Acrobàcia sense xarxa

En canvi, aquells mateixos mitjans injuriats, especialment la televisió, havien caigut en la dependència de les grolleries, provocacions, censures i estirabots del candidat. L’audiència el seguia entre l’estupor i el grat, el disgust i l’aplaudiment. Fins i tot els enutjats amb el seu estil van entendre alguna vegada les apel·lacions a l’orgull americà i al projecte nacional de convertir el país en la primera opció de tot. Una pàtina d’egoisme patri que, en un moment o un altre, provoca la pulsió emotiva imprescindible per fer trontollar les conviccions antagòniques més profundes. I així atacava Hillary Clinton i tot el que ella representava. Enfrontant els interessos vitals dels ciutadans als dels grups, deia, que darrere d’ella amagaven prioritats no sempre confessables. I els parlava de l’autèntica democràcia que arribaria amb ell, per refundar un sistema viciat per unes pràctiques denunciables. Proposava en política el que en economia Shumpeter va anomenar la ‘destrucció creativa’.     

I com que el revulsiu estava servit, l’audiència seguia expectant. La quota de pantalla anava pujant, la publicitat augmentant i els ingressos econòmics multiplicant-se. Trump era el millor producte. Ho demostraven els gràfics i els registres, la facturació i els balanços. El protagonista no deixava indiferent, qualitat imprescindible per triomfar a les pantalles i que havia millorat en les seves etapes de presentador d’un ‘reality show’ en què ajudava agosarats emprenedors a convertir-se en agressius empresaris. D’aquesta manera, l’ús polític positiu de les noves tecnologies inaugurat per Barack Obama vuit anys abans es va anar pervertint per donar cabuda a les mitges veritats pròpies d’una campanya electoral, després derivades a dades falses i conceptes desvirtuats que acabarien directament en les ‘fake news’ que marquen el seu estil.  

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Que Carles Puigdemont hagi anunciat la creació d’un nou partit publicant el corresponent manifest a Twitter no és casual. Amb gairebé 800.000 seguidors en el seu compte actualment pendents de les seves opinions, l’expresident sap el valor que té aquesta plataforma per als seus propòsits. Afegim-ne d’altres i sumem-los. Per això, que la ruptura amb el PdCat li hagi fet perdre les opcions oficials per treure el cap a les finestres institucionals serà possiblement per a ell una anècdota, tot i que descrita com una altra mostra més de la bel·ligerància i antiguitat de l’Estat. Així, tant la construcció com la confrontació de què parla, les defensarà amb un armament que ja li és propi, perquè l’ha convertit en el seu canal habitual de comunicació. Eina dominada per les generacions digitalitzades, que faciliten accedir acríticament els seus referents una vegada instal·lats en la seva bombolla informativa.

Seria lògic, doncs, que arribat el moment i fent de la seva necessitat virtut, jugui la carta desqualificadora rebatent les prohibicions per ser fruit d’una legislació superada per les circumstàncies i de la qual només ell serà garant de regeneració. Per això, el nom de la formació és secundari. Serà el partit de Puigdemont. El PdP.