Nicoletta Mantovani: «Entre els braços de Luciano em sentia segura»

Gairebé ningú va entendre que una noia com Nicoletta Mantovani (Bolonya, 1969) s’enamorés de Luciano Pavarotti, 34 anys més gran que ella, amb un sobrepès letal i ja en hores crepusculars. Després d’enviduar el 2007, criar sola la seva filla, Alice (2003), i haver mantingut una relació amb un altre cavaller, afirma que el seu va ser amor de veritat. Algunes claus del seu magnetisme les dona el documental ‘Pavarotti’, de Ron Howard, que s’estrena el divendres 10. 

 

 

–Tanqui els ulls i digui el primer que li vingui a la ment sobre ell.

–Les seves abraçades. Eren els moments més bonics i íntims. Em sentia molt refugiada i segura entre els seus braços.

–¿Necessitava aquesta sensació?

–No. Jo soc la filla única d’una família formidable. Vaig tenir un pare extraordinari. No el buscava en el Luciano.

–¿Què la va enamorar exactament?

–És curiós, perquè era jo la que li preguntava al Luciano: «¿Per què t’has enamorat de mi?». I ell responia: «Si pots explicar l’amor, no és amor». Jo no sabia el perquè, però sí que no podia posar-hi remei. Volia veure’l a tota hora.

–Era un home gran, desbordant.

–La seva alegria era addictiva. Rèiem molt junts. M’ajudava a trobar la lleugeresa de la vida, a oblidar la ràbia, a somriure en els moments durs.

–Que n’hi va haver. A vostè li van diagnosticar una esclerosi múltiple.

–Van dir que acabaria en una cadira de rodes. Ell em va animar a sotmetre’m a una tècnica experimental –el mètode Zamboni–. De vegades perdo l’equilibri, però, de moment, no pateixo brots.

–Mentrestant, no deixaven de qualificar-la d’oportunista.

–Al principi no va ser fàcil, perquè no estava habituada a veure’m en els papers –el que pitjor vaig portar van ser les interpretacions psicològiques que feien a la premsa–, però la vida seguia. Cada dos o tres mesos canviàvem de país, no ens separàvem i sentíem una força increïble. 

–A part de dur amunt i avall baguls plens de menjar, ¿feien bogeries?

–¡Ell en va fer tantes per mi! Recordo que el dia de la meva llicenciatura en Ciències Naturals, ell era a Tòquio. M’afligia que no assistís al sopar de celebració amb els meus pares. Ja a la taula, vaig girar el cap i allà estava ell palplantat. Havia demanat un permís de 36 hores i havia volat des del Japó només per abraçar-me i dir-me: «¡Brava!».

–Caram.

–O arribava a casa i la trobava inundada de flors. O em pintava un quadro com a regal de Sant Valentí.

–Difícil correspondre a tot això.

–A ell li complaïa redescobrir les coses a través de mi, i jo disfrutava de la saviesa que havia acumulat. Ell tenia audàcia i jo, entusiasme.

–¿Era fan de l’òpera?

–¡En absolut! Al Luciano li va resultar molt nou que no fos el meu mite.

–A vostè li anava més el pop. La ‘culpen’ d’haver-lo empès cap a la música lleugera.

–Luciano ja havia explorat aquesta via. Havia cantat ‘Caruso’ amb Lucio Dalla i ‘Miserere’ amb Zucchero [Fornaciari], però jo solia tornar a casa amb un cedé de pop i rock, l’escoltàvem i parlàvem de possibilitats de col·laboració. Ell volia democratitzar l’òpera, retornar-la al carrer, que és on la va escoltar de petit. I una cosa similar passava amb els nens...

–¿A què es refereix?

–El meu somni era tenir 20 fills i, quan anàvem de gira, jo visitava orfenats i, de tornada, li plantejava projectes. Així va néixer Pavarotti & Friends for War Child. 

–¿Com va resultar la vida després de la seva mort?

–Va ser gairebé impossible. Ell ho era tot. Quan va desaparèixer –no utilitzo la paraula ‘morir’–, em vaig quedar sense el marit, l’amic, el germà, el mestre de vida. Em vaig trobar sola, amb una nena per criar i una malaltia a què plantar cara.

–En el documental ‘Pavarotti’ desfilen la primera dona del tenor, Adua; una de les seves amants i vostè. ¿Amigues al final?

–No. El que emergeix –i és el més important– és que Luciano va ser estimat per les tres i ell ens va estimar les tres. Posava la passió en l’òpera, en el menjar, en l’amor, en els seus col·legues. Sempre va ser una persona veritable. Si et deia alguna cosa, fins i tot de manera bruta, sabies que era la veritat.

–¿I ell acceptava les veritats?

–Ell sabia que el seu talent era una cosa que havia rebut de l’Altíssim, i se sentia amb l’obligació de donar el màxim. Si la crítica l’ajudava a millorar, se n’alegrava; però es disgustava quan es ficaven amb el seu pes o la seva decisió de portar l’òpera fora dels coliseus.

–¿Vostè s’ha tornat a enamorar?

–He tingut una relació de tres anys [amb el director de teatre Filippo Vernassa], però ha sigut una altra cosa. Si alguna vegada em torno a enamorar, he de tenir en compte que mai serà el Luciano.

–¿La seva filla, Alice, s’hi assembla?

–Ha heretat el sentit de la justícia del seu pare. Té 17 anys, admira Greta Thunberg i està ficada en els Friday for Future. La veig més inclinada a la política o el dret.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

–¿Canta?

–No l’he sentit cantar mai. Ni tan sols a la dutxa.