Anar al contingut

UNA història de LES CORTS... l'Institut Frenopàtic

On la bogeria va passar a ser una malaltia

El manicomi, creat el 1863 per Tomàs Dolsa, va seguir la via rupturista de la psiquiatria

INMA SANTOS HERRERA
BARCELONA

Llunàtic, pertorbat, irreflexiu, alienat, desequilibrat… En definitiva, boig. Durant segles, qualsevol d'aquests adjectius va servir per referir-se en sentit despectiu als malalts mentals. Avui, el ressò de tots ells es repeteix com un mantra des d'un racó de les Corts, on una institució va lluitar per la dignitat dels que van portar penjada aquella etiqueta despectiva: l'Institut Frenopàtic.

A l'avinguda de Carles III, a l'ombra de l'imponent edifici que alberga la clínica Dexeus, entrant pel carrer de Mejía Lequerica, emergeix l'antic edifici del frenopàtic. O el que en queda: una façana d'uns 120 metres de llarg. La institució -ubicada inicialment a Gràcia- va ser fundada el 1863 pel metge alienista Tomàs Dolsa Ricart (1819-1909) i el seu gendre, Pau Llorach Malet, en un període en què es van iniciar una sèrie de canvis en la concepció del malalt mental. Fins a la segona meitat del segle XIX, el boig no rebia comprensió social i estava condemnat a l'aïllament. El frenopàtic de Dolsa i Llorach, no obstant, es va crear a l'abric de les tendències psiquiàtriques europees més progressistes, que consideraven el boig un malalt amb possible curació.

Els dos metges van firmar el 24 d'agost de 1867 l'escriptura de compra d'un terreny de tres hectàrees a les Corts, on es van traslladar. Entre el 1872 i el 1873, amb un projecte de l'arquitecte August Font i Carreras, es van construir les dependències. El que queda de l'edifici és només una ombra del que va ser el centre -de la finca original, l'any 2000 ja només en quedaven 19.000 metres- però revela l'aspecte exterior auster del centre. Encara es pot intuir l'espai que ocupaven el pavelló dels homes i el de les dones, separats per la capella central. Però ni rastre de la zona aïllada per als furiosos reconvertida en l'última etapa en el club Bonanza, un local social per a pacients. Tampoc no queda res dels immensos jardins.

«L'edifici no tenia valor arquitectònic, però sí històric. El frenopàtic va suposar una ruptura, un abans i un després de la pràctica psiquiàtrica», defensa Lluís M. Bou, historiador i autor del llibre El Frenopàtic de les Corts: història d'un centre de salut mental. Mèdicament, el centre tenia unes instal·lacions modèliques i avançades, lluny de les institucions de l'època. «Els manicomis a Espanya són, d'entre els dels pobles civilitzats, els pitjors de tots […]», denunciava Llorach en l'article Manicomios en España, publicat per El Siglo Médico, el 1862.

«Dolsa era un metge eminent, però també va tenir visió de negoci», apunta Bou. De fet, va crear una institució privada a la qual només tenien accés les classes socials acomodades perquè només elles s'ho podien permetre. «Hi havia pacients de primera, de segona i de tercera classe», detalla Bou, que pagaven al mes 180, 125 i 90 pessetes de les de llavors. En qualsevol cas, aquest caràcter privat li va permetre portar a terme les tècniques més avançades en psiquiatria. «El centre va tenir un taller fotogràfic on s'estudiava la relació entre les malalties i la forma del crani», explica Bou. Aquella filosofia d'investigació i aplicació de les més modernes teràpies es va mantenir al centre, la titularitat del qual va passar de pares a fills fins que va tancar, a finals del 2000. Aquell any, Montserrat Bernat Matheu, néta de Tomás Dolsa i última gerent, va tancar definitivament 140 anys d'història. Del frenopàtic només en queda la façana, un símbol de la fràgil línia entre la bogeria... i el seny.

0 Comentaris
cargando