Ambigú selecte

Rambla avall, per 'soleares'

El Tablao Cordobés 'descelebra' el seu 50è aniversari tancat i barrat, però amb les idees molt clares: el flamenc també és cultura

zentauroepp54931738 contra olga merino200916163511

zentauroepp54931738 contra olga merino200916163511

2
Es llegeix en minuts
Olga Merino
Olga Merino

Periodista i escriptora

ver +

Les mans a l’esquena i el morrió al morro. Un passeig per la Rambla gairebé buida, fent temps per la trobada amb María Rosa Pérez Casares, exbailaora i propietària del Tablao Flamenco Cordobés. Tot i que resulta agradable i insòlita la descongestió de guiris, gofres i joguines voladores, flota en l’aire un no sé què, un rampell d’angoixa que la llum de setembre encara aconsegueix encobrir. Si sapigués entonar, seria un caminar per ‘soleares’, el pal més solemne i profund del flamenc, amb el seu tempo lent i melancòlic, una ‘soleá’ com les que estilava Chano Lobato: «Tiro piedras por las calles / y al que le dé que perdone / tengo mi cabecita loca / de tantas cavilaciones». El pati no està per a festes per ‘bulerias’; tampoc el ‘tablao’, tancat i barrat des de l’estat d’alarma. Sis mesos sense que entri un euro a la caixa.

El local rep el visitant amb les cadires potes enlaire, disposades sobre les taules, com si toqués fer dissabte a fons. La María Rosa explica que la pandèmia manté una cinquantena de treballadors en els llimbs de l’erto, mentre els artistes flotants, sense actuacions, sobreviuen mossegant-se les ungles, a base de classes amb comptagotes. A sobre, un dit acusador i imaginari sembla culpar l’establiment de la seva desgràcia: «És clar, com heu volgut dedicar-vos al turisme, aquí ho teniu...». Fals. El binomi Rambla i ‘tablao’ activa un automatisme que remet a un flamenc de gat per llebre, de sangria i Paellador, quan pel Cordobés han passat llegendes del cant i el ball com Camarón, Fernanda i Bernarda de Utrera, Farruco (avi) i Lole i Manuel, per parlar només dels antics. En efecte, el 90% de la clientela del tablao són turistes –el mateix passa a Los Gallos, de Sevilla, o al Corral de la Morería, a Madrid–, però la deserció de públic local no respon a una minva de qualitat, sinó que els gustos han canviat i potser ens hem fet més còmodes. Abans, la nit es rematava a Zeleste o a La Macarena; ara, al sofà amb Netflix.

Fundat el 1970 pels pares de l’amfitriona, el guitarrista Luis Adame i la bailaora Irene Alba, el local es disposava a celebrar el seu 50è aniversari, amb celebracions i actuacions destacades, i, ves per on, l’aniversari se n’ha anat en orris... ¿Reobrir? Impensable. El flamenc es porta a matar amb la Covid, ja que no es podrien mantenir les distàncies de seguretat sobre la tarima de l’escenari ni entre les taules. El ‘tablao’ és calor i suor, ‘juntiña’ i improvisació. El ‘duende’ no entén de gels hidroalcohòlics. Per a la María Rosa, la paraula talismà és ‘resistir’ com es pugui fins al març, quan arrenca la temporada turística.

Notícies relacionades

En vista de l’ombrívol panorama, el Cordobés, juntament amb el Tablao de Carmen (Poble Espanyol) i Los Tarantos (plaça Reial), al juliol va crear una plataforma per sol·licitar ajuda institucional, per pal·liar una mica el daltabaix, per obtenir almenys la cessió d’espais públics a l’aire lliure. I vet aquí que, dos dies després de la xerrada, l’Ajuntament va acordar la creació d’una taula de treball sobre els ‘tablaos’ emblemàtics. Val més això que res.

La ‘soleá’ arrossega una càrrega de sentiment, però sovint les lletres amaguen una espurna, una picada d’ullet: «’Fui piedra y perdí mi centro / y me arrojaron al mar / y a fuerza de mucho tiempo / mi centro vine a tomar’».   

Temes:

Flamenc