LA MÚSICA FAVORITA DE...

Camela, rumba i balades 'heavies'

El duo madrileny, que ha publicat una cançó i un llibre de memòries, combina els grans del flamenc amb el rock de Bryan Adams i Bon Jovi

camelaok

camelaok

2
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

Camela va posar fa 25 anys la techno-rumba als mapes: música rica en melodrama, fresca i eixelebrada, presta a cultivar la metàfora marinera ‘avant la lettre’, com en aquesta perla del pop de mercat ambulant anomenada ‘Cuando zarpa el amor’. Dioni Martín i Ángeles Muñoz, cunyats, són tot sentiment i tornades que surten volant com frisbis, i adverteixen que aquests últims mesos no han tingut humor per compondre noves tonades. Sobretot, ella. «Les dones hem tingut més feina que abans: la compra amb les mesures de seguretat, la desinfecció... No he tingut el cap per compondre coses boniques», confessa, gairebé disculpant-se.

Potser la Covid-19 sigui material massa sinistre per filtrar-se al món de Camela, aquest duo que escriu i canta a cor obert, i a qui percebem tan hipersensible com enamorat de l’amor: 'Corazón indomable', 'Amor imposible', 'Nunca debí enamorarme', 'Lágrimas de amor', 'La estación del querer'... I així fins a dotzenes de cançons sobre el mateix ‘t’aime’, com diria Serge Gainsbourg. Un material que, tot i que pugui sorprendre, acosta Camela a certs gegants del rock, tan propensos a l’ús de la paraula ‘love’ (i ‘heart’, i ‘night’, i ‘heat’). L’Ángeles dona la pista quan li preguntem quines músiques acompanyen els seus dies. «Doncs ara fliparàs», avisa, mentre sona el redoblament de tambors. «¡Bryan Adams!». I n’hi ha més: «M’encanten les balades ‘heavy’, com les de Bon Jovi».

Una fan de Phil Collins

Benvinguts al país de les cançons fogoses, entorn de sentiments de talla XXL. «Bryan Adams és un fenomen, un dels artistes i persones que més admiro», afirma. «En directe no necessita més que les seves guitarres i té de tot, balades i rock» diu al·ludint a peces com la universal ‘(Everything I do) I do it for you’ (més coneguda com «la de Robin Hood») i la guitarrera, però malenconiosa, ‘Summer of ‘69’. Qui ho hauria dit. Però l’Ángeles es declara molt oberta en gustos musicals: cita Phil Collins i Shania Twain, i diu cobrir «des del ‘flamenquito’ fins a l’òpera». I les veus pròximes. «Hi ha un nen que es diu Frank Diago que m’encanta». De Sabadell, i capaç de fusionar ecos flamencs, pop i ritmes urbans.

Notícies relacionades

Davant les heterodòxies de l’Ángeles, el Dioni representa el punt d’ancoratge en el flamenc i els seus voltants, i la banda sonora dels seus dies la presideixen Paco de Lucía Camarón. «I escolto talents més moderns, com Pedro el Granaíno o el nen de Rancapino», afegeix. «Hi ha temps per a tot». També per a cantants de fusió amb vista al sud, com India Martínez Sarayma. Però no oblidem que el Dioni es va resistir al seu dia al salt de Camela de la rumba a la techno-rumba. «Sí, n’era reticent. La primera vegada que vaig sentir aquelles bases vaig dir: ‘Jo aquí no canto, això sembla bakalao’. Però el productor, Daniel Muneta, ens va dir que seria una innovació, com abans les de Los Chichos o Las Grecas, i això va acabar sent clau en el nostre èxit». Ho explica al llibre de memòries que acaba de veure la llum, ‘Camela por Camela’.

El Dioni i l’Ángeles parlen d’això sense embuts com «un fenomen», una força de la naturalesa «contra la que no pot ni el coronavirus», afirma ella. Camela ha tret un senzill, ‘Su locura, mi placer’, d’allò més eroticofestiu, i afronta una desena de petits concerts per a aquest estiu. «I en teníem 80...», sospiren. «Però s’ha d’anar amb cautela, a poc a poc. I si ho fem bé, tot anirà fenomenal».