Les llàgrimes de l'oncle Tom

Després, i amb la idea clara de la seva identitat discutida pels seus oponents, Barack Hussein Obama Jr. es va fer a la carretera, va aconseguir la nominació demòcrata, va guanyar les eleccions i va fracassar en l’intent d’aconseguir que el col·lectiu afroamericà pogués superar els seus dos segles de lluita per fer-se un lloc en aquell món. Nou per a uns però vell per a ells. Tampoc va sortir airós de l’erradicació de la violència policial, que va esquitxar el seu mandat sense que pogués fer-hi res més que remetre missatges de solidaritat a les víctimes i advertir els governadors que amb prou feines la condemnaven, quan no l’atiaven, recolzant-se en unes estructures controlades pel poder blanc.      

Des de sempre, Obama havia matisat alguns dels estereotips que s’atribuïen despectivament a la seva minoria i animava els seus col·legues a combatre’ls superant les circumstàncies que els havien provocat. Des de la falta de cultura a la dependència dels ajuts socials passant per la feina que per si mateixa, deia, no garanteix que pugui sortir de la pobresa. Després va poder comprovar personalment i amb impotència que aquestes característiques estaven molt integrades en l’imaginari col·lectiu racial. Per això aquests dies encoratja a continuar les protestes pacífiques per la mort de George Floyd per assegurar-se que, ara sí, produeixin els canvis que persegueixen. Canvis que ell va deixar pendents i que tenen poc a veure amb els dels temps de les reivindicacions de Martin Luther King o Rosa Parks. 

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Enrere queda l’única desqualificació que se li havia sentit del seu successor: «No crec que Donald Trump estigui qualificat per ser president dels Estats Units. I cada vegada que parla, aquesta opinió es confirma». Avui, les dues cares de la moneda continuen representant l’herència d’una guerra civil que va dividir el país fa 160 anys. Una ferida sense cicatritzar que per a Abraham Lincoln va estar provocada per la novel·la ‘La cabana de l’oncle Tom’ de l’abolicionista Harriet Beecher Stowe. La dona a qui, deu anys després de publicar l’obra i al saludar-la, el president va etzibar: «Així que és vostè, la petita dona que va escriure el llibre que va provocar aquesta gran guerra.

I sobre el conflicte actual continuen penjant com espases les seves advertències: «Les llàgrimes més amargues que es vessen sobre les tombes són paraules no dites i obligacions sense complir».