró, com un ens global, o té sentit cada barri pel seu compte? ¿Quin Mataró s’hauria de construir davant el relat hegemònic?

«De Mataró m’agrada que és una ciutat relativament assequible, on encara hi ha una relació personal relativament pròxima i real», relata Ramon Salicrú, mestre i activista popular de la ciutat en una de les entrevistes. «Jo no conec tot Mataró, però conec gent de tota Mataró. La meva gran idea és construir una sola Mataró. No sé si m’entens... No una Mataró diferenciada, una Mataró única en el bon sentit de la paraula, no uniformitzada i feta amb un motllo», afegeix.

El que Mataró va ser

No deixa de ser una paradoxa que l’exposició es trobi a Can Marfà, un espai de commemoració al que Mataró va ser, i ja no ha tornat ser després de la crisi del 2008, amb referència al sector tèxtil. Un sector que ha donat sentit i identitat a la ciutat i que just en aquest edifici es va ubicar una de les naus més importants d’Espanya de gènere de punt, que d’algun temps ençà rememora aquells anys amb l’exposició Mataró, capital del gènere de punt.

Es troba a faltar, potser, a la mostra temporal Mataró: de Mancos a Djembereng el so de les màquines teixidores a tot drap, perquè el valor de la mostra només té sentit rememorant un passat que, sense sacralitzar-lo ni menysprear-lo, explica el que som avui, que no és poc. 

Notícies relacionades

Adif adjudica la redacció del projecte de remodelació de l’estació de tren de Mataró

Un incendi afecta un edifici de cinc plantes a Mataró

Can Marfà acull l’exposició sonora des del 9 d’octubre passat i es pot visitar fins a l’11 d’abril.

Més notícies de Mataró a l’edició local d’EL PERIÓDICO