Apple TV encara està molt verd

L’estrena d’Apple TV com a botiga per a seriòfils no ha anat acompanyada, gens ni mica, de la fanfàrria amb què el primer model d’iPhone va arribar al mercat fa ara 12 anys. De tant en tant resulta hilarant encara repescar aquells auguris que llavors va fer Steve Ballmer, un dels capitostos de Microsoft, que amb llàgrimes als ulls es reia del telèfon sense botons. Potser va ser ell qui va qualificar d’«abraçaendolls» els primers compradors, perquè la bateria d’aquelles primeres unitats, això és cert, estava molt per sota de les necessitats del dispositiu. De l’estrena d’Apple TV ningú se n’ha rigut, cosa que és pitjor senyal del que sembla. La qüestió és que a ‘Molt en sèrie’ ens prenem molt seriosament totes les causes, i més si semblen perdudes, així que hem sortit a l’encara curtíssim catàleg de sèries pròpies de la veritable gran poma. Hem elegit ‘See’, apallissada per la crítica, sí, fet sobre el qual Juan Manuel Freire (seriòleg de capçalera) té després una cosa a dir, però tot i que potser no és la més rutilant oferta d’aquesta nova plataforma, narrativament podria oferir un món sencer de camins a seguir.

El punt de partida de ‘See’ és simple. Alguna cosa, probablement un virus, ha deixat cega la població mundial. No metafòricament. Això pot ser que hagi passat ja. Cega de veritat. José Saramago ja va explorar el 1995 les implicacions d’un cataclisme de tal envergadura. Ho va fer al seu ‘Assaig sobre la ceguesa’, una excusa, en el fons, per parlar de la indigència ètica en moments d’emergència. A ‘See’ la història arrenca molt més enllà d’aquelles dates en què la malaltia es propaga irremeiablement i sense cura. En un futur indeterminat, una paupèrrima civilització a qui li falta el sentit de la vista sobreviu sobre les ruïnes del present. Fins i tot desconeixen l’origen de tot allò que palpen, siguin eines o edificis. L’origen diví és, com sempre, l’explicació més còmoda. També la que més problemes porta. Com sempre. Només de manera col·lateral s’ha de dir (i això no és tècnicament un ‘spoiler’) que la reina Kane de ‘See’ té viatges místics com els que se li suposen de vegades, per culpa de Bernini, a Teresa de Jesús, dit això amb ànim d’ofendre.

Notícies relacionades

L’encantadoraveïna del cinquè

L’alcavota del mal

A Apple TV hi ha una altra sèrie amb més presència,‘Servant’, de la qual es donava dies enrere en aquest diari un immillorable merescut compte. Encara que ara per ara només n’estan disponibles tres capítols, o sigui, que hi ha marge per al declivi, apunta maneres de sèrie de culte. Porta el segell d’M. Night Shyamalan. Així qualsevol. ‘See’ té uns orígens si no més humils sí almenys més inesperats. És una idea original de Steve Knight, un dels creadors del concurs ‘¿Qui vol ser milionari?’. El protagonista és Jason Momoa, que s’ha de reconèixer que no és Laurence Olivier davant de les càmeres. És més aviat un Victor Mature, de qui s’explicava aquella fantàstica anècdota que no el van acceptar com a membre d’un club de golf perquè hi tenien prohibida l’entrada actors i altra gent de l’escena pel seu mal viure. Hi va tornar l’endemà amb diverses crítiques periodístiques en què es remarcava que no assolia la categoria d’actor. AMomoa li obririen les portes en aquest club.

Paraula de Freire

Però exposats tots aquests peròs, com diu Freire, l’abundància de sèries ens ha malcriat. Es desdenya el que no fa tant hauria despertat gran curiositat. Som com Josep Pla, que es va cansar de menjar llagosta cada dia. Era la part dolenta de créixer al costat de la Costa Brava quan el mar era una cornucòpia. I ‘See’, més que ‘Servant’, té encara possibilitats d’anar narrativament a llocs insospitats, perquè els futurs distòpics (que curiós, ja ningú imagina utopies venidores) tenen una insospitada pujada d’audiències. ‘See’ arriba (diuen els més crítics i no els en falta raó) amb notables disbarats narratius, però a hores d’ara no se li demanarà versemblança a la ficció quan en la realitat la ultradreta s’estableix en una vicepresidència del Congrés perquè els qui tenien a la mà evitar-ho no s’han posat d’acord, en un clar exemple de ceguesa metafòrica.