Bruna Cusí: «Després de guanyar el Goya em vaig sentir perduda»

-La pandèmia ha caigut just en el seu punt de maduresa.

-Després de guanyar el Goya fa tres anys, em vaig sentir molt perduda. De sobte vaig tenir molta exposició pública, no hi estava acostumada i em vaig espantar una mica.

¿Per què?

-No tenia sensació de control. Tanta novetat em disparava l’adrenalina i, d’altra banda, temia deixar de tenir els peus a terra. Conec poques persones capaces de disfrutar del que significa l’èxit. La pandèmia m’ha portat calma per resituar-me, entendre qui soc i què vull.

-¿I què vol?

-Entendre que això és una carrera a llarg termini, pensar en projectes més personals, alternar rodatges com el de ‘The alienist’, a escala internacional i en un altre idioma, amb un cine més independent i més pur.

-Tot sembla complir-se. Esculli el momentàs de la seva carrera.

-El rodatge de l’última escena de la meva primera pel·lícula, ‘Ardara’, als penya-segats més alts d’Europa, a Irlanda. Era un dia assolellat, de sobte va caure una tempesta i es va obrir pas un raig de llum. En un instant es van unir la força de la naturalesa i l’artístic. I vaig ser molt conscient que era el que volia fer la resta de la meva vida.

-Va saber molt abans que volia ser actriu.

-Des de petita.

-¿Què diria que l’ha configurat?

-Ser la mitjana de tres germanes –una mica freudià, ¿no?–, que el meu pare [Enric Cusí] fos actor i la meva mare [Carmen Echaniz] fos pintora, respirar un clima de cultura, les pel·lícules que he vist, conèixer Agustí Villaronga [director d’‘Incerta glòria’]...

-Villaronga ha dit: «La Bruna és humana, dolça i llesta». ¿Hi està d’acord? 

-Són qualitats que ell també té.

-Doncs quan fa de dura resulta creïble.

-Això igual és per la meva sang catalanobasca. He vist la duresa.

-¿Cal haver viscut molt per interpretar millor?

-Emily Dickinson va escriure grans poemes tancada. Jo crec en el poder de la imaginació. De petita vaig ser molt imaginativa.

-Tant, que als 3 anys va decidir ser un nen.

-Un nen, no. Volia ser Javier del Pozo, un company d’escola bressol. Vaig mirar de suplantar la seva identitat. El meu ofici té alguna cosa d’això.

-¿Vol ser contínuament una altra?

-¡Ui, no, no! Vull ser jo en diferents situacions. A l’actuar no m’oblido de qui soc. Només que a les actrius de la meva generació se’ns demana un gran nivell de veritat.

¿Existeix la sororitat entre vostès?

«La indústria et condueix a haver de treballar molt l’amistat. Hi ha pocs papers femenins i molt nivell. Jo em considero afortunada: estic envoltada de sororitat.

-Ha treballat amb Dakota Fanning.

-En la sèrie ‘The alienist’. Dakota intimida al principi, perquè és una actriu que treballa des dels 6 anys i al costat de grans directors. Això et col·loca en un lloc una mica diferent.

I una producció de Netflix, a més, ha de ser com jugar la Champions.

-A Budapest vaig veure un nivell de producció altíssim. Per exemple, tot el vestuari que portava el meu personatge estava fet a mida. Això requereix temps i diners. Però no hi ha tanta diferència a nivell interpretatiu.

-La seva autoestima ja està apuntalada, doncs.

-¡I ara! ¡Al contrari! A cada projecte que començo, em sento terriblement insegura. Sento una mica la síndrome de la intrusa: penso que en algun moment descobriran que no ho faig bé.

-No és infreqüent entre els artistes.

-De fet, llegeixo moltes entrevistes a actrius per sentir-me menys sola. Em tranquil·litza saber que Isabelle Huppert diu que cada vegada que surt a l’escenari és com pujar una muntanya. Després estàs actuant i hi ha moments en què disfrutes. He d’aprendre a ser més generosa amb mi mateixa. L’autocontrol no em deixa ser prou lliure.

-Doncs ja ho sembla, lliure. I independent.

-Soc menys independent del que semblo. Necessito la meva família, els meus amics, la meva parella [l’actor Ricardo Gómez].

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

-Una cosa: ¿sona el seu rellotge biològic?

-Estic anant per on he d’anar. I estic molt oberta al futur.