Federació Espanyola de la Conya

Quan Mariano Rajoy va fer mutis pel fòrum, amb una moció de censura, se’ns va explicar un conte Disney sobre un expresident disposat a renéixer com a home ordinari, prest a guanyar-se el pa amb la suor del front en l’esforçat i competitiu món del registre de la propietat. Ens van explicar la història d’un ‘self-made man’ que assumia les moltes vides que caben en una vida. Rajoy se n’anava a Santa Pola per registrar propietats i no es podia imaginar una destinació millor per a un expresident la libido del qual requereix, per mantenir-se estable, d’una reserva de prou temps per esgotar el gaudi de cada pipada del cigar i llegir en profunditat els saberuts editorials dels diaris esportius.

El dels registradors de la propietat és, si un se’l mira amb bons ulls, un món de sense pressa però sense pausa. Tot i que també hi ha qui el veu, particularment els crítics de mena, com el paradís de la gansoneria infinita. Així que no hi havia cap dubte que el lloc encaixava perfectament amb la forma de ser de Mariano; i allà ens l’imaginàvem, fent anys i passejos amb rebequeta pel Baix Vinalopó fins al final dels dies. Rajoy no seria, al contrari del que havia profetitzat Felipe González a tots els expresidents, un gra al cul per a ningú. S’apartava del món com Benet XVI i aquí pau i després glòria. Llàstima que la història durés amb prou feines un mes. Els contes, són contes.

Mentir és pecat

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Aquesta setmana hem sabut que es podria presentar a les eleccions per presidir la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF). L’exclusiva va ser de la Cope. Com que mentir és un pecat, suposem, tot i que potser suposem massa, que tot el que es diu als micròfons propietat dels bisbes ha de ser per força veritat. De moment Rajoy ha fet de Rajoy i com a molt ha apuntat sobre això que en parlarà en el seu pròxim llibre. Ja és dir molt, tenint en compte que l’aforisme que millor el defineix és el que ell mateix va pronunciar sent president: «De vegades el millor és no prendre decisions, i això per si mateix és una decisió».

L’acudit no s’acaba aquí. És sabut que Albert Rivera va venir al món per amargar-li el cafè a tothom, també a ell mateix, però en especial a Rajoy. Així que ‘La Razón’, un diari editat a Madrid (per si no els sona de res), va publicar l’endemà que l’home que va portar Ciutadans del gairebé tot al no-res també podria aspirar a ser un capitost del futbol i enfrontar-se a Rajoy en les eleccions a la RFEF que s’han de fer. Segons aquestes informacions, els dos candidats esperen en guaret a saber si finalment Iker Casillas cau de la llista de precandidats. Qui ha d’estar fortament il·lusionat amb martingales de tal calibre és l’exmilitant de Fuerza Nueva i acabat de ser reelegit president de la Lliga de Futbol Professional (LPF), Javier Tebas. Ara sí que veu a prop la possibilitat de treure’s de sobre el seu homòleg a la RFEF, Luis Rubiales, amb qui es porta a matar. De passada, i ja que no va poder ser el Govern, en mans de rojos i separatistes, que sigui el futbol el campament d’hivern de les dretes i les dretetes. Però aquesta teoria és inversemblant, donat que ja sabem que a Espanya a ningú se li acut barrejar la política i l’esport. Convinguem que és més raonable imaginar Rajoy i Rivera presidint la RFEF que l’Acadèmia del Cine, organitzant l’aquelarre esquerranós que sempre són els premis Goya. Però tot i així tot això resulta una miqueta desconcertant, per dir-ho amb paraules plenes de vaselina. Recorrem, els futbolers, a un altre aforisme de Mariano per demanar clemència: «Som sentiments i tenim éssers humans» (sic). Però serà el món de la pilota qui esculli el seu capitost. Com amb els ajuntaments: «És el veí qui elegeix l’alcalde i és l’alcalde qui vol que siguin els veïns l’alcalde» (sic). ¿De qui és l’última frase? Doncs sí, l’han encertat.