La senyora Dalloway vagareja per casa

Em deleixo en el compte enrere per assistir a un dels espectacles teatrals de la temporada, un muntatge queamaga en la carta un pòquer de reines: Blanca Portillo (dama de trèvols) al capdavant del repartiment, Carme Portaceli (diamants) en la direcció amb un text de Virginia Woolf (piques) i un dels seus personatges femenins més suggestius, Clarissa Dalloway (la dama de cors). Arribala setmana que ve arriba al Teatre Nacional de Catalunya (TNC),on estarà a la cartellera fins al 4 de gener.

Confesso que em supera la curiositat de constatar com s’ha apropiat del text per portar-lo als escenaris. Virginia Woolf no és lectura de platja. Ni pels seus jocs amb el temps, marca de la casa, ni per la tendència de l’estil indirecte lliure en la narració, això és, un flux de consciència, la consciència de la vida, que traça meandres capritxosos com el curs d’un rierol. Portaceli, autora de l’adaptació teatral, juntament amb Michael De Cock i Anna Maria Ricart, assegura que la clau ha estat en captar l’«essència» dels personatges i en el treball tancada a l’Empordà, on sembla que la inspiració arriba sola. ‘Mrs. Dalloway’ es va estrenar el març passat a Madrid al Teatro Español, de la qual va ser responsable la dramaturga valenciana durant tres anys fins al final, a la tornada de l’estiu. Decisió d’Andrea Levy després de fer-se càrrec de la regidoria de Cultura. Pam.

«Una trobada encertadíssima»

Allà, al Teatro Español, es va fer la fotografia que acompanya aquestes línies. No va ser fàcil unir-les per al posat perquèaquestes dues dones no paren d’enllaçar projectes: Portaceli està amb ‘La casa de los espíritus’, que vindrà al Grec, i Portillo s’acaba de treure les robes de Mare Coratge per capbussar-se de nou en les cavil·lacions de Clarisa Dalloway. Es tracta de la primera vegada que comparteixen un projecte i sembla que ha sigut «una trobada encertadíssima». De l’actriu principal, Portaceli remarca «la seva gran intel·ligència emocional», mentre que en Portillo destaca l’energia de l’«aquí i ara» que desprèn la directora.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

Però anem al gra. ‘La senyora Dalloway’ (1925), que així es titula la novel·la, fa un recorregut de 24 hores en la vida d’una dona, com l’‘Ulisses’ de Joyce però al Londres d’entreguerres en lloc de Dublín. Clarissa Dalloway acaba de fer 52 anys, té el cabell gairebé blanc i surt a comprar flors perquè organitza una festa a casa a la nit en honor del seu marit i, mentre es passeja pels carrers, va pensant en les seves coses, en un vaivé de la ment que invoca en el record a vells amors, com la fascinant Sally o Peter Walsh, amb qui va estar a punt de casar-se quan era jove. Al final, va contreure matrimoni amb un previsible diputat conservador. ¿Hauria sigut més feliç amb en Peter, que acabava de tornar de l’Índia? Probablement haurien acabat destruint-se. Ens passem la vida prenent decisions que impliquen renúncies (que ho preguntin aquests dies al Congrés).

Fascinada amb el personatge

En aquest sentit, Blanca Portillo, que ha sigut Hamlet, la Verge Maria i el Segismundo de ‘La vida es sueño’, està fascinada amb el personatge de la senyora Dalloway –s’ha llegit la novel·la quatre vegades– perquè no culpa ningú dels seus errors i encerts. ¿S’ha equivocat en les decisions? Potser, però viu en pau, sense amargor. L’actriu, per cert, sol lluir un anell de quars citrí, una pedra que serveix per prendre bones decisions,regal d’Agustí Villaronga. En la senyora Dalloway hi ha, a més, una lloable recerca de la bellesa: si la vida de vegades és fosca, un barco a punt d’enfonsar-se, si tot és una broma pesada, mitiguem almenys el sofriment dels altres, siguem decents, decorem la «masmorra» amb flors i coixins perquè els déus, aquests rufians, no se’n surtin. No sembla mal salconduit.